Airsoft Gun War Series: Un Toc de Rock programa 09-03-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Mario Prades entregant al director de cinema Antoni Ribas

una placa homenatge per la seva tasca a favor del cinema

català a la Primera Fira Internacional del Disc i Cinema de

Col.leccionisme de Tàrrega, en presencia d'un regidor del

Ajuntament de la ciutat

La veritat és que al llarg dels anys han anat sorgint cançons amb textos molt incorrectes i que si no fos per la seva forta dosi de bon humor o el carisma del seu intèrpret mai haguessin passat la selecció de postproducció. De fet la cançó que avui us porto per obrir Un Toc de Rock amb tota seguretat hagués estat prohibida pels justos censors franquistes, aquells que ja us he dit altres vegades, s'encarregaven de vetllar per la salut moral del “españolito de a pie” i les fermes bases del moviment... Amen. Quan dic "amb tota seguretat" no crec estar errat ja que a The Who, la banda britànica, se'ls va censurar el LP "Who's Next" del 1971 ja que en la caràtula a foto completa i presa en Easington Colliery pel fotògraf Ethan Russell, es veia un monòlit i els quatre components allunyant-se d'ell amb gest d'estar cordant-se la bragueta i unes taques d'humitat a les parets del monòlit, clar indici del que havien fet. No els va agradar gens als censors ja que per fer això estaven els lavabos públics i el disc va ser prohibit per la seva portada. És clar que no diu molt en favor dels honestos censors ja que el 2003 el canal de televisió per cable VH1, el va col.locar entre les quinze millors portades. Està considerat com el millor àlbum del grup i es troba entre els millors discos de tots els temps, col.locat per la revista Rolling Stone en el lloc 28. Va ser considerat com el millor àlbum de l'any 1971. Això si, imagineu la cara del censor si li hagués arribat la caràtula originalment suggerida pel grup i que va ser rebutjada per la mateixa discogràfica anglesa. Tenia que presentar al bateria Keith Moon, vestit amb roba interior de dona, perruca marró i un fuet de cuir.

Obrim Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre amb els Toreros Muertos i el seu "Mi agüita amarilla", amb la seguretat que més d'un censor de la vella escola s'estarà remenant en la seva tomba. I a mi que l’idea m’agrada.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Toreros Muertos – Mi agüita amarilla

Van ser uns gamberrets irreverents liderats per Pablo Carbonell, avui en dia centrat purament en la seva carrera com a actor, al costat del gallec Many Moure i el teclista argentí Guillermo Piccolini. Aquest és un dels temes més populars en la seva carrera que va començar el 1984 i va finalitzar el 92, deixant cançons icons de la moguda madrilenya com "Yo no me llamo Javier”, “Pilar”, “Falangista" o aquesta que escoltem ara "Mi agüita amarilla". Jo els vaig tenir actuant a Cambrils i com teloners el grup local Seis Disparos que jo representava. Vam tenir molts problemes per culpa d'una empresa de so i llums de Tarragona, la de Carlos Manso i que, per variar, no va complir amb els requeriments tècnics que se li havien demanat i ell havia acceptat. El problema és que els nois actuaven a casa i amb Toreros i no ens importava que el pressupost s'anés en el cost de l'equip, es tractava d'oferir un bon concert. Finalment ho vam solucionar amb l'ajuda de Pablo Carbonell a qui jo ja coneixia que ens va permetre, pagant una quantitat als tècnics, connectar al seu propi equip de so i Seis Disparos van tocar a casa i van agradar. És clar que el Manso es va quedar sense cobrar, però ni així aprèn. Vam tornar a coincidir quan van actuar en un Gran Musical a Reus del que us vaig parlar en passats programes. Los Toreros Muertos van tornar amb el nou segle i van editar un disc amb el seu nom el 27 de març de 2007 i amb la formació original van realitzar tres o quatre concerts sense continuïtat.

