Tots els programes exposats en aquest blog,
disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
Abans i despres de que la mar demostres tota la seva força
arrasadora. Es tracta de la platja devant de l'Hotel Maritim,
a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. Les dues fotografies
van ser pressas abans i despres de la construcció del Passeig
Maritim i que sembla ser va solucionar el greu problema.
(Fotos: Mario Prades)
Un dels millors temes en la carrera de José María Sanz, conegut com Loquillo, és "El ritmo del garage", avui tot una cançó de referència quan es parla de la música que sonava a principis dels 80. Per tant que us sembla si comencem Un Toc de Rock d'avui escoltant a Loquillo i la seva banda, Els Togloditas. Començarem amb ritme, de fet el ritme del garatge. Des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.
Benvinguts a Un Toc de Rock
Loquillo y Togloditas – El ritmo del garage 1983
José María Sanz, Loquillo, un noi del Clot que anaba per jugador de basket i es va reconvertí en cantant de rock and roll. Va néixa el 21 de desembre de 1960. Quan es va gravar aquest tema en què col.labora Alaska, Los Trogloditas eren Sabino Méndez, Ricard Puigdomènech, Jordi Vila i Josep Simón Ramírez. Aquest últim és el propietari del nom, per això des de 2007 José María només utilitza el Loquillo. Després van tindre canvis en la formació, anades i vingudes, cosses que passan. El nucli musical es va centrar en Jaime Stinus i Sergio Fecé. Aquest últim era, a més de teclista, un bon productor. Va produir un dels discos d'un grup que jo vaig portar, els lleidatans Adhesivo. El 17 de novembre de 2009 va sortir a la llum un disc on Loquillo presentava els 30 anys de la seva carrera música en una edició de luxe. El tema es trobava i donava títol al primer disc del grup, publicat el 1983 per la discogràfica DRO-Tres Cipreses i encara que va ser reeditat posteriorment per Hispavox, aquest és una peça de col.leccionisme molt buscada. He de reconèixer que a mi Loquillo em queia malament i això que he fet concerts amb ell. Quan els crítics realitzem la cobertura d'un concert, almenys jo, sempre procurem ser imparcials. El problema és que amb els anys coneixes gent del món de l'espectacle, adquireixes simpaties i antipaties, el que de vegades fa que en un concert vegis les fallades o les coses ben fetes més destacades unes de les altres. Us puc dir que quan Jorge Porcar, cap de promoció d'Hispavox o el seu ajudant Ignacio em manaven un nou disc de Loquillo, sempre em deien que no feia falta que ho publiqués, que m'ho enviaven per la meva col lecció privada. Ignasi Martín, amb el que m'uneix una bona amistat, va deixar Hispavox i es va convertir en executiu de la promotora de concerts Plastic Produccions.
Alaska va col.laborar a la gravació d'aquesta cançó
Mario Prades amb Loquillo i una de les ex del Mario
Polansky y el Ardor – Ataque preventivo de la URSS 1983
Polansky y el Ardor va ser un grup que es va formà a Madrid el 1981. El nom fa referència al director de cinema Roman Polanski. En la seva curta carrera només van publicar un àlbum, avui peça de col lecció. Van ser un dels grups punters de la "Movida madrilenya", però el fet d'haver fitxat per una multinacional del disc i a més ser dels que sabien tocar, va ser una cosa que molts dels seus companys no els van perdonar. Els músics que van gravar el disc eren Víctor Manuel Muñoz Vázquez veu i guitarra, Sebastián Durán Llimes al baix, Pejo davant de la bateria i Carlos Álvarez Coto amb el saxo i els teclats. El 1982 van aconseguir el primer premi del II º Concurs de Rock Madrid-Región, organitzat per la Diputació Provincial de Madrid. Gràcies a aquest premi van signar un contracte amb el segell discogràfic Ariola i es va publicar el seu disc produït per Paco Trinidad, ja en 1983. En una primera maqueta es va incloure també aquest tema sota el títol "El preventivo", amb arranjaments molt diferents. Es van reunir de nou per fer un únic concert a la Sala El Sol de Madrid el 2 de juny de 2006.
Cinema d'Ibiza. Va perdre el vol i nosaltres li ferem un
cambi de billets. Tots vem arribar a temps. Al fons
l'actriu Silvia Tortosa i a la dreta, amagat a l'ombra,
trobem al gran actor, el recordat, Narciso Ibáñez Menta.
