Tots els programes exposats en aquest blog,
disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Mario Prades amb l'escriptor Andreu Carranza, co-autor del
llibre "La Clave Gaudí", entre altres. (Foto: Montse Aliaga)
La cançó més important en la carrera de l'actor i cantant Harry Belafonte va ser "Banana Boat", però aquesta no li va endarrera. Avui començarem Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre a ritme de calipso.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Harry Belafonte – Matilda, Matilda 1957
El tema va ser un altre gran èxit en la carrera d'aquest home de color nascut a Manhattan, Nova York, l'1 de març de 1927. Harry Belafonte va ser conegut com El Rei del Calipso. En 1955 el seu tercer disc "Calipso", va ser el primer LP d'un home de color que va aconseguir el milió de còpies venudes. Gran activista social, ha participarà en moltes tasques humanitaris, entre elles el disc "We are the word". És, des de 1987, ambaixador de l'UNICEF per la seva tasca per els drets dels nens africans. El 2001 va iniciar una campanya contra la sida a Sud-àfrica. Te 39 LP’s publicats.
I avui, tal com us vaig prometre fa alguns programes, escoltarem i parlarem de folk americà. A principis del segle XX van sorgir focus puntuals als Estats Units on es va desenvolupar una música popular amb arrels en el poble. Tot aquell batibull musical va englobà molts estils diferenciats i alhora relacionats, gospel, espirituals negres, blues, polka, música muntanyenca, jazz, country, cançó de ferrocarril, etc. En els anys 30 i 40 va prendre consistència l'anomenat posteriorment moviment folk americà. Tenim un amic d'Un Toc de Rock que ens escolta descarregant-se els programes des d'Arenys de Mar A Raul li vaix prometre que parlariam de folk i también a vosaltres, per tant avui escoltarem i parlarem de folk americà, un estil que als anys seixanta és va esdevenir amb el que és va dir "cançó protesta" i que va arrelar fortament a Catalunya.Vull fe constar que aixó d'avui es solsdament un tast, podriem omplir programes i programes
Joan Baez i Bob Dylan quan eran parella sentimental,
si be ella era casada i ell tenia nuvia
Woody Guthrie & Cisco Houston – Skip to my Lou
En aquelles dècades, la principal figura del folk, també anomenada cançó protesta per ser gairebé sempre reivindicativa, va ser Woody Guthrie (Okemah, Oklahoma, 14 de juliol de 1912 - Nova York, 3 d'octubre de 1967). Cantaba als milers i milers d'obrers que estaban a l’atur a causa de la Gran Depressió. La seva herència va ser recollida per Gilbert Vandine Houston conegut com Cisco Houston (18 agost 1918 - 29 d'abril de 1961) i Pete Seger, que anys més tard va influir en un ampli grup de joves que cantaven acompanyats només per les seves guitarres. Ja a finals dels 50 i en els 60 i es creà un moviment antimilitarista que va desembocar en les protestes contra la guerra del Viet-Nam i la famosa "Marxa sobre Washington" de 1963. Van sorgir noves generacions del folk, entre elles destaquen Joan Báez, Kingston Trio i Peter, Paul & Mary i més tard el moviment seria liderat per Bob Dylan fins que es va electrificar i molts dels seus seguidors repudiaren del "jueu errant". Aquesta cançó, bona col.laboració entre dues de les primeres figures del folk, va ser adoptada i adaptada pels músics catalans que configurarien el folk americà amb barretina, destacant aquells que formaven el col-lectiu anomenat El Grup de Folk, moviment paral.lel als Setze Jutges i que liderava i lidera Jaume Arnella .
Woody Guthrie & Cisco Houston
Kingston Trio – Tom Dooley 1958
Aquest tercet va representà l'elegància dins del folk americà. Perfectes veus, bones harmonies i un acoblament sense escletxes entre ells van marcar una gran carrera. Amb canvis en la seva formació al llarg dels anys, aixó si. El grup estava creat per Dave Guard (19-10-1934 - 22-03-1991) junt a Bob Shane (1-02-1934) i Nick Reynolds (27-07-1933). A principis del seixanta varen haver canvis i eren John Stewart, Nick Reynolds, Bob Shane. Van ser un dels màxims exponents del folk. El seu estil era molt depurat i brodaven els temes. És van crear el 1957 i és van desfé 10 anys mes tard. El seu gran hit va ser aquest "Tom Dooley" que escoltem avui a Un Toc de Rock, publicat el 1958. Un dels seus components, John Stewart, té una discreta però interessant carrera en els 70 com a cantant de pop, destacant el tema "Gold" que va arribar a la segona posició en les llistes del Billboard el 1973 o potser era el 72.
