Airsoft Gun War Series: Un Toc de Rock programa 06-07-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui serà el darrer programa d’Un Toc de Rock per aquesta temporada i marxaré de vacances per tornar al setembre, però jo que soc un gran aficionat al cinema i sobre tot al cinema de ficció, com si el programa d’avui fos part de la banda sonora d’una vella pel.lícula de terror, començaré amb un Home Llop com el que sortie a “La Maldición de la Bestia”, primer film de Paul Naschy i que va dirigir el meu “sogre” el director de cinema, català, Miquel Iglesias Bonns (a la foto amb l'actor Gil Vidal). Es clar que aquest Home Llop que la veritat, no fa molta po, ens arrivarà ballugan el “body” i ens el portaran un duet de Cartagena que van ser els reis del techno-pop a Espanya, no us estic parlant dels catalans OBK, com molts i moltes podeu pensar, res a veure, es tracta de Azul y Negro, la millor i més completa banda de techno espanyol de tots els temps al estat espanyol.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Azul y Negro – El hombre lobo 1984

El duet Azul y Negro van ser uns innovadors per al seu temps, precursor de la música electrònica espanyola, el techno-pop i pioners en la implantació de novetats tecnològiques i musicals. La seva música es basa en la barreja de sintetitzadors, guitarres elèctriques, vocoders, seqüenciadors i instruments acústics, sobre una base preferentment ballable. La veu era tractada com un instrument més i de vegades la robotitzaven mitjançant el vocoder. Inicialment van ser Carlos Garcia Vaso (a la foto) i Joaquín Montoya i eren

de Cartagena. Azul y Negro va ser el primer grup espanyol que va editar un àlbum en format CD, era el titulat "Suspense", del 1984 amb producció de

Julian Ruiz i en el què es trobava aquest tema que escoltem ara i que es va publicar en single. És clar que d’aquell CD només es van editar 200 còpies, la resta van ser vinils i és que a Espanya gairebé ningú comptava amb un reproductor de CD, ni tan sols els components del duet disposaven d'un. Una altra innovació de Azul y Negro és que són els primers artistas espanyols que han gravat un CD amb el sistema surround DTS 5.1. Es va titular "ISS" i es va editar el 2003. Aquest mateix sistema no va ser utilitzat fins a dos anys després per altres artistes, entre ells Jean Michel Jarre. Amb motiu de la publicació d'aquest treball es va editar l'1 de març de 2007 el primer segell de correu de curs legal fabricat per la Fàbrica Nacional de Moneda i Timbre amb la portada d'un àlbum d'un artista espanyol. Van començar a funcionar el 1981 i van aconseguir, bàsicament en la dècada dels 80, dos Discos d'Or (a la foto). Van gravar tres sintonies de la Volta Ciclista a Espanya. Destacant la de 1982 amb el tema "Me estoy volviendo loco". El 1993 Joaquín Montoya va deixà el grup i Carlos Vaso va seguir amb altres companys i en l'actualitat ell sol.

Carlos García Vaso i Carlos Montoya eren el duet Azul y Megro

Paco Clavel – Raskayu 1993

Es tracta de Paco Clavel, un friki dels 70 però amb un toc de genialitat que no tenen els d'ara. Va ser "La Reina" de la moguda darrera d'Alaska, és clar que era de gènere masculí. Aquest disc, un EP editat al 1993, va ser una edició especial, tal i com veureu a la portada, per les Fires Internacionals de Col.leccionisme de las que va ser pioner al pais el meu amic Mikel Barsa i que jo coordinava a Catalunya i Andorra. En aquest tema col.labora Alaska i la producció va ser de Joe Borsani, argentí, gran músic i compositor que va ser component del grup Rubi y Los Casinos (amb la seva esposa) i un home extraordinari que va morir assassinat en la seva casa del barri de la Llatina, el 2003. Alaska va aprofitar aquesta gravació y la va incloure a un dels seus discos com Fangoria. Paco

Clavel havia sigut component del grup Clavel i Jazmín. A Paco Clavel el vaig conèixa en una festa que es va celebrar en una discoteca madrilenya i em va presentar, a ell, a Joe Borsani, Miguel Caiceo (Doña Paca) i el Parada (aquest dos últims a la foto de l'esquerra), el comú amic, Mikel Barsa. La foto és d'aquella nit i per les seves cares podreu comprovar que molts no recordaven massa cosa al dia següent. Paco Clavel, de veritable nom Francisco Miñarro López, va néixa a Iznatoraf, Jaén i es considera el creador d'un estil que ell mateix va denominar "Guarripop" i "CutreLux". Per cert que a tota reu es diu que aquesta cançó era de Bonet de San Pedro i aixó es totalment fals. Als anys 30 la va gravar la cantant texana Lydia Mendoza titulan-la “La boda negra”, ella va ser la primera o una de les primeres, a gravar música tex-mex cantant en espanyol ja als anys vint. Va néixa a Houston, Texas, el 31 de maig de 1916 i va morir el 20 de desembre de 2007 a San Antonio.

