Un Toc de Rock programa 23-03-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

En el món musical sempre han existit artistes que van començar sen molt joves. Wolfgang Amadeus Mozart (Salzburgo, Austria, 27 de enero de 1756 – Viena, Austria, 5 de diciembre de 1791) és un exemple, però quan parlem de música clàssica ens referim a ells com "nens prodigi", ara bé quan es tracta del món del pop i el rock la cosa canvia, allavor són simplement músics "joves". El cantant, guitarra i sobretot organista a aquest tema que us porto per obrir Un Toc de Rock avui és un d'aquests casos. Quan es va incorporar al grup tenia poc més de setze anys, us estic parlant del organista i cantant britànic Steve Winwood. De fet al programa d'avui trobareu una quans grups amb components que eren molt joves, quan van comencar, es clar.

 Benvinguts a Un Toc de Rock

Spencer Davis Group – Keep on running 1965

Aquesta cançó a Espanya va ser titulada “Corre, corre” i fou versionada per Los Salvajes, Gatos Negros, Lone Star, Alex i Los Findes, Bruno Lomas i un munt més. La versió original era dels Spencer Davis Group, una bona banda britànica sorgida el 1963 que va saber prendre l'essència del R & B que arribava des dels Estats Units de forma elegant i reconvertir-la a la seva manera, fins al punt que cançons seves van ser versionades en els 70 per grups americans. Spencer Davis Group eren de Birmingham i el grup es va crear al voltant del guitarrista Spencer Davis, si bé en els seus inicis es van anomenar The Rhythm'n'blues Quartet. Es van incorporar Steve Winwood (guitarra i orgue), el seu germa Muff Winwood (baix) i Peter York (bateria). Van treure un parell o tres de singles i un EP, gairebé tots ells versions, fins que va arribar "Keep On Running". La cançó va ser composta pel jamaicà Jackie Edwards el 1965, però inicialment era la cara B del single, però la veu de Steve Winwood (12 de maig de 1948) va fer que el tema pugés fins als més alt de les llistes, fent oblidar la cara A. Va ser número U al gener de 1966. Aquest mateix any, Spencer Davis Group van ser escollits la Millor Banda del Any a Anglaterra, després de publicar "Gime some lovin'", una cançó pròpia. Poc després Steve Winwood deixaria el grup per crear Traffic, una de les superbanda britàniques, tot i que abans encara gravarien comptant amb ell "I'm a man" un altre de seus millors hits.

Els Spencer Davis Group, a les dues fotografies 

trovareu a Steve Winwood a la dreta

Crazy Elephant – Gimme, gimme good lovin’ 1969

Van ser una de les bandes americanes englobades dins del so Bubblegum pop, al costat de grups com 1910 Fruit Gum Company, Ohio Express, The Archies, etc. Però mol més propera al rock. Aquest single, el segon que publicaven, els va obrir les portes de les llistes d'èxits a mig món i va pujar al lloc 12 del Billboard. Van ser produïts pel tàndem Jerry Kasenetz i Jeff Katz per la seva empresa Super K Productions i que de fet eren els inventors d'aquest estil musical més desenfadat que els que s'estavan fent. En el grup hi havia Robert Spencer i Kevin Godley que posteriorment s'incorporaria als britànics 10 CC al costat del baixista Gary Gaynor que més tard acompanyaria a Laura Nyro, a més de Larry Laufer que era el seu líder y teclista, Bob Avery (bateria) i Kenny Cohen als saxos i veu que despres tocaria amb Eagles, BB King, Santana i Rod Stewart. Van passar altres músics com Ronnie Breton (baix), Hal King (veu) i altres. Només van publicar un LP el 1969 titulat "Crazy Elephant" on es recollien tots els seus èxits en single, entre ells destaca "Sunshine, Red Wine", encara que cap altre dels seus temes rebassaria el llistó deixat per aquest que sona avui a Un Toc de Rock. 