Mario Prades va fotografiar a Toreros Muertos desde l'escenari al concert

fet a l'avinguda dels Martirs, a Reus, a un Gran Musical de la Cadena SER

i on, com os vaig explicar a programas anteriors, l'hi van obrir el cap a

Pablo Cubells de WEA amb un botellin de Coca-Cola. (Foto: Mario Prades)

La Unión – El “San Francisco” 1986

Des del que és en la meva opinió el millor disc de la Unión, el "4 x 4" publicat el 1986, os porto aquesta cançó. Va ser un disc amb seqüela. Als pocs mesos de la publicació i per donar suport a la gira, Wea va treure un Mini-LP amb cançons del "4 x 4" gravades en directe i amb una diferència significativa en la portada, les calces blanques de la model de la foto havien desaparegut, però no és que fos sense roba interior, és que s'havian "esborrat" de la imatge. Aquest Mini-LP de La Unión no va sortir a la venda, es va utilitzar només per a promoció a nivell premsa i mitjans selectius i Sabeu una cosa? a mi m'ho van enviar i el tinc. És peça de coleccionistes. Rafa Sánchez, Luis Bolín i Mario Martínez. Han venut més de 2 milions de discos, rebent en 2006 un doble disc de diamant per la seva carrera discogràfica. Aquest LP va ser disc de platí.

Rafa Sánchez amb Mario i Luis

Quijano – Ya no puedo más 2008

Des de l'àlbum "Santa Monica Boulevard" de Quijano, us porto aquest crit "Ya no puedo más" que Manuel Quijano va incloure en el seu segon disc en solitari, publicat el 2008 després de dissoldre's Café Quijano, una de les bones bandes de pop espanyoles amb èxits com "La Lola" o "La Taberna del Buda". Després de la dissolució, els germans Oscar i Raul es van dedicar a altres menesters mentre que Manuel i utilitzant només el cognom es qui va seguir en la música si bé aquest disc, com us deia el segon, també ha estat l'últim, almenys fins al moment. Va estar produit per Humberto Gatica i Kenny O'Brien. El relleu el va pendre Oscar Quijano va editar un primer disc "Trozos of Love" el 2009. L'any 2008 el segell Warner ja havia publicat "Grandes éxitos" de Cafè Quijano que no va rebre cap tipus de promoció i no obstant això va aconseguir xifres molt importants de vendes.

Manuel Quijano

Juan Perro – Una bestia que ruge 2011

Després de mols anys, Santiago Auserón (Saragossa, 25 de juliol de 1954) torna a posar en marxa el seu projecte Juan Perro i publica "Río negro" un nou disc que acaba de sortir al carrer. No gravava res de nou des de que va treure el 2002 "Cantares de vela". És clar que l'àlbum aporta molt poc de nou. Segueix la mateixa línia que va començar després de "La cançó de Juan Perro" en la seva etapa Radio Futura, quan després d'haver tret el disc al carrer va descobrir Cuba i els sons calents barreja de pop-rock i salsa. Aquest tema, un dels pocs que se salven del disc, ho fa per la lletra ja que el ritme segueix sent el mateix de sempre.

Santiago Auserón. A la foto de la dreta Alex Sánchez fotografiat per Mario Prades

tocan amb Santiago Auserón, de esquena, a un concert de Radio Futura a La Fàbrica

de Reus. Un dia os explicaré l'historia de la gira de Radio Futura al 88 per Catalunya

Paco Martín – Condesa de Cristal 1976

A mitjans dels setanta Serrat estava exiliat a Mèxic, els seus discos no es publicaven a Espanya i allavors a les emissores ens va arribar un single d'un desconegut cantant que responia al nom de Paco Martín. En escoltar-lo començaren las hipòtesis. Aquella veu... era Serrat, sens dubte i a més la caràtula no mostrava una fotografia nítida. He de confessar que jo vaig ser un dels que també van estudia aquesta possibilitat. Però no senyor, no era Serrat. Era simplement Paco Martín, un cantautor extremeny que es va donar a conèixa amb aquesta "Condesa de Cristal" i la seva veu i manera d'entonar tan en l'estil de Serrat, encara que aquest era el seu tercer single. Va néixa el 1949 a Càceres. En els 60 havia estat cantant dels grups Los Rockin's i Los Santos. En 1971, participa al programa de TV "La Gran ocasión" i firma el seu primer contracte amb "Hispavox" i edita els seus dos primers singles. En 1976 canvia a Zafiro-Novola i fins l'any 80, edità tres àlbums, treballant en la producció dels mateixos arranjadors tan significatius com Juan Carlos Calderón, Ricard Miralles o Eduardo Leiva. El 1990 abandona els escenaris, dedicant-se a compondre i produir per a diferents artistes i dirigeix l'empresa de management Paco Martín Produccions Artístiques.