Paco Clavel

M-Clan – Llamando a la Tierra

Tot i que molts són els que afirmen que aquest tema és de M-Clan, la veritat és que es tracta d'una versió del "Serenade from the stars" del grup nord-americà Steve Miller Band, això si, els murcians M-Clan fan una versió genial i per això sonen ara en Un Toc de Rock i es va incloure en el disc de M-Clan “Usar y tirar”, publicat al 1999. Del grup original actualment ja només queden Carlos Tarque i Ricardo Ruipérez, i a l’actual formació també i trovem a Iván González al baix i Coki Jiménez que s'encarrega de la bateria. Però pel grup han pasant músics com Santiago Campillo (guitarra), que formava part de M-Clan desde els sus inicis fins a l’any 2001 i que despres s’en va anar a Los Rebeldes, Juan Antonio Otero (batería), Pascual Saura (baix) y Alejandro Climent (teclats), junt a Carlos Raya (guitarra) i Íñigo Uribe. Per cert, una associació d'aquestes de no-fumadors a possat a parir als M-Clan perque a la portada del seu nou disc Carlos Tarque està fumant... Pecat mortal! Poca feina es el que tenen alguns i molta intolerancia.

Portada del LP i a sota foto del grup M-Clan

La Unión – Sildavia 2006

“Sildavia” es trobava en el primer LP del grup La Unión titulat "Mil siluetas" i on també es recollia "Lobo hombre en París" que va ser el seu debut i el seu gran èxit. En aquestes primeres gravacions el grup l'integraven Rafa Sánchez, Mario Martínez i Luis Bolín, però hi havia un quart component, el teclista Íñigo Zabala que els deixaria per incorporar-se com executiu al segell discogràfic WEA. La Unión han estat una de les millors bandes sorgides de la moguda madrilenya i les seves cançons han estat reversions per ells mateixos en diverses ocasions. Aquest tema us ho extrec del "Love sessions" que es va publicar el 2006 i on tots els grans èxits del grup es van gravar de nou utilitzant les noves tecnologies per adaptar-los a les pistes de ball. La Unión van comptar amb grans productors de l'escena electrònica com Jonathan Badichi, Julian Poker, Prompt, Dr Kucho! o Marc Legazpi.

Portada del disc "Mil siluetas" i abaix La Unión i un dels

disc-jockeys que van intervindre en aquesta gravació

Zayda y Los Culpables – De contrabando

Zayda Peña, cantant i líder del grupo Los Culpables, una banda del que a Méxic es diu Gruperos, va morir assassinada l'1 de desembre de 2007, tenia 28 anys. Era mexicana i la seva línia s'enfocava cap el estil anomenat narcocorridos. Zayda Peña va acabar tràgicament. Quan acabava d'assistir a un concert de Alejandra Guzmán i es trobava a la seva habitació del Motel Mònaco, a la ciutat de Matamoros, Mèxic, acompanyada per la seva manager Ana Bertha González i Leonardo Sánchez, empleat del motel, van entrar uns sicaris que dispara.ren contra ells, Bertha i l'empleat van morir a l'instant.

Zayda va ser traslladada a l'hospital en gravíssim estat. A trenc d'alba i sense que la policia ni l'hospital haguessin pres cap mesura de seguretat per protegir la seva vida, un sicari va entrar a la UCI, tranquil.lament i sense que ningú li impedís el pas. La va rematar de tres trets al cap (os he possat dues fotos fetes al hospital, poc abans de ser rematada). Encara avui i com passa amb tants i tants artistes gruperos, no s'ha trobat l'assassí, ni crec que ho trobin. Aquesta es una de les millors cançons de la curta carrera de Zayda y Los Culpables, truncada per la seva mort.