Aquest elefant boix va ser el logo del grupo. 

Abaix una foto seva

The Box Tops – The letter 1967

En diverses ocasions hem escoltat a Un Toc de Rock a The Box Tops, aquesta bona banda de Memphis que es van crear el 1967. Sempre us he comentat que el seu gran hit va ser "La carta", però que tenien molts altres temes molt bons. Vaig a fer-vos cas i ara escoltarem "The letter", la cançó que ha marcat la carrera de The Box Tops. Va ser el seu primer single, publicat al estiu de 1967 i va arribar al primer lloc de les llistes de USA on es mantindria durant 4 setmanes i d'aquest single s'arrivarien a vendre mes de 4 milions de copies. Per cert, quan es va incorporar Alex Chilton, el seu cantant, acabava de complir 17 anys. Primer es van cridar The Deville, el 1963, però el gener del 67 van canviar de nom i The Box Tops va quedar integrat per Alex Chilton (veu), Danny Smythe (bateria), John Evans (guitarra i teclats), Bill Cunningham (baix i teclats) i Gary Talley (guitarra, sitar i cors). Es van desfer el 1970, però van tornar a reunir-se en 1.996 i han estat en actiu fins a la mort d'Alex Chilton, produïda el 17 de març de l'any passat, fa poc es va complir un any de la seva desaparició.

A la foto veureu al jovenet Alex Chilton sentat a l'escala

The Bee Gees – Io, Io  1970

Tornem a la primera época de The Bee Gees el grup creat pels germans Barry, Robin i Maurice Gibb, al costat de Vince Melouney i Colin Petersen. El seu primer hit va ser "Spicks and Specks" al que va seguir "New York Mining Disaster 1941" i altres temes que els van col.locar en les llistes de tot el món, sobretot gràcies a l'àlbum "Horizontal" (1968) on també es trovaba "Massachusetts". “Io, Io” es trobava en el "Cucumber Castle" publicat el 1970 i que era el seu setè LP. És l'únic àlbum dels Bee Gees sense Robin Gibb que havia deixat el grup abans de que es gravés. El bateria Colin Petersen va ser acomiadat durant la gravació en negar-se a participar en el vídeo, no va vulgue disfrasarse. Un altre dels bons temes inclosos en aquest disc va ser "Your say Forget to Remember" que es va publicar en single. Petersen va ser substituït per Geoff Bridgford, però mai va ser membre oficial de la banda. Van comptar amb la col.laboració de P.P. Arnold a les veus i la producció va ser de Robert Stigwood i els mateixos The Bee Gees. Aquesta cançó a Espanya va ser versionada i molt bé per Los Mustang.

Caràtula del "Cucumbert castle" on podreu veure com anaven vestits.  

També us poso la portada d'un dels primers discos que van publicar  a

  Austràlia i una foto seva amb Robert Stingwood.

Manfred Mann – Quinn the Eskimo (Mighty Quinn) 1968

Aquest tema publicat el 12 de gener de 1968, va arribar a la primera posició a Anglaterra i la desena als Estats Units. Era una versió de Bob Dylan que els britànics Manfred Mann van reconvertir al rock. Aquí es va traduir com "Quinn l'esquimal". Manfred Man era una banda liderada pel teclista Manfred Lubowitz, nascut el 21 d'octubre de 1940 a Johannesburg (Sud-àfrica) i amb una imatge que cridava l'atenció ja que en una època de cholles ben llargues, ell portava els cabells no massa llargs i una barba de cordó en el més pur estil beatnik, més propi d'un músic de jazz, a més usava ulleres amb muntura negra de pasta. De fet ell venia del món del jazz. El 1969 Manfred Mann va donar un gir cap al jazz experimental i va canviar el seu nom per Manfred Mann Chapter Three, per a un any després, convertir-se en Manfred Mann's Earth Band, més en la línia del rock progressiu. Bob Dylan es va inspirar per a compondre la lletra d'aquest tema en la pel lícula "Los dientes del Diablo" que en anglès es va titular "The Savage Innocents", de 1959, protagonitzada per l'actor Anthony Quinn. El tema va ser inclòs en el LP "Mighty Garvey!" que Manfred Mann va editar el 28 de juny de 1968 i el grup el componien en aquest enregistrament Mike Hugg a la bateria, Manfred Mann als teclats, Mike d'Abo com a cantant, Klaus Voorman s'encarregava del baix i Tom McGuinness a la guitarra, col.laborant el trombonista Derek Wadsworth. Mike D'Abo els va deixar poc després. Va ser un dels protagonistes de l'òpera-rock, en la versió teatral anglesa, "Jesucrist Superstar", interpretant el paper de Judes Iscariot.