(Foto: Mario Prades)
Polansky y el Ardor en directe
RH + - Transparente maniquí 1983
Primer disc d'aquest bon grup titulat solsament "RH +" i que va desaparèixa al no poder Javier Vargas atendre els seus treballs amb ells i el de guitarra amb Miguel Ríos, anteriorment Javier (líder de la Vargas Blues Band) ja havia tocat amb Banana, Pasarela, Comando Rock i L'Orquestra Mondragón. També trobàvem a Nacho Campillo que després va crear Tam Tam Go! i que anteriorment va militar en Clavel i Jazmín. Al costat de Fernando Vázquez, cantant, harmònica i ex-Pasarela i el quart membre que era Tito Herrero a la bateria, ex-Conexion. Els RH+ encara van treure un segon disc "Multivisión" al 84 i es van desfer.
RH + amb Javier Vargas i Nacho Campillo al centre
Duncan Dhu – Una calle de París 1987
Des del seu segon àlbum "El Grito del Tiempo", produït per Paco Trinidad i considerat pels seguidors del grup com el seu millor disc us porto aquest passeig per "Una calle de París". Eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant de los Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també de Los Dalton. L'1 de febrer 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui és peça de col leccionistes. Juan Ramón Viles els deixa el 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral.lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari. Per cert i parlant d'aquest àlbum que escoltem, ells només van gravar les veus i cors. La instrumentació va anar a càrrec de músics d'estudi per decisió de Paco Trinidad i això va fer que després de la seva publicació es trenquessin les relacions productor-grup, però el disc va aconseguir les 400.000 còpies venudes.
Uns jovenets Duncan Dhu
Mario Prades amb Mikel Erentxun, cantant i guitarra de Duncan Dhu
Pedro Suárex-Vertiz – Amazonas 2009
És una cançó molt interessant per la seva forta càrrega ecologista i al mateix temps pel missatge original i desenfadat ja que el cantant diu que no sap com arreglar els problemes que planteja, però que algú ho sabra., que aquest s'encarregui de solucionar-lo. Pedro Suárez-Vertiz va néixa a Callao, Perú, el 13 de febrer de 1968, des de molt jove toca la guitarra i el piano. El tema donava títol al seu últim treball editat el 2009 i que és el seu vuitè disc. Anteriorment va ser membre del grup Paranoia. Ara sona a Un Toc de Rock.
Pedro Suárex-Vertiz
Piero – La caza del Bisonte 1973
Anem més al sud, concretament a l’Argentina, la patria dels meus pares i ens trobem amb Piero i el seu LP "Y mi gente dónde va", un dels seus millors discos i amb el que jo el vaig descobrir. Tenia un amic a Ariola i un bon dia em va regalar una caixa sencera de LP's i singles estrangers que la companyia havia rebutjat publicar a Espanya. Entre ells estava aquest elapé de Piero de Benedictis, nascut a Itàlia el 1945. Va debutar com a cantant el 6 de gener de 1964 en el programa argentí "Remates Musicales". El seu gran èxit va ser "Mi viejo", una bella cançó dedicada al seu pare i amb la qual va debutar discogràficament el 1969. La compartirem un altre dia. El tema que us porto és una altra peça amb una càrrega plena d'ironia, però molt ecologista on l'avi (un pel roja) parla amb el seu nét, amb el beneplàcit del pare i li diu que tingui cura amb el progres i l'home blanc.
Piero
Tino Casal – Eloise
Va ser el gran èxit de Barry Ryan, composta pel seu germà Paul Ryan. Pocs s'atreveixen amb aquest tema a causa de la potència vocal que es necessita, però el Rei del Glam Espanyol ho va fer i va tornar a ser un hit. Tino Casal va començà com a cantant amb Los Zafiros Negros per incorporar més tard a Los Archiduques que amb ell com a cantant van gravar el seu millor disc "Lamento de gaitas", un incunable buscadíssim pels col.leccionistes i que a El Temps Passa ja us hem punxat. José Celestino Casal Álvarez, conegut com Tino Casal, va néixa a Tudela Veguín, Oviedo, l'11 de febrer de 1950 i va morir a Madrid un 22 de setembre de 1991. Es va parlar de que tenia la SIDA, però era una malaltia degenerativa dels ossos la que el va portar a la mort quan semblava que s'estava recuperant. Per aixó, els darerrs anys sempre anaba amb un bastó i en els seus concerts actuaba sentat a una trona.
