Airsoft Gun War Series: Un Toc de Rock programa 25-01-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

Carmen Platero fotografiada per Mario Prades, despres del sopar

que os vaix ensenyà la passada setmana, on també va estar

l'actriu Mirta Miller i altres amics (Foto: Mario Prades)

Nota: Sweet es va possar en contacte amb nosaltres i ens va informà d'un vídeo fet per estudiants sobre "L'Ampurdà", la cançó dels Sopa de Cabra. Veritablement es un traball molt ben fet i les imatges inclosas están molt ben treballades i per aixó os inclueixo l'enllanç per que també el disfruteu. Gracias a Sweet:

Enllaç amb "L'Ampurdà"

A finals dels anys seixanta l'anomenat rock and roll pioner es considerava que era un estil que havia quedat obsolet, les noves tendències ho havien desplaçat i la música s'havia endurit, el soul, les fusions del jazz amb el rock, el rock progressiu i el simfònic provinents d'Anglaterra copaven les llistes de vendes fins i tot als Estats Units, possiblement l'únic país on el rock and roll feia tímids intents per mantenir-se. Va ser a Anglaterra i gràcies a gent de la talla de Robert Gordon, Chris Spedding o els nord-americans Stray Cats, establerts a les illes Britàniques, on tornar a posar-se el rock'n'roll i el rockabilly a la part alta de les llistes. De aquella época també i a que destacar a Rocky Sharpe & The Replays. El programa d'Un Toc de Rock d'avui comença recordant a un tercet liderat pel guitarrista i cantant Brian Setzer. Per tant i des Altafulla Ràdio començarem amb bon rockabilly.

Benvinguts a Un Toc de Rock

The Stray Cats – Rock this town 1981

La banda de rockabilly The Stray Cats es van formar el 1979 i inicialment es van cridar The Tomcats. Integraven el tercet el guitarra i cantant Brian Setzer (Nova York, 10 d'abril de 1959), al contrabaix Lee Rocker (3 d'agost de 1961) de veritable nom Leon Drucker i Slim Jim Phantom (20 de març de 1960) que es deia en realitat James McDonnell, a la bateria. Van haver de marxar a Anglaterra i allí van funcionar molt bé, desfent-se el 1993. El seu disc de debut es va publicar el 1981 i portava el nom del grup per títol genèric "The Stray Cats", un dels hits extret d’aquest disc va ser el tema que escoltem avui per obrir Un Toc de Rock. Brian Setzer va crear The Brian Setzer Orchestra, una Big Band amb la que es dedicava a fer R & B amb molta canya. A mitjans de la primera dècada del nou segle els Stray Cats van tornar a reunir-se per realitzar una gira.

The Stray Cats amb Brian Setzer al mig

Little Richard – Tutti Frutti 1955

I parlant de rock and roll, tornem als orígens i escoltarem a qui va ser anomenat "La Reina del Rock'n'roll", el cantant i pianista de color Little Richard, de veritable nom Richard Wayne Penniman. Va néixa a Macon, Geòrgia, el 5 de desembre de 1932. Sempre va culpar el color de la seva pell per no ser “la gran estrella del rock and roll”, per sobre d'Elvis Presley, de qui ell es consideraba superior. De fet deia que ell era el "arquitecte" del rock and roll. Curiosament una altra de les seves frases celebres va ser "El rock és malvat, fa que prenguis drogues i les drogues et converteixen en homosexual", que va dir després que renunciés a la seva pròpia homosexualitat. La veritat és que hi ha gent que té el cervell envernissat. La cançó que escoltem és tot un clàssic que Little Richard va gravar el 1955 i que l'amic Carlos Tena va fer servir com a títol per a un dels seus programes de televisió, aquell de "Auamba baluba balambambu"..