És curiós i tràgic, però el narcotràfic s'ha cobrat la vida de molts artistes que es dediquen al gènere dels narcocorridos i entre els quals destaca el grup Los Tigres del Norte. No es tracta que els artistes intervinguin en el negoci del tràfic de drogues, és cosa més simple i alhora més esgarrifosa. Un grup o cantant és contractat en la festa d'un narco, paguen bé i qui és el guapo que es nega a anar-hi davant gent d'aquesta mena i clar, li dedica una cançó. El narco competidor se sent ofès i mata el grupero. Tan simple i tan cruel. En el cas de Zayda Peña es barrejaven dues hipòtesis. Una d'elles parlava de que la cantant tenia un embolic amb el cap d'un carter de la droga, l'esposa d'aquest es va assabentar i li va posar en la tessitura d'escollir "O ella o jo" es diu que ell va triar a la mare del seus fills i perquè la seva dona no tingués dubtes sobre això va tallar en sec ordenant matar la cantant. Una altra alternativa que s'estudiava era que Zayda tenia l'embolic amb la dona del traficant, és a dir que ambdues eren lesbianes i que aquest, amb el cap ben adornat i en un atac de banyes va donar ordre de matar-la a ella... la veritat mai es sabrà i la mare de Zayda Peña segueix clamant justícia en el desert.

Manel – Deixa-la Toni, deixa-la 2011

Els barcelonins Manel son un grup que ha sabut enfilar la seva carrera i que se'ls reconegui la qualitat, sobretot gràcies al suport de Buenafuente que els va portar al seu programa. Els Manel barregen elements folk amb pop i una mica de cantautor en les seves cançons, però la veritat és que aquest nou disc sona més o menys igual que l'anterior, és clar i davant el molt de "nou" que sorgeix en el mercat del rock en català Manel són ara per ara un dels millors grups. Van començar el 2007 i després de guanyar un concurs van gravar el seu primer disc "Els millors professors europeus" que va vendre 30.000 còpies sent Disc d'Or.

El 15 març 2011 van treure el seu segon treball titulat "10 milles per veure una bona armadura" del que us he extret aquest tema i que ha venut ja més de 10.000 còpies, clar indici que el públic català vol coses diferents, no que li donin el mateix de sempre. Manel són Arnau Vallvé, Martí Maymó, Roger Padilla i Guillem Gisbert. Per cert que aquest estiu Roger Hodgson el que va ser líder del grup sinfónic britànic Supertramp, els catalans Manel i el veterà cantautor valencià Raimon seran alguns dels principals artistes del Festival d'Estiu de Tarragona que tindrà lloc de l'1 de juliol al 19 d'agost. L'auditori del Camp de Mart tornarà a ser l'espai principal del festival. En un dels passats programes vam escoltar el tema "Boomerang" de l'últim disc dels Manel. Doncs bé, en un dels primers programes de la pròxima temporada la escoltarem de nou i també us demostraré que es tracta d'un plagi. En el any 1971 la van gravar amb el títol "Tira e molla", el grup italià A Nuovi Angeli (a la foto) i us donareu compte de que és pastada. Coincidencia, casualitat? Ai aquests Manel!

Manel, una de les millors bandes de rock català del moment

Sergio Macaroff – Tranqui tronqui 1996

El cantautor argentí Sergio Makaroff va arribar un bon dia des de la seva Argentina natal i després de col.laborar amb Tequila, va acabar a principis dels 80 recalant a Barcelona. El seu millor àlbum és indiscutiblement "Un hombre feo" que va publicar el 1996 i del qual us extraiem aquest tema carregat de bon humor en el qual ens narra les vicissituds d'un ciclista de la Ciutat Comtal a qui un yonki li roba la bici a la plaça Reial. És clar que la moralitat és que si tens bons amics, sempre acabes dient allò de que "No hi ha mal que per bé no valgui". Sergio Makaroff va néixa a Buenos Aires el 7 de desembre de 1951. Als 14 anys era el disc-jockey a les festes

de l'escola i posteriorment i amb el seu germà Eduardo van crear el duo Los Hermanos Makaroff (son els dos de la foto), les primeres actuacions van ser com a teloners del Sui Generis, la banda de Charly García, un dels millors grups del rock argentí i als que no hem de confondre amb la banda del mateix nom que van sorgir en l'Espanya dels 90. Eduardo forma part actualment del grup Gotan Project. Sergio Makaroff també es dedica a la composició i ha fet cançons per a Andrés Calamaro, Los Rodríguez, Azucar Moreno o Manolo Tena. També és periodista, treballa com a redactor de la revista Efe Eme des dels inicis d'aquesta i participa en programes de ràdio. Aquest CD ha estat ampliat fa uns mesos i s'ha tornat a publicar amb quatre temes més com Bonus track, si entreu a la pàgina web de Sergio Makaroff us permet descarregar gratuïtament els quatre temes, tres nous i una versió d'aquesta cançó en acústic i amb algunes frases de la lletra canviats.