Abaix Manfred Mann, el lider del grup i a sota la banda al complert

Steam –Na Na Hey Hey Kiss Him Goodbye 1969

Va ser una cançó escrita i gravada pels productors Paul Leka, Gary DeCarlo i Dale Frashuer que van crear una banda inexistent a la qual van cridar Steam. El single va ser publicat pel segell Fontana i va arribar a la primera posició del Billboard el 1969. El cantant va ser Gary DeCarlo i al costat de Paul Leka i Dale Frashuer van gravar el disc repetint preses i muntant un instrument sobre els altres i una pista darrera l'antre. El problema el van tenir per poder sortir de gira ja que Steam com a banda real no existia. Això si, el single va superar les 6 milions i mig de còpies venudes. Posteriorment va ser versionat, destacant els covers de The Belmonts i el que va realitzar el trio femení Bananarama.

Tommy James & The Shondells – Mony mony 1968

Primer van ser Tom and the Tornadoes i en el grup trobàvem un cantant de només 12 anys d'edat anomenat Tommy James. El 1963 Tommy va canviar el nom del grup a The Shondells i van gravar el single "Hanky Panky" que era una versió de la cançó de The Raindrops i que va passar amb més pena que glòria. Els Shondells es van desfer, però un locutor de ràdio de Pennsylvania va descobrir la cançó el 1966 i va començar a punxar-la, en veure que no podia trobar-la en el les botigues de Pennsylvania, algú va editar 80.000 còpies en disc pirata i es van vendre molt bé. Van cridar a Tommy per entrevistar-lo i aquest va descobrir que la gent volia veure'ls en directe, però no tenia grup. Se'n va anar a una sala i després de escoltar  al grup que tocava allà, els va proposar ser The Shondells, ells van acceptar i allà va començar una fulgurant carrera amb singles com "Crimson and Clover", "Cristal blue persuasion" o el "Mony, mony" que escoltem avui a Un Toc de Rock i que és de l'any 1968 i va arribar a la tercera posició als Estats Units i la mateixa al Regne Unit. L'any 1970 Tommy James es va llançar ja en solitari i sense el grup, però la seva carrera va ser molt discreta. "Mony. Mony" va ser versionada i portada a les llistes una altra vegada, per Billy Idol i aquesta versió es va incloure en la banda sonora del film "Striptease" el 1996, protagonitzat per Demi  Moore.

A dalt el grup al complert amb Tommy James al mig,

a sota poster del film "Streptease"

Status Quo – The Wanderer 1984

Status Quo són una de les bandes de rock britàniques més longeves de la història, La integren Francis Rossi (guitarra, cantant i líder del grup), Alan Lancaster (baix), Rick Parfitt (guitarra, cors) i John Coghlan (bateria). Van començar el 1962 cridant The Spectres, a l'institut de Sedgehill. Després de diversos canvis de nom i músics adopten el seu nom actual en 1967. Al setembre de 1991 els Status Quo van ser inclosos al Llibre Guinness dels Rècords per haver actuat en quatre ciutats de les Illes Britàniques en menys de dotze hores. Aquest tema és una versió d'una antiga cançó composta per el cantant nort-americà Ernie Maresca que va ser componenet del grup The Regents i que primer va ser gravada per Dion de Mutti el 1962. Els Status Quo la van publicar el 1984 i la van col.locar en el lloc 7 a Anglaterra. Eddie Rabbitt va tornar a gravar-la en el 1988 i la va portar a la primera posició del Billboard.