Gato Pérez – Todo sexo femenino

Des del doble recopilatori "Sabor de Barrio" us he seleccionat aquest tema del gran Gato Pérez en el qual ens explica amb el seu bon humor característic els problemes d'un jove que creix en una casa plena de dones sent ell l'únic home i havent d’aprendre com imposar el seu criteri únic a les "Leonas" com ell les anomena. És clar que com no escarmenta, quan es casa té una filla i tots viuen sota el mateix sostre, unint "Dos nuevas voces al coro familiar". Aquest tema va ser versionat per Luis Eduardo Aute en un disc homenatge a Gato Pérez, de veritable nom Xavier Patricio Pérez Álvarez (Buenos Aires, Argentina 11 abril 1951 - Caldes de Montbui, Barcelona, 18 d'octubre de 1990). Possiblement el seu millor LP va ser "Romesco" on aquest argentí afincat a Barcelona cantava rumbes, algunes d'elles en català. Hi havia format part del grup Secta Sònica.

El gran Gato Pérez

Tomeu Penya – Es tango de ses paparres 1990

Aquesta és una cançó que sempre m'ha fet molta gràcia i en la qual l'amic Tomeu Penya ens explica com fent el soldat va ser castigat a Cabrera i en tornar es va trobar que "L’hi avien barrinat sa Cristina", la seva novieta. I la titulació tango es perquè segons explica és tracta d’una cançó trista que la veritat, de trist no té res i això de "Ses paparres" és degut a que Cabrera estava ple d'aquests desagradables i molestos animalets. I el tango ens explica que es un estil musical que és canta de “cabeza de nariz”. Aquesta cançó tancava la primera cara del LP "Els Cors Ferits" que Tomeu Penya va publicar el 1990 i on va comptar amb Joan Bibiloni a les guitarres i que també es va encarregar de la producció, Noel Quintana al piano, Miquel Morell i Jordi Mauri als saxos, Xisco Balaguer enfront dels teclats, Niki Michel a la bateria i La Guia i Peter Thompson als cors, a més del nois del que era el seu grup de acompañamienton en aquells moments, Geminis.

Mario Prades amb Tomeu Penya al Serrallo de Tarragona

despres d'una mariscada que va pagar la casa de discos

Matamala – L’exprés de mitganit 1993

Us vaig parlar d'aquesta gran versió quan escoltarem la versió que van realitzar els nord-americans Creedence Clearwater Revival d'aquest tema de Lalbelly. Són els catalans Matamala, la banda dels germans Ricky i Albert Gil. Obria el seu CD "Matamala Dos" de 1993, publicat a través del segell Al.leluia Records, propietat de Reyes Torio i amb el que ells estaven vinculats però no em pregunteu com perquè no ho recordo. L'adaptació de la lletra al català la va realitzar Francesc Ribera conegut com "Titot" i que va ser cantant del grup Brams i actualment milita en Mesclat. En el primer CD de Matamala col.laborava la seva germana, l'actriu Arianna Gil, encara que en aquest no n'estic segur. Van començar sent una banda estandard del mod espanyol, els Brighton 64 que van triomfar amb "La casa de la Bomba", passant més tard a ser Brigatones i ja en els 90 Matamala. Jo vaig produir un concert amb Brighton 64, Los Enemigos i Seis Disparos al Moll de Costa de Tarragona, al 88, el primer que es feia al Moll de Costa, obrint camí a posteriors esdeveniments. Ja veieu, aquí també vaig ser pioner. Per cert, va ser ruïnós. La gent no coneixia el recinte i es van imaginar que era a l'aire lliure. Transcorria el mes d'octubre i va ser una de les nits més fredes de l'any, total 182 entrades venudes. També va ajudar al fracas que a l'entradas per la plaça dels Carros i pel pont del carrer Reial es va col.locar la Policia Nacional escorcollant a la gent a la recerca de drogues. La veritat és que entre seguretat interna i policia, hi havia més gent que públic assistent. Matamala es van desfer a principis del nou segle.