A sota una foto de Sergio Makaroff

Sandro Giacobbe – Niña 1978

“El jardín prohibido” (1975) i “Señora mía” (1974), van ser les cançons més populars en la cursa espanyola del cantant genovès Sandro Giacobbe, nascut el 14 desembre 1951, però aquesta "Niña" que es va publicar en single el 1978 és una bona cançó i curiosament en el single en italià ocupava la cara B, però a Espanya i en castellà va ser cara A. Es va publicar originalment en la seva llengua natal, en el LP "Lenti a contatto" que va aconseguir 2 Discos d'Or al nostre país. Sandro Giacobbe no va sorgir, com molts dels seus compatriotes, del Festival de Sanremo, però ha participat en diverses ocasions. Segueix en actiu, encara que gairebé oblidat a Espanya i el seu últim treball, el CD "Vuoi ballare?" Va ser editat el 2009, el mateix any que va treure un CD recopilatori amb 16 cançons històriques, titulat "Trentacinque" i un llibre que fa recull de la seva trajectòria musical durant tots aquests anys, "Nat sulle noti". Per cert que el 1999 va realitzar una gira conjunta amb Tony Dallara i Pino D'Angio que el va portar al nostre país.

A dalt portada del disc, a sota foto de Sandro Giacobbe

Pimpinela con Diego Armando Maradona – Amiga mía 1987

Pimpinela ens van arribar des de l'Argentina i aquest duet com tot bon matrimoni a l'ús en els 70 i 80, es van dedicar a tirar-se els trastos pel cap en les seves cançons. “Olvídame y pega la vuelta” donava títol a un LP que va ser la que els va catapultar a la fama, ja al 1982. La sorpresa ens la vem andú quan es va saber que Pimpinela no es tractava d'un matrimoni, ni tan sols eren parella sentimental, eren germans i quan la gent confon la ficció amb la realitat es produeixen malentesos i es va començar a parlar d'incest. Fals, els Pimpinela només eren parella artística, però ho feien tan bé... Són Maria Graciela Galán Cuervo (23 de maig de 1961) i Joaquín Roberto Galán Cuervo (21 de juliol de 1955), ambdós nascuts a Buenos Aires i en actiu. Per cert, els va descobrir el meu amic Luis Aguilé. Al 1986 i dins del LP “El duende azul” trovaben aquest tema que escoltem ara i en el que col.laboraba el futbolista argentí Diego Armando Maradona “El Pelusa” i que es va publicar en format single un any més tard, al 1987. Els arrengaments van ser d’Eduardo Leiva i es tractave d’una cançó composada per ells dos i també pel futbolista que aquí al país va ser versionada per Los Pecos, cambiant-li el títol per “Madre”.

El duet argentí Pimpinela

Apache – Tú no tienes sentimientos 1980

Músics de diversos grups de Jaén com Cantares, Kronya o Phoeni decideixen unir-se en 1976 i sorgeix Geyser, integrat per Luis Miguel Peláez (veu i guitarra)), Ángel Jacinto (veu i teclats), Miguel Morales (veu i bateria), Pepe Díaz (veu i baix), Rogelio Rojas (veu i guitarra) i Antonio Molinero (percussió). El 1979 i depres ser fitxats per EPIC, subsello de CBS, la discogràfica els canvia el nom i passen a ser Apache, editant el seu primer i millor disc "Sobrevivir" que va superar les 70.000 còpies venudes. El seu següent treball, ja en 1980 va ser "Tú no tienes sentimientos" al que aquest tema que escoltem ara a Un

Toc de Rock, donava títol i que els va llançar al mercat sud-americà. El 1983 comencen els canvis en la formació i entren Jesús Vaquero als teclats i Arturo Gutiérrez al baix. El 1986 s'incorpora el guitarra Juan Carlos González i durant un temps van tindre dues guitarres solistes, sent 7 components. A l'any següent i després de canviar de discogràfica comencen els canvis constants del membres d'Apache. S'en va Arturo i entra Santi Pérez (Baix). El 1990, Miguel Morales i J. Carlos González abandonen el grup Apache i entren en el seu lloc Andrés (Bateria) i A. Lledó (Guitarra). Dos anys més tard tornarien Miguel Morales i J. Carlos González. El 1990 van signar amb AZ Records, el segell de Braulio Paz, però ja no era el mateix i tot i la qualitat del grup i les seves bones cançons, Apache ja mai van tornar a ser cap de llistes. A partir de 1999 entren com a grup resident a la sala Luz de Gas que dirigeix o dirigia el meu amic Fede Sardà, actuant cada dia. Actualment i amb nova formació, crec que actuen tots els dimecres a la sala Mae West, a Granada.