Carole King – Hard Rock Café 1977

La cantant, pianista i compositora Carole King va néixa a Brooklyn, Nova York, el 9 de febrer de 1942. Va començar primer com a compositora, però el 1970 i després de publicar el seu primer disc "Tapestry"que porta venudes més de 10 milions de còpies i va ser un dels 15 àlbums més venuts dels anys 1970, mantenint-6 anys a les llistes de vendes, Carole King es va llançar definitivament com a cantant solista. Ha aconseguit quatre Grammy i ha estat inclosa en el Saló de la Fama del Rock i en el Saló de la Fama dels Compositors. Aquest tema, inclòs en el LP "Simple Things", només va aconseguir el lloc 30 en les llistes de vendes, però és un dels més importants de la seva carrera i el títol es va utilitzar per la cèlebre cadena de Restaurants. També s'ha inclòs en gairebé tots els  recopilatoris de Carole King i en el disc gravat en directe "1994: In concert" on va comptar amb David Crosby.

Portada d'un Greatest Hits i del disc editat a Espanya per la discogràfica

catalana DiscMedi, a sota Carole King al Hard Rock Cafe

New Vaudeville Band  – Winchester Cathedral 1966

New Vaudeville Band van ser un grup britànic d'un sol hit i aquest va ser "Winchester Cathedral". Però aquí en el país, el tema va ser gravat per molts grups, encara que la versió que va fer ombra als seus creadors va ser la dels Mustang, per variar. Van ser una idea del seu líder i compositor Geoff Stephens, nascut l'1 d'octubre de 1934 a New Southgate, Londres. Van comptar amb el cantant, actor i saxofonista Rudy Vallee (28 juliol 1901 - 3 de juliol de 1986) que utilitzava un megàfon per imitar el so vocal de les bing bands dels anys 20, tot i que el cantant solista era John Carter. La cançó va arribar al lloc 18 del Billboard el 1966, al primer lloc a Canadà i el quart a Anglaterra i els va aconseguir un Grammy. Es van desfer un parell o tres d'anys després. El bateria va ser Henri Harrison. Per cert i aquí no em feu massa cas, pero crec que alguns dels component de New Vaudeville Band, despres van crear la The Pasadena Roof Orchestra.

El single va tindre diferens portades depenen del pais. A sota la banda al complert

John Fred and His Playboy Band – Judy in disguise with glasses 1967

John Fred era el líder d'aquest grup, també banda d'un sol èxit al nostre país, el seu nom complet era John Fred Gourrier i va néixa el 8 de Maig de 1941, va morir el 14 d'abril de 2005, era de Baton Rouge, Louisiana. Creà John Fred and His Playboy Band a mitjans dels 50 i el 1958 amb el tema "Shirley" va aconseguir col.locar-se en les llistes nord-americanes. "Judy amb disfressa", com es títol a Espanya, és de 1.967, aquí també va ser molt versionada, destacant les que van realitzar Los Sírex i Los Salvajes que al traduir el títol es van mengar alló de "amb ulleres". Curiosament a casa nostra mai vam entendre el sentit humorístic de la cançó que va ser composta com una paròdia bufa del tema de The Beatles "Lucy in the Sky with Diamonds". Es va classificar en el primer lloc de les llistes americanes el gener de 1968 i es va mantenir dues setmanes. John Fred va compondre altres temes, però es pot dir que va viure de les rendes de la Judy. Una altra de les seves composicions va ser "You're On My Mind” que van portar a l'èxit The Animals i també va ser molt versionada a Espanya.