Kingston Trio
Peter, Paul & Mary – Puff the Magic Dragon 1963
Van ser, al costat de Pete Seger, estendards del folk als Estats Units. Eren Peter Yarrow (31 de maig de 1938), Noel Paul Stookey (30 de desembre de 1937) i Mary Allin Travers (9 de novembre de 1936). Aquest tema gravat el 1963 va aconseguir la segona posició en les llistes americanes. Funcionaren de 1961 a 1970 i van tornar el 1978 estant en actiu fins a la mort de Mary el 16 de setembre de 2009. La història de "Puff, el Drac Màgic" va ser un dels seus gran estàndards, traduït al català pel grup Falsterbo 3 que posteriorment van passar a ser Falsterbo-Mari.
Peter, Paul & Mary
Les Paul & Mary Ford – Vaya con Dios
Les Paul tenia una sòlida trajectòria com a músic de jazz quan amb la seva dona Mary Ford es va ficar en el camp del folk. El seu nom real era Lester William Polsfuss i va néixa a Wisconsin, el 9 de juny de 1915. Va morir a Nova York un 13 de agost de 2009. Gran innovador en equips electrònics, va ser pioner en la creació de guitarres de cos massís i és l'inventor de la guitarra Gibson Les Paul. Leo Fender, independentment, també va inventar la seva pròpia al voltant de la mateixa data i Adolph Rickenbacker havia comercialitzat una també, en els anys 30. Va ser l'introductor dels magnetòfons de bobina als Estats Units i el creador del primer multipistes de la història, així mateix va crear els "Ecos" per a veus, un aparell de cinta contínua entre els quals va destacar la marca Dynacord. Mary va néixa el 7 de juliol de 1924 i va morir un 30 de setembre de 1977, el seu veritable nom era Iris Colleen Summers. Per cert que d'aquesta cançó hi ha una gran versió per el duet suec o noruec Nina & Frederik.
Les Paul & Mary Ford
Les guitarres Gibson Les Paul
Les Paul i Paul McCartney
Joan Baez – The house of the rising sun 1960
Aquesta és una bona versió d'un clàssic del folk que The Animals amb Alan Price al capdavant, van convertir en un estàndard del R & B. Si be Joan Baez manté la esensia folk. De pare mexicà, Joan va ser la Reina del Folk i la Cançó Protesta per excel.lència, va néixa a Staten Island, Nova York, el 9 de gener de 1941. El seu repertori, però, inclueix a més del folk tradicional, country i pop-rock, i ha cantat en castellà. La seva carrera musical comença a Boston, on va aconseguir una gran repercussió amb la seva actuació al Newport Folk Festival de 1959, amb només 18 anys. Com a resultat d'això, va gravar el seu disc de debut a l'octubre de 1960, titulat només amb el seu nom per a la companyia Vanguard. Unida sentimentalment durant alguns d'aquells anys gloriosos a Bob Dylan, si bé ell teia nuvia i ella era casada, és una figura carismàtica per al gènere que encara segueix en actiu malgrat els anys. En els 60 Joan es va confessar bisexual i això va representar tot un escàndol per a l'època. La cançó es trobaba en el seu primer LP "Joan Baez" de 1960 del que hem parlat i va ser single. Per cert que Dylan, ja cassat, es va plantejar el divorci,. Quan va veure els cales que tenía que pagarli a l'ex, va decidir no divorciarse. Es un gran garrepa.
Joan Baez
I arriba el moment de donar-te petons dolços com el vi ...
Jimmie Rodgers – Kisses Sweeter Than Wine 1957
Una cosa que sempre m'ha cridat l'atenció és que la majoria de cantant "protesta", acostumaven a ser “Hijos de papa”, estudiants amb les carreres a càrrec dels seus progenitors i les seves despeses pagades. A Catalunya amb la "Nova Cançó" va succeir més o menys igual i llevat Raimon, Serrat i poc més que procedien de classes obreres, gairebé tots els altres eren universitaris de "clase pudiente". Aquest cantant que us porto no és aquell del mateix nom que va inventar la cançó de ferrocarril aquell Jimmie Rodgers va morir a principis dels anys 30, aquest es deia de veritat James Frederick "Jimmie" Rodgers i els "Petons dolços com el vi" van ser el seu gran èxit, publicat el 1957. Va néixa a Camas, Washington, el 18 de setembre de 1933. El tema era una versió dels The Weavers que la van gravar el 1950. Per cert que el 1958 va tornar a ser cap de llistes en una versió de Frankie Vaughan.