Richard Cocciante – Sinceridad 1983

El cantant, pianista i també compositor Richard Cocciante, tot i ser italià, va néixa a Saigon, capital del Vietnam i que actualment es diu Ciutat Ho Chi Minh, el 20 de febrer de 1946 de mare francesa i pare italià. Es va criar a Roma. Richard Cocciante ha gravat diversos duets, entre ells un amb la cantant catalana Mónica Naranjo, amb la qual va gravar el 1995 la cançó "Sobre tu piel". És autor del musical "Notre Dame de París" basat en una obra de Victor Hugo. Però a Espanya descobrim a Richard Cocciante, aquest home de cabells d'escarola i baixa alçada, gràcies a la cançó "Bella sin alma", és clar que altres temes també versionats al castellà llueixen en la seva carrera, entre ells "Margarita" i aquest que sona ara "Sinceridad" que és de 1983 i es va extreure del LP “Richard Cocciante canta en español”.

Portada del single amb "Bella sin alma" i a sota foto de Richard Cocciante

Domenico Modugno – La distancia (es como el viento)

Ha estat la millor veu del pop italià, el gran entre els grans. El cantant Domenico Modugno va crear escola i va establir les bases del que després seria l'estil romàntic italià que tan bé va funcionar a nivell vendes en els 70 i els 80 i que segueix tenin un bon mercat. Domenico Modugno va néixa a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la seva residència de la reserva natural de Lampedusa, un 6 de agost de 1994. Suposso que avui en dia i tal com estan les coses al nort d’Àfrica i tots aquest que hi arriven am patera a la seva estimada illa de Lampedusa, el cantant deu estar removense a la seva tomba. Domenico Modugno deíxà temes inoblidables com "Dio, come ti amo", "Piove" i al costat del tema que estem escoltant, "La distancia", una gran cançó d’amor que ens canta en castellà. Es clar que el seu gran èxit va ser “Volare” que en realitat es titulava "Nel blu dipinto di blu" i de la qual va realitzar una versió discotequera als 80, barrejant altres temes, Francesco Napoli i que es va vendre com xurros omplint les pistes de discoteques a tot el món. Os he pengat al blog una foto meva amb Francesco Napoli. Domenico Modugno va participar en 12 ocasions al Festival de Sanremo, però no te el record.

Mario Prades amb Francesco Napoli, fen-li una entrevista.

A dalt Domenico Modugno a un dels festivals de Sanremo

Ana Belén – El hombre del piano 1980

És curiós, però encara avui molts afirmen que "L'home del piano" és un tema d'Ana Belén o de Víctor Manuel i això és un gran error ja que va ser el gran hit en la carrera del pianista i cantant nord-americà Billy Joel. És clar que també va ser un gran èxit la versió que va realitzar Maria del Pilar Cuesta Acosta, a la que coneixem com Ana Belén i que va conèixa al seu marit Víctor Manuel en el rodatge de la pel.lícula "Morbo" de Gonzalo Suárez, el 1971 o pot ser era al 72. Al cinema va debutar a la pel.lícula "Zampo i jo" quan era una cria i ha sabut compaginar la seva carrera com a actriu amb la de cantant en la què ha realitzat discos i gires conjuntes amb altres artistes com Serrat, Miguel Ríos, Sabina, Víctor Manuel i molts altres. El 1980 edita el disc “Con las manos llenas”, en el qual s'incloïen els temes "Què será" de Chico Buarque i "El hombre del piano", adaptació realitzada per Víctor Manuel que es convertiria en una de les millors cançons de la seva carrera.

A dalt una joveneta Ana Belén quan va començar al cinema.

A sota portada d'un grans èxits on s'incluia aquesta conçó i

abaix una escena del film "Morbo" on va coneixa a Víctor

Manuel que despres seria el seu marit

I ara arriba el final del programa d'avui i també el final de la segona temporada d'Un Toc de Rock. Però tornaré al setembre, amb més música, història, anècdotes i les piles carregades un altre vegada. Vull donar-vos les gràcies per seguir-me programa darrera programa, dos cada setmana. Tònica que seguirà igual la propera temporada que s'iniciarà el proper setembre, suposo que a mitjans, això ja depèn de l'amic Albert Jansà que com a director d'Altafulla Ràdio, marca el ritme a seguir. Us incloc una relació d'aquells amics i amigues relacionats amb el món de l'espectacle que s'han anat sumant als "Amics de Un Toc de