John Fred and His Playboy Band i a sota el trovem sol

Herman’s Hermits – Something's Happening 1968

Peter Noone era tot just un xaval amb els seus setze anys, quan es va incorporar a Herman's Hermits, una bona banda de Manchester formada a principis dels 60 i que van tenir una brillant carrera professional plena d'èxits fins començats els 70. Al costat del cantant Peter Noone trobàvem a Keith Hopwood (guitarra), Karl Green (baix), Derek "Lek" Leckenby (guitarra i veu) i Barry Bean Whitwam (bateria), el cert és que el seu aspecte sempre va ser molt anglès. Triomfar gràcies a cançons com "No milk today", "Silhouettes", "There's a Kind Of Hush", "My sentimental friend" i tantes altres que van copar les llistes britàniques des de 1964, fins que Peter Noone va deixar el grup el 1971. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es va publicar el desembre de 1968 i va arribar al lloc 6. El single tenia "The Most Beautiful Thing In My Life" a la cara B europea, però als Estats Units va ser "Little Miss Sorrow, Child Of Tomorrow". A partir de 1969 van treure 6 recopilatoris, l'últim d'ells el 1984, si bé la seva discografia ha anat reeditant-se en versió CD. Van tornar als escenaris, però per partida doble. M'explico, Peter Noone creà uns Herman's Hermits amb algun del seu antics companys, però la resta van decidir que tenien el mateix dret a dir-se Herman's Hermits i van crear una altra formació, de manera que hi ha dos grups tocant per Anglaterra que es diuen igual i interpreten les mateixes cançons, però amb músics diferents. Tot està en mans dels tribunals que decidiran qui és el veritable Herman’s Hermits, una decisió que no és precisament cosa de bufà i fer ampolles.

 A dalt caràtula espanyola, a sota la americana i l'anglesa i 

a més abaix dues fotografies del grup

The Byrds – Mr. Tambourine man 1965

Ells van ser els culpables de l'electrificació de Bob Dylan quan The Byrds van agafar aquesta cançó del "jueu errant" i la versionaren al country-rock, convertint-la en una de les cançons claus i mítiques del segle XX. The Byrds van ser considerats la resposta a la invasió beat britànica a Amèrica. Eren Roger McGuinn (Chicago, 1941), Gene Clark (Tipton, Missouri 1941), David Crosby (Los Angeles 1941), Chris Hillman (Los Angeles 1942) i el bateria Michael Clarke (Texas, 1944). Quan van començar imitaven als Beatles i això va fer que Columbia es proposés treure'ls un disc, és clar que ells en aquell moment es deien Jet Set. El 26 de novembre de 1964 els Jet Set van canviar el seu nom pel el de The Byrds. El productor Terry Melcher i Jim Dickson de la discogràfica, volien que gravessin "Mr Tambourine man" de Dylan, però ells no estaven conformes i van abandonar els assaigs en l'estudi de gravació. La veritat és que Columbia amb ells es va curar en salut i els va fer signar un contracte per només 6 mesos i que no obligava a la discogràfica més que ha gravar quatre cançons, però no a publicar-les. Finalment el 20 de gener de 1965 es va celebrar la sessió d'enregistrament de "Mr Tambourine Man" i també es va gravar "I Knew I'd Want You", però només va tocar McGuinn i cantar David Crosby i Michael Clark. El grup no va consentir que això tornés a passar mai més. El disc s'havia d'haver publicat al febrer, però va tornar a gravar-se el 8 de març, encara que Columbia no es decidia a publicar-lo. Finalment l'abril de 1965 "Mr Tambourine Man" va sortir a la venda i gairebé immediatament The Byrds van aconseguir el N º 1 a nivell mundial, començant per Califòrnia. A partir de 1966 els canvis de components van ser continus i cal destacar Gram Parsons, Kevin Kelly i Clarence White, entre d'altres, fins que a principis dels 70 es van desfer. Aquesta cançó va donà títol al seu primer LP.