Aquest si es el cantant Jimmie Rodgers, creador
de la anomenada "Cançó de ferrocarril"
Arlo Guthrie & Pete Seeger – Where have all the flowers gon
Aquesta parella de bons intèrprets de folk es preguntaven ¿On eren totes les flors? Arlo era fill del mític Woody Guthrie que ja hem escoltat abans i va heretar les ànsies reivindicatives del seu pare, això si, amb l'esquena coberta i utilitzant el cognom del seu progenitor com a estendard i bandera. Va néixa el 10 de juliol de 1947 a Brooklyn, New York. Aquí canta aquesta bella cançó amb el veterà Pete Seeger que també va néixa a Nova York, però un 3 de maig de 1919. En la dècada dels 60 amb l'auge de la cultura Hippie, la seva carrera artística va ser rellançada. Popularitzan-se a Llatinoamèrica la seva versió de la cançó “Guantanamera”. Es va oposar ferventment a la Guerra del Vietnam. El 1994 va rebre la Medalla Presidencial de les Arts i el 1997 el Grammy en la categoria Folk, és clar que el 1999 va viatjar a l'Havana per rebre l'Ordre Félix Varela de Primer Grau. Això si que és encendre una espelma a Déu i una altra al Diable, per si de cas.
Arlo Guthrie & Pete Seeger
Tennessee Ernie Ford – Sixteen tons 1955
Més proper al country, però sense deixar el folk, trobem aquest gran tema que en castellà va versionà José Guardiola i que Ernie Ford també versiona ja que ho va gravar molts anys abans Merle Travis. La veritat és que es tracta d'un tema folk-miner que van gravar des de Bo Diddley a Stevie Wonder, passant per Johnny Cash, Tom Jones, Louis Neefs, The Redskins, Don Harrison Band, Eric Burdon, Las Hermanas Navarro, Sleepy LaBeef, José Guardiola i els suecs Memento Mori, entre molts altres. Tennessee Ernie Ford era un cantant de country, gospel i folk que també va ser presentador de televisió. Va néixa a Bristol, Tennessee, el 13 de febrer de 1919 i el seu veritable nom era Clarence Thomas Ford. Va morir un 17 d'octubre de 1991. El tema va ser número U de les llistes de diverses categories i va ser el gran hit en la seva carrera.
Sony & Cher – I got you babe
A mesura que avançava la dècada dels 60, el folk-protesta va anà barrejant-se amb diverses tendències més actuals. Un exemple és aquest matrimoni format per Sonny Bono i Cher que van saber integrar-se al moviment hippie amb arrels folk. Una de les seves grans cançons va ser aquesta que escoltem ara en la sintonia d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Quan el matrimoni es va trencar, es va desestabilitzar la parella artística i finalment cadascú s’en va anar pel seu costat. Sonny va gravar en solitari amb escàs èxit i va acabar dedicant-se a la política arribant a alcalde, mentre que Cher té una brillant carrera com a cantant tant com actriu. Això si, ha de tenir accions del seu cirugià plàstic. Si voleu comprovar el que dic mireu la foto i la caràtula del disc i o podreu comprovar in situ. Sonny va néixa a Detroit el 16 de febrer de 1935 i va morir un 5 de gener de 1998. Cher es diu en realitat Cherilyn Sarkisian La Pierre i va néixa El Centro, un 20 de maig de 1946.
La parella Sonny and Cher a fotografies dels seixanta
Cher en una fotografia mes recent
Sonny Bono ja possat en política
Barry McGuire – Eve of destructions 1965
Barry McGuire va ser un estendard del moviment de protesta hippie, encara que és d'aquests cantants d'un sol hit en una cursa bastant àmplia, va gravar gairebé una vintena de discos amb més pena que glòria, això si. Aquesta cançó que escoltem ara i que al país es va titular "Dies sense demà" és un cant en contra de la guerra i el bel.licisme d'una generació que va voler enfrontar flors als fusells i cridaven "Fes l'amor i no la guerra", mentre es posaven fins el cul de LSD i marihuana i veient núvols i floretes de colors. que els portaven a paradisos de ficció Aixó si, va ser tot un himne generacional. Barry McGuire va néixa a Oklahoma City el 15 d'octubre de 1935. Aquí al país es va realitzar una gran versió a càrrec del grup valencià Los Huracanes.