Mario Prades amb Tino Casal abans d'un concert
Tino Casal amb concert, sentat degut a la seva
enfermetat. (Foto: Mario Prades)
enfermetat. (Foto: Mario Prades)
Tam Tam Go! – Manuel/Raquel 1988
Es trobava en el "Spanish Shuffle", primer disc del grup Tam Tam Go!, La banda liderada pels germans Nacho i Javier Campillo. Curiosament aquest va ser el gran èxit d'aquest disc, amb totes les cançons cantades en angles, aquesta era l'única cançó de l'àlbum gravada en castellà, amb lletra del director de cinema Ricardo Franco, totes les altres, com os deia, ho van fer en anglès. Tam Tam Go! es van crear a Badajoz el 1988. A principis dels 90 es van separar, però el 27 de febrer de 2007 va sortir a la venda “Euphoria” que va suposar el retorn de Tam Tam Go! després de sis anys sense llançar material inèdit. El seu primer single va ser "El móvil de Lucifer". El tema que escoltem té una lletra controvertida en tractar sobre un transvestit.
Sopa de Cabra – Podré tornar enrera 2002
Des d’el directe "Bona Nit Malparits" publicat per Música Global el 2002, us porto aquest tema, ja un clàssic en la carrera dels desapareguts Sopa de Cabra. Recordo que no sabia qui eren quan en un concert de la Salseta del Poble Sec, Salvador Escribà em va donar el seu primer LP publicat per Salseta Records i em va demanar que ho escoltar amb afecte. Es van mantenir en actiu de 1986 al 2001. Inicialment es deien Ninyin's Mine Workers Union Band, integrat per Joan "Ninyin" Cardona i Francesc "Cuco" Lisicic i completat, posteriorment, amb les incorporacions de Josep Maria Thió, Gerard Quintana i Josep Bosch. Van gravar un disc en castellà i allò va ser el acabose. Els fans més radicals van repudià d'ells i els atacaven físicament en els seus concerts, es va crear una campanya contra la banda gironina. Una cosa digne de censura al màxim ja que ningú pot atrevir-se a criticar a qui vol difondre la seva música a més gent. A més, aquests "amants" de la música de Sopa de Cabra semblen no recordar que inicialment ells cantaven en català, castellà i anglès o potser es que ni els coneixien. Des del mitjà de comunicació on jo treballava en aquells moments, el Diari de Tarragona, sempre els vaig defensar i segueixo fent-ho.
Sopa de Cabra
La Salseta del Poble Sec. Salvador Escribà es el líder i cantant.
Jo sempre he dit que qui no balla amb la Salseta... es que no balla.
Gerard Quintana i Jordi Batiste – Escolta-ho en el vent
Es tracta d'un projecte denominat Els Miralls de Dylan, on la parella versiona cançons del gran Bob Dylan, s’incorpora también en aquesta ocasió Francesc Bertran a la guitarra i Simone Lambregts al violí. L’àlbum es va titulà “Sense Reina ni As”, nova versió del espectácle que van estrenà a finals del 1997 y del que van vendre mes de 7.000 copias. Jordi va formà part de Màquina y també del duet Ia & Batiste, apart d’altres projectes i una bona carrera en solitari i Gerard Quintana fou el cantant de Sopa de Cabra.
Extracte de la cançó "Escolta-ho en el vent"
Això amic meu només ho sap el vent.
Escolta la resposta dins el vent.
Quants anys podrà un montanya existir
avans que l'ensorri la mar.
Quant temps la gent haura de seguir
per guanyar-se la llibertat.
Quantes vegades podrem girar el cap
fingint que no ens n'em adonat.
Això amic meu només ho sap el vent.
Escolta la resposta dins el vent.