The Byrds

The Turtles – You don’t have to walk in the rain 1969

Avui en dia els californians The Turtles solsament són recordats pel la cançó "So Happy togheter", però van gravar bons temes, entre ells "Eleonor" i aquest que us porto avui i que es trobava en un single sense caràtula que em va arribar des de Mèxic enviat per la meva novieta Magnolia. Inicialment es van cridar The Crossfire from the Planet Mars i eren un grup de surf music creat en Westchester el 1965 que va saber veure el pes de la invasió beat i es van passar a un pop molt proper al bubblegum. Igual que els va passar a The Byrds, el seu primer single, de 1965, va ser una versió de Bob Dylan, "It Ain't Em Babe". A partir de 1967 es van reestructurar i eren Chip Douglas, Howard Kayla, Mark Volmer, Don Murray que ja va morir i John Barbata. Aquest tema tancava el LP "Turtle Soup", editat el 1969 i que va ser una de les poques produccions que ha realitzat el britànic Ray Davis dels The Kinks. El single va pujar a la posició 51. En aquest enregistrament el grup l'integren Howard Kayla, Mark Volmer, Al Nichol, Jim Pons i John Barbata a la bateria. The Turtles es van desfer el 1970. Els 70's Howard Kayla i Mark Volmer van seguir tocant junts com a duet i sota el nom de Flo & Eddie i per cert, eren parella sentimental.

The Cowsills - The rain, the park and other things 1967

Eren de de Newport, Rhode Island i el grup l'integrava tota la família. Es van crear en l'estiu de 1965 per quatre germans: Barry, Bill, Bob i John Cowsill, controlats pel pare. Després del seu èxit inicial, se'ls van unir els seus germans Susan i Paul i la mama Barbara, només va quedar el seu germà Richard qui no va cantar amb el grup, encara que va ser el director i promotor. Entrarien en la història de la música gràcies al tema "La pluja, el parc i altres coses" que aconseguiria vendre 1 milió de còpies i arribar al número 2 en les llistes del Billboard durant dues setmanes a finals de 1967, el "Daydream Believer" dels Monkees primer i el "Hello Goodbye" dels Beatles després, li impedirien arribar al número 1. El 1969 Bill va ser acomiadat del grup pel seu pare pel fet que el va sorprendre fumant marihuana. ¡Pecat mortal! Es van desfer el 1970 si bé alguns dels germans van reprendre la banda en 1990. D'ells qui té una carrera en solitari molt interessant és Susan. Els pares i varis dels germans han mort tràgicament, un parell al Huracan Katrina que va assolar Nova Orleans. Al pais aquesta cançó va ser versionada pels mallorquins Grupo 15.

The Beatles – Penny Lane 1967

He rebut un munt de correus, un d'ells desde Dinamarca, demanant-me que posi als Beatles i ara és un bon moment per fer-ho. Escoltarem "Penny Lane", una cançó de 1967 que es va publicar en single el 17 de febrer de 1967 amb "Strawberry Fields Forever" a l'altra cara i que va arribar al número U en gairebé tot el món. Va ser composta per Paul McCartney, tot i mantenint el seu acord, consten Lennon i McCartney com autors. Ambdues cançons van ser gravades durant les sessions del "Sgt Pepper's Lonely Hearts Club Band ", però es van quedar fora de l'àlbum per una decisió que George Martin va lamentar posteriorment, encara que The Beatles en general no incloïen les cançons llançades com senzills en els seus àlbums britànics. Penny Lane és un carrer de Liverpool que s'ha convertit juntament amb Abbey Road en un dels més famosos de tots els temps, perquè molts dels llocs que la cançó descriu encara hi són. Una regidora de l'Ajuntament de Liverpool, va fracassar en la seva proposta de canviar els noms de diversos carrers d'aquesta ciutat perquè homenatjaven a gent que es van enriquir amb l'esclavitud. En un pricipi la proposta semblava adecuada, però el problema va ser que una d'elles era Penny Lane i els Beatles l'havien immortalitzat. He sentit en moltes ocasions que en aquest carrer va néixa el cantant Ian Dury, encara que en la seva biografia es dóna Harrow, Middlesex, el 12 de maig de 1942.