Little Richard "La Reina del Rock and Roll"

The Newbeats – Bread and butter 1964

Aquí al país va ser versionada per Los Botines, el grup liderat per Manolo Pelayo i també pels TNT tres germans argentins que es van establir a Espanya. The Newbeats va ser un trio nord-americà integrat per Larry Henley (30 de juny de 1937, Arp, Texas), Dean Mathis (17 de març de 1937, Hahira, Geòrgia) i Mark Mathis (9 de febrer de 1940, Hahira, Geòrgia). La veu superaguda, gairebé femenina, era la de Larry Henley. Us recomano que veieu algun dels vídeos del grup interpretant aquest tema que corren per internet, alucinareu en veure el Larry. Aquest va ser el seu primer hit i va arribar a la segona posició en les llistes americanes i al lloc 15 en les angleses. El grup es va desfer el 1974.

Larry Henley

The Newbeats

The Regents – Barbara Ann 1961

Va ser el gran èxit en la carrera dels californians The Beach Boys el 1965, però anys abans ja havia triomfat, a ritme de rock and roll, en la versió original interpretada pel grup de Nova York The Regents, banda de doo wop liderada per el cantant i compositor Ernie Maresca. Aquesta versió és la que escoltem avui a Un Toc de Rock i va ser composta per al grup per Fred Fassert, germà d’un dels seus components. Els membres de The Regents eren Ernie Maresca, Chuck Fassert, Guy Villan i Sal Cuomo, si be hi avie un altre, no recordo el nom. Un any després Ernie va començar en solitari i The Regents es van convertir en un grup instrumental.

The Regents

The Ronettes – Be my baby 1963

Una part important del triomf de les The Ronettes va ser el productor Phil Spector. Va fer servir la tècnica inventada per ell, el "Mur de So" per obtenir aquest so tan contundent. El tema va ser versionat a Europa pel grup de Madagascar Les Surfs que fins i tot la van cantar en castellà. El trio de color The Ronettes eren de Nova York, es van crear el 1959 i eren Veronica Bennett que prendria el nom de Ronnie Spector en casar-se amb el productor, la seva germana Estelle Bennett i la seva cosina Nedra Talley. Es van desfer el 1966 i Ronnie es va llançar com a solista. El matrimoni va acabar com el Rosari de l'Aurora i el productor va vetar a la cantant que no va tornar a funcionar comercialment fins el nou segle. Per cert que Phil està o estaba, empresonat per un assassinat. La cançó va ser composta per Phil Spector, Jeff Barry i Ellie Greenwich i va arribar a la segona posició en les llistes americanes i al quart lloc a Anglaterra, a l'agost de 1963.

The Ronettes

The Ronettes i el productor Phil Spector

The Walker Brothers – The sun ain’t gonna shine anymore 1966

Ara us porto un tercet vocal masculí i blanc, The Walker Brothers, un altre grup produït per Phil Spector. Funcionaren de 1964 a 1968, si bé van tornar el 1976 i es van separar definitivament en el 78. Eren Scott Engel conegut com Scott Walker, John Maus i Gary Leeds que es feia dir Gary Walker. Dels tres el que va tenir millor carrera en solitari va ser Scott, encara que no va ser res de l'altre món. The Walker Brothers va ser un d'aquests grups que van ser desplaçats per l’invasió beat que va arribar als Estats Units des d'Anglaterra. Si be i aixó es curios, com passaba amb cuasi totes les produccions de Phil Spector, van funcionar casi millor a les Illes Britàniques que als Estats Units.El tema es va publicar el 1966 i va arribar a la posició 13 en Estats Units i la primera al Regne Unit. Va ser composta pel tàndem Bob Crewe i Bob Gaudio i ja l'havia gravat un any abans el cantant Frankie Valli.