Barry McGuire
Vaya con Dios – Puerto Rico
Actualitzant la pel.lícula us he portat aquest tercet belga liderat per Dani Klein, avui única component de Vaya con Dios que queda, però també des de sempre l'ànima del grup, on és cantant, compositora i productora. La peça es trobava en el seu quart disc i sempre em va cridar l'atenció per allò del "Manolito" ja ho veureu escoltan-la. Té una forta càrrega salsera sobre una base folk i de R & B. El LP es titula "Roots and Wings" i és de 1995. Klein va deixà la música el 1996 a causa de l'esgotament físic que patia, però va tornar el 1999 com a cantant del grup Purple Prose. Vaya con Dios van tornà el 2004 amb un nou àlbum titulat "The Promis" i amb una companyia independent.
Dani Klein
Bobby Vinton – Rain, rain go away 1962
És un altre dels bons temes d'aquest cantant que es va anar decantant cada vegada més cap al pop comercial. Bobby Vinton va néixa a Canonsburg, Pennsylvania, el 16 d'abril de 1965. Al llarg de la seva carrera va recollir molts hits, entre ells cal destacar "Blue velvet" i "Segellat amb un petó". Aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, va ser el seu segon single. Es va publicar el 1962 i va arribar al lloc 12 en les llistes americanes, es trobava recollit en l'àlbum "Bobby Vinton Sings the Big Ones".
Bobby Vinton
Janis Joplin – Me and Bobby McGuire 1970
La fusió folk, hippie i R & B va arribar amb gent com Janis Joplin, una de les grans triomfadores del Festival Woodstock 69. En ella si que es ratifica allò de "flors i drogues". Va morir per sobredosi quan semblava que havia superat les crisis i deixat les substàncies psicotròpiques, el 4 d'octubre de 1970, tenia 27 anys. El tema, una composició country de Kris Kristofferson, es trobava en el seu disc pòstum "Pearl". Un disc incomplet ja que es van quedar una pista de veu i una altra instrumental sense gravar i es va publicar tal com La Rosa ho va deixar en morir. Per aixó la cançó "Mercedes Benz" la trobem a acappella. En certa ocasió va dir: "Quan pujo a un escenari faig l'amor amb 25.000 persones, però després torno sola a la meva habitació de l'hotel"
Janis Joplin
Janis Joplin and Big Brother and the Holding Company
Charlie Daniels Band – Mississippi
És un preciós tema d'aquest grup de rock sureny pràcticament desconegut al país i que tenen una discografia brutal. La imatge característica de Charlie, el líder de la banda, amb el seu barret texà i la seva barba, avui blanca, ressalta en cadascun dels seus discos que són molts. Charlie Daniels, alma mater del grup, va néixa el 28 d'octubre de 1936 a Wilmington, Leland, Carolina del Nord. És un personatge carismàtic en la música americana i ha influït en músics de diverses generacions. Un dels seus principals èxits va ser "The Devil Went Down to Geòrgia" que escoltarem un altre dia ja que arriba el moment d'acomiadar-se per avui.
Charlie Daniels Band al 1975
Simon & Garfunkel – Bridge over troubled water 1970
Marxarem deixan-vos amb Simon & Garfunkel. Van ser "El Duo" de la música americana. Clares connotacions folk, guitarras acústiques i bones harmonies vocals, juntament amb molt bones composicions van marcar la carrera d'aquests músics de la Costa Est dels Estats Units, Paul Simon i Art Garfunkel. Van començar dient-se Tom i Jerry. Aquest és un dels seus millors temes i l'utilitzarem per tancar el programa d'avui. Es trobava en l'àlbum del mateix títol publicat al febrer de 1970 i la trobem en tots els recopilatoris de Simon & Garfunkel.
Simon & Garfunkel
Banda sonora de la pel.licula "El Graduado",
un dels gran éxits de Simon i Garfunkel
No podreu dir que no us deixo en bona companyia, la de Simon i Garfunkel i la d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Per avui això ha estat Un Toc de Rock.
La frase amb la que os deixo avui és aquesta que va dir el gran director de cinema britànic Alfred Hitchcock parlant de la televisió, un mitxà amb el que va estar estretament vinculat:
"La Televisió ha fet molt per la psiquiatria, no només ha difós la seva existència, sinó que ha contribuït a fer-la necessària".
A reveure
Mario Prades
0 comments:
Post a Comment