 

Els Beatles amb George Martin, abaix amb Peter Best a la bateria i

  que  seria  substituit  per  Ringo Starr.  A dalt os he possat  un  dels 
discos  que The Beatles  van editar  per el seu club  de  fans  a  fi  de 
felicitar-les  els  Nadals

The Beach Boys – Good vibratons 1966

Tot i l'àmplia trajectòria professional del grup californià The Beach Boys, aquest tema, una  extraordinària balada, va ser el que els va introduir realment en el mercat espanyol. Es trobaven dins de la surf music i estava integrat pels tres germans Wilson: Brian (compositor, cantant, baix i piano), Carl (guitarra i veu) i Dennis (bateria, veu i de vegades piano), juntament amb un cosí de la família Mike Love (veu, teclats, saxofon i electroteremín), un company d'estudi de Brian, Al Jardine (guitarra i veu) i Bruce Johnston (veu, baix i piano). Les seves àmplies harmonies vocals destaquen en aquesta cançó que va ser adoptada pel moviment hippy i es trobava en el LP "Pet Sounds" que The Beach Boys van editar al 1966. Gairebé totes les cançons van ser compostes per Brian Wilson en col.laboració amb Tony Asher. Aquest disc va canviar l'estil del grup i les seves lletres també eren molt diferents, més compromeses i menys desenfadades. El grup no confiava que l'àlbum tingués èxit, però Brian Wilson va covèncer-los per gravar-lo, encara que Mike Love es va oposar a Brian i va seguir opinant que l'àlbum fracassaria. La veritat és que no va obtenir l'èxit a què el grup estava acostumat, de fet va ser el seu primer gran fracàs comercial, però és una obra esplèndida i segons va manifestar Paul McCartney: "És el millor disc vocal mai gravat" i va confessar que va servir d'inspiració per al "Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band". El tema "Good Vibrations" es va gravar la nit del 17 de febrer de 1966 a Los Angeles.

Caràtula del single editat a Espanya i l'americà

The Family Dogg – Way of life 1969

Els Family Dogg van ser una banda, amb una gran qualitat vocal. Estava integrada per un munt de components i tots ells cantaven. Liderats per Steve Rowland i l'anglès-espanyol Albert Hammond abans de llançar-se en solitari i que ja havia tocat amb les bandes espanyoles Los Flaps i Diamond Boys. Altres components de The Family Dogg van ser Mike Hazlewood, Christine Holmes, Doreen De Veuve, Pam "Zooey" Quinn, Ireen Sheer, Sue Lynn, Sherri Lynn i Pat Arnold. El seu primer disc va ser "A way of life" al que aquesta cançó donava titol i que va ser el seu primer treball, publicat el 1969. Encara van treure un disc més, ja sense Albert Hammond i es van separar. Per cert que en aquest LP, a més del tema que donava títol que és boníssim, trobàvem una altre cançó plena de qualitat i amb un títol interessant "Avui vaig matar a un home a qui no coneixia".

The Family Dogg

I arriba el moment d'acomiadar el programa, per ara s'acaba Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Però abans d'acomiadar-me fins al pròxim programa, us deixaré amb una frase que va dir el capdill indi Noah Seattle a principis del segle XIX i hauria de fer-nos pensar en tot el que ens envolta:

"La terra no pertany a l'home. És l'home el que

pertany a la terra"

Apa, fins el proper programa de Un Toc de Rock.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program