The Walker Brothers

The Haighwaymen – True Love Travels a Gravel Road 1985

Us vaig parlar d'ells i prometre que us portaria alguna de les seves cançons. Van ser la Superbanda del country, una reunió de monstres del génere. Eren Willie Nelsson (30-abril-1933), Johnny Cash (26-febrer-1932-12-setembre-2003, Kriss Kristofferson (22-Juny-1936) i Waylon Jennings (15-juny-1937 - 13-febrer-2002). Van gravar tres LP's i realitzaren les seves corresponents gires i a més es van publicar dos recopilatoris, això és rendibilitzar la feina ben feta. Una reunió d'aquest tipus, de grans estrelles, és una cosa que a Espanya i molts anys més tard realitzarien Miguel Ríos, Víctor Manuel, Joaquín Sabina, Serrat, Ana Belén, Pablo Milanés, Fito Paez, Silvio Rodríguez i uns quants més, però que com podeu veure, no era un invent nostre.

Willie Nelsson i Kriss Kristofferson abaix,

a dalt Waylon Jennings i Johnny Cash

Chris Norman & Smokie – Goodbye Lady Blue 1993

Feia temps que no els sentíem a Un Toc de Rock. Smokie és una banda britànica liderada per cantant Chris Norman i que van ser molt populars durant els anys setanta. Primer van ser The Yen i posteriorment Essence. El grup es va formar el 1965, i quan es va reestructurà definitivament el 1968 després d'haver-se anomenat The Elizabethans, estava integrat per Chris Norman (Redcar, Yorkshire, 25 d'octubre de 1950), Terry Uttley (Birkenshaw, 9 de juny 1951), Alan Silson (Birkenshaw, 21 de juny 1951) i Pete Spencer (Bradford, 13 d'octubre 1948). El 1975 van gravar el seu primer àlbum "Pass it Around". L’any 1986 Chris Norman abandona el grup per començar en solitari. El seu lloc fou ocupat per Alan Barton des de 1986 a 1996, any en que va morir a un accident d’autobus quan es trobaben de gira per Alemanya. Canvis constants i avui només queda Terry Uttley dels membres originals. Aquesta cançó es de 1993 y es va publicar en un single firmat com Chris Norman, si be l’acompanyaben membres de Smokie.

Smokie

Mickey & Sylvia – Bewildered

Van ser un duet sorgit a Dinamarca i que van triomfar a mitjans dels seixanta. Eren Mickey "Guitar" Baker i Sylvia Vanderpool Robinson i inicialment van gravar per el segell Groove Records. Del seu tema "Love Is Strange", publicat el 1967, van vendre més d'un milió de còpies, però jo es puntxo aquesta que sempre m'ha agradat. Quan es van desfer Silvia va prosseguir en solitari i Mickey es va dedicar a la producció i ha treballar com a músic de sessió.Squest tema, vull dedicar-lo molt especialment, a tots els amics que entren al blog d'Un Toc de Rock des de Dinamarca, un pais des de el que rebem moltes visites i es descarreguen o no el programa, a tots ells, espanyols o no, catalans o no, danesos o no, gràcies per voler compartir la meva música.

Mickey & Sylvia

Neil Diamond – september morn

Curiosament aquest gran tema a la carrera de Neil Diamond, gran cantant i millor compositor, no era seu, era una composició del francès Gilbert Becaud. Neil Diamond va néixa el 24 de gener de 1941 a Brooklyn, Nova York. En un dels artistes que, malgrat els anys, se segueix "menjant" el mercat, prova d'això és que el 2005 va aconseguir la posició 47 segons la revista Forbes dedicada als artistes més taquillers del 2005 i en aquest mateix any la seva gira mundial va recaptar més de 73 milions de dòlars, sent la gira més taquillera d'un cantant solista. Per cert, també toca la guitarra, és actor i productor.

Neil Diamond

Scott McKenzie – Flowers in you hair (San Francisco) 1967

Scott McKenzie va ser el líder del flower pop, el moviment hippy i la cançó es va convertir en tot un himne generacional, però no es deia “San Francisco”. Originalment el títol era "Flors en el teu cabell", però l'afegitó es va convertir, per obra i gràcia del boca a boca, en el títol i avui tothom la coneix com a "San Francisco". Va ser tot un cant de llibertat i una oda a la ciutat bressol de l'orgull gai. De fet va ser l'únic hit important en la carrera d'aquest cantant nascut a Jacksonville, Florida, el 10 de gener de 1939 i de nom real Philip Blondheim. Scott McKenzie va començar el 1960 i encara segueix en actiu, vivint de les rendes del "San Francisco". Per cert, era una composició del malograt John Phillips i que també va ser el productor, membre de The Mamas & The Papas, grup del que només queda viva la seva ex-dona, l'actriu i cantant Michael Phillips.