Albert i Ricky Gil Matamala

Lax’n’Busto – Llençat 2000

Lax'n'Busto es va formar el 1986 al Vendrell. El grup estava format per Jimmy Piñol Mercader (bateria i cors), Jesús Rovira Costes (baix i cors), Pemi Rovirosa Morgades (guitarra i cors), Cristian Gómez Montenegro (guitarra), Eduard Font Pi (teclat) i Pemi Fortuny Soler (cantant i guitarra) que els va deixà el 20 d'octubre de 2006, sent substituït per Salva Racero Alberch. Aquest tema és de l'època de Pemi. El 1989 van treure el seu primer disc "Vas de punt... o què!!!" que després seria reeditat per DiscMedi. Aquest disc contenia el tema "Carme Flavia" dedicat a una professora que van tenir i a la que posen a parir. La professora els va demandar i va guanyar, en el disc reeditat per DiscMedi la cançó havia estat retirada. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock donava títol al CD "Llencat", publicat el 2000. Al grup els representava l'empresa Tinglados de Torredembarra, propietat d'Elizabeth i Miqui. Es van abocar en Lax'n'Busto i la relació era més d'amistat que professional, fins que va arribar Michel des de la barcelonina empresa BM Management i els va fer una oferta prometent l'or i el moro. Entre Tinglados i ells no existien contractes escrits, només la paraula i l'amistat i ells van decidir marxar amb BM i oblidar tot el que Miqui i Elizabeth havien fet per ells quan ningú els coneixia. És clar que les coses amb BM van acabar com el Rosari de l'Aurora o si no que li ho expliquin a Els Pets, Lax’n’Busto, Sau i altres grups que portava BM i que es van trobar en el mateix carro.

El disc "Llençat" i la reedició del primer LP. Abaix la primera

formació de Lax'n'Busto amb Pemi Fortuny

Tradivarius – Carta 1993

Van ser una banda de Reus descoberts per Santi Arisa que els va produir el seu primer treball. Santi m'explicava un dia, orgullós, que eren la primera banda que va incorporar gralles al pop-rock, encara que ells sempre van tenir una arrels molt celtes en la seva música. Quan jo li vaig preguntar "I de la Dharma que?" la seva responsta va ser clara: "La Dharma es un saxo mal tocat". Aquest tema, amb una lletra que ens parla de com canvia la gent amb els anys, es trobava en el seu CD "Bruixes", editat el 1993 pel segell AZ Records. Els integrants del grup en aquest enregistrament eren Izaskun Zubizarreta (violí), Emili Puig (bateria) i que anteriorment havia militat en el grup Ipso Facto, Ferran Balanya (baix), Salvador Daroca (gralles), Enric Granollers (flautes i gralles), Dani Rambla (teclats) i el seu líder i compositor Pep Solorzano (veu i guitarra). Col.laboren Frances Marimón l'acordió i Robert Le Gal al violí. El productor va ser el mateix Robert Le Gall.

Tradivarius

Sau – Envia’m un àngel

La veritat és que no se que podries dir-vos de Sau i que no us ho hagi dit ja. Amb Carles i Pep m'unia una bona amistat. Sempre resulta dolorós enterearte que una persona a qui admires per la seva vida professional ens deixa, però si a més és un amic a qui respectes és encara més dur. Carles Sabater Hernández, va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Sau han estat el millor grup de pop en català de la història. Després de la mort de Carles, Pep Sala no va voler continuar amb el projecte i Sau va arribar al seu final. Però ens va deixà el record de molts concerts memorables, entre ells el celebrat el 14 de juny de 1991, un concert històric al Palau Sant Jordi de Barcelona, amb els Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït. El concert va ser rècord europeu d'assistència en local tancat (22.104 persones).

Carles Sabater i Pep Sala eren SAU

Retall de prensa del Diari de Tarragona on vaig escriure

sobre SAU. Si l'amplieu podreu llegir-lo

Rock Gaià – Dona de nit 1992

Són de l'Alt Gaià i responien al nom de Rock Gaià, per no oblidar les seves arrels. Van publicà aquest CD a través del segell Salseta Discos i en aquest enregistrament integraven aquest bon grup, encara que desaprofitat, Paco Aguadé (baix), Eduard López (guitarres), Josep Sánchez (guitarres), Ramón Cruz (teclats), Ton Salvat "Titus" (bateria) i Pep Boada (veu i kazoo). El productor va ser Jordi Deu. El disc està dedica't a Vilabella, al riu Gaià i a Josep Rovira "Micolín". "Dona de nit" és una de les Millors cançons d'aquest àlbum i ens parla d'una noia que fa de prostituta a la part alta de Tarragona i que s'enamora d'un noi que "al equivocar-se de nom la va fer plorar".

Rock Gaià

Adamo – Extranjero 1993

I acabarem amb el que va ser el Rei dels Guateques en els anys 60. Salvatore Adamo que posarà el punt final al programa d'avui d'Un Toc de Rock, amb aquest tema ple de càrrega anti-racista i que es trobava en el seu CD "Adamo de ayer a hoy" publicat el 1993. Tots deien que Adamo era francès, però no era cert, tampoc era belga, havia nascut a Sicília, a Itàlia, però els seus pares van emigrar a Bèlgica per guanyar-se la vida. Amb Adamo i les sintonías d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, us deixaré en bona companyia.

Salvatore Adamo