Gerard Quintana
Mario Prades amb Ia i Batista, a la terrasa de casa del Mario
Oscar Janot – Pajarillo volador
Oscar Janot és un veterà barceloní, gran músic i bon cantant que va ser el cantant de Los Babys, H2O, Los Wikingos, Los Go-Go, Henry and the Seven i també va tocar amb Los Sírex, suplint al guitarra rítmica el temps que va durar el seu servei militar. Va participà en l'enregistrament de "Fuego" on ell toca la guitarra, el saxo i a més l'òrgan. El seu primer disc en solitari va ser "És bella la vida" ja en els 70, al qual va seguir el que seria el seu gran hit "Para sempre ... Como siempre". que escoltarem un altre dia Aquest tema que us porto és preciós i es va publicar en single per el segell Hispavox, encara que no em pregunteu l'any, crec que va ser el seu tercer single, és a dir, també a principis dels 70. Per cert que s'ha afegit al grup de "Amics d'Un Toc de Rock" creat per Montse Aliaga. També trobem entre els nous amics que ja superen la sisentena, els amics es clar, a Betty Missiego i Danny Daniel.
Oscar Janot. (Foto cedida per l'artista)
Danny Daniel – Viento de Otoño
Danny Daniel va ser un dels grans solistes romàntics dels 70, encara que les seves cançons eren més de desamor que d'amor o si no recordeu "Gavilán o paloma", el seu gran hit al costat de "Por el amor de una mujer". El single que escoltem avui a Un Toc de Rock va ser publicat per Polydor, més tard Polygram i d'aquest tema destacaria els rifs de guitarra que acompanyen i converteixen en molt més acollidora la cançó. Danny Daniel va néixa a Gijón un 30 de juliol de 1942 i va ser apadrinat artísticament, d'alguna manera, per el recordat Bonet de Sant Pere. En la seva carrera destaca l'etapa amb Donna Hightower i el seu "Vals de las mariposas". Ha compost per Glòria, Julio Iglesias, Daniel Velázquez, etc. El 1980 va traslladà la seva residència a Miami, Florida, si be sembla que torna a estar per aquí.
Moncho – Llévatela 1969
Va ser la cançó que ens va donar a conèixer al gitano del bolero com li diuen a Moncho i títol del seu primer LP on es trobava aquest tema. Jo el vaig conèixa a la sala Las Vegas de Barcelona, al carrer Aribau, m’el va presentar un cosí llunyà seu, gitano també i que feia poc temps que habia tornat de l'Argentina, us parlo del principi dels 70, no recordo bé si era la nit de Nadal o la de Cap d'Any. Ens vam tornar a retrobà en un sopar per recaptar fons per a Cuba organitzat per Ángel Juárez i celebrat al desaparegut Fortí de la Reina. Tornant al disc, en aquella època jo treballava com a venedor i després cap de vendes de SEAT i em movia i molt, per motius de treball ja que les noies eren una de les meves principals fonts de clients, pels bars de cambreres, les barres americanes, de Barcelona. En tots els locals que disposaven de Junkel Box sonaven contínuament els singles de Moncho, no fallaven mai. Ramón Calabuch Batista va néixa a Barcelona, al barri de Gràcia, el 26 de juliol de 1940. Pert cert, d'ell va dir Lucho Gatica que no solsament era "El gitano del Bolero", va dir que també era "El Rey del Bolero".
Juarez. Mario Prades es troba entre Moncho i Angel Juarez, al seu costat el
allavors Gobernador Civil de Tarragona i a l'esquerra el Consul de Cuba
Betty Missiego – Sin tí 1991
Tancarem amb un altre boleret, com diria l’amic Quimet i que ens porta Betty Missiego, aquesta nova amiga del facebook i gran cantant que fins i tot va arribar a representar-nos a Eurovisió amb "Su canción", el 1979. El tema que escoltem és de 1991 i es trobava en el seu àlbum "Inolvidable - Boleros". És tota una senyora, amb una carrera plena d'èxits i forma part de l'elenc de "Màgics 70". El seu fill, amb el nom de Misiego té una interessant carrera, encara que més cap a la cançó de l'estiu.
Betty Missiego en un moment de la seva actuació quan
va representar a Espanya al Festival d'Eurovisió 79
I amb Betty Missiego, aquesta preciosa i elegant dona de veu tan agradable d'escoltar, us deixo en bona companyia. Des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre finalitza per avui Un Toc de Rock, fins demà que serà un altre dia.
Tancaré amb una bona frase que va dir Pascal:
"El cor té raons que la raó ignora"
A reveure i ens retrobarem demà a la meteixa hora.
Mario Prades
0 comments:
Post a Comment