A dalt, caratula del disc en una edició mexicana compartida

amb altres artistes i que em va enviar Magnolia, la meva

novieta mexicana, allà per els anys seixanta. fixeu-vos en
el títol, sense el "San Francisco" que si s'inclou a l'edició
espanyola

Scott McKenzie

The Bee Gees – Massachusetts 1967

The Bee Gees va ser el grup creat pels germans Barry, Robin i Maurice Gibb, al costat de Vince Melouney i Colin Petersen. El seu primer hit va ser "Spicks and Specks" al que va seguir "New York Mining Disaster 1941" i altres temes que els van col.locar en les llistes de tot el món, sobretot gràcies a l'àlbum "Horizontal" (1968), però va ser "Massachusetts", també en aquest LP, el tema que va catapultar i consolidar al grup. En aquesta cançó, el líder vocal és Robin Gibb, encarregant-se els seus germans dels cors. Els arranjaments orquestrals són de Bill Shepherd. A Anglaterra el tema només va arribar a la segona posició, sent la primera per "Flowers in the Rain" de The Move. Es va gravar entre els dies 9 i 17 d'agost de 1967, en els IBC Studios de Portland Place, a Londres. En la carrera de Bee Gees hi ha dues etapes molt diferenciades, l'abans i el després de la banda sonora de "Febre de dissabte nit". Però jo em quedo amb l'etapa anterior, la primera.

Els Germans Gibbs

Urge Overkill – Girl, You’ll be a woman soon 1994

Era una composició del Neil Diamond que aquest grup de Chicago versionaren admirablement. La banda la integren actualment Nathan "Nash Kato" Kaatrud (veus i guitarra) i Eddie "King" Roeser (veus, guitarra i baix), al costat de Mike Hodgkiss i Brian Quasten, però pel grup han passat un munt de músics. Es van crear el 1986 i es van separar el 1997, encara que van tornar de nou el 2003 i van realitzar una gira internacional que va recalar a la Sala El Sol de Madrid. El tema que escoltem es va publicar en single el 1994, però el va treure al carrer el segell MCA, tot i que ells gravaven per Geffen Records. L'explicació és simple, el tema es va gravar per a la banda sonora del film "Pulp Fiction" de Quentin Tarantino. Va arribar a la primera posició en les llistes Indie americanes i a la 60 a les generals. El 2000, el cantant i guitarra Nash Kato va gravar en solitari.

Urge Overkill

Joe Cocker – N’oubliez jamais 1998

El 1998 Joe Cocker, "el blanc que tenia la veu negra" com se li va cridar, va publicar el LP "Across from midnight". En una entrevista que vaix fer a Joe Cocker arran de la publicació d'aquest disc parlarem de la cançó que escoltem avui a Un Toc de Rock, un tema amb un cert caire francès, en títol i ritme i em va comentar que: "Ni tan sols puc explicar el que significava realment aquest tema, però té quelcom de màgic i meravellós. És un dels que més m'agraden del disc". Per tant ja està sonant en el programa i a més trobareu el retall de premsa d'aquesta entrevista, publicada a Diari de Tarragona, al bloc i clicant dues vegades s'ampliarà i podreu llegir-la, si os ve de gust. El seu nom complet és John Robert Cocker i va néixa a Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944. En medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell va a l'escenari, es diu que pateixen "El Sindrome de Joe Cocker".

Retall de prensa amb l'entrevista que vaix fer a

Joe Cocker parlan d'aquest disc

Joe Cocker a Woodstock

Deep Purple – Don’t make me happy 1998

Aquest tema s'allunya de la línia habitual dels Purple. És molt més blusero, però un blues acollidor, possiblement el ritme adequat per dir "No em fas feliç". Ian Guillan, en una entrevista feta quen van treure el disc, em deia que en aquest nou CD "Abandon", havien volgut tornar als seus orígens, per això trobem una nova versió d'un dels seus vells temes "Bludsucker". Pels Deep Purple han passat músics mítics, però sempre han tingut un comú denominats: Jon Lord als teclats. Segons Gillan "Abandon" ve a significar "Sense restriccions" i això és el que han volgut plasmar en aquest treball que es va publicar el 1998, el mateix any que el seu anterior companyia discogràfica, va reeditar en versió CD el mític disc "Made in Japan" . En aquest àlbum trobem, a part de Ian Gillan a la veu i Jon Lord als teclats, Roger Glover al baix, Ian Paice a la bateria i la nova incorporació, el jove guitarra Steve Morse. Al blog també us incloc el retall de premsa amb part de l'entrevista que li vaig fer a Ian Gillan arran de la publicació del nou treball. Os dic el mateix d'abans: Si cliqueu dues vegades se us s'ampliarà i podreu llegir-la, si us interessa. Que consti que el disseny de l'article, típic d'una revista musical especialitzada, em va sorprendre fins i tot a mi.

Retall, de premsa amb l'entrevista feta a Ian Gillan

Ian Gillan

The Doors – Riders on the storm

Per finalitzar el programa us porto el que al meu parer és el millor tema de The Doors, la banda liderada per Jim Morrison i Ray Manzarek, al costat de John Densmore i Robby Krieger. La cançó es trobaba al álbum "L.A. Woman". The Doors es van crear a Los Angeles, el 1965 i la polèmica sempre va envoltar les actuacions de Jim Morrison, un poeta passat de rosca i que va abusar de les drogues fins que el van portar a la mort. Va néixa a Melbourne, Florida, el 8 de desembre de 1943, va morir a París, França, un 3 de juliol de 1971 i el seu nom complet era James Douglas Morrison Clarke. Hi ha dubtes sobre les causes de la seva mort, fins i tot es diu que no va morir. L'historia diu que va ser trobat a la banyera per la seva companya Pamela Courson. No hi va haver autòpsia, però es va declarar que va morir per una aturada cardíaca, segons l'acta de defunció. Hi ha fonts que posen en dubte la versió oficial ja que les circumstàncies van ser una mica estranyes. També es va dir que el pare de Jim va treure el cos del seu fill del cementiri per dur-lo als Estats Units, però fonts del Cementiri parisienc Père Lachaise asseguren que ningú es pot portar-se un cos del cementiri sense que l'administració ho sàpiga. Una de les raóns dels que posen en dubte la seva mort es que les seves targetes de crèdit i passaports encara segueixen vigents. Poc temps abans de morir ell així ho va especificar en un testament. Els únics que van veure el seu cos van ser la seva núvia i un metge que ja no exercia (el que fa pensar en un posible suborn). Altres versions diuen que va morir d'una sobredosi d'heroïna (tot i que el preferia les drogues alucinògenes) en els lavabos del parisenc Rock'n'Roll Circus i posteriorment va ser traslladat a casa seva. La veritat és que la seva tomba és un lloc de peregrinació encara avui en dia. Després de la mort de Jim Morrison, Ray Manzarek va mantenir el grup en marxa i va cometre, al meu modest parer, un greu error. Va voler cantar i havia d'haver convertit a The Doors en una banda instrumental. Després de publicar dos LP's es van desfer el 1973.

Tomba de Jim Morrison al Cementiri parisienc Père Lachaise

Amb aquests "Genets en la tempesta" hauré de deixar-vos, aquí acaba Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Avui acabarem amb una frase extreta d'un cartell que apareix al zoo quan comença la pel.lícula "Cat People" (La Dona Pantera), l'antiga, no la moderna. El texte del cartell era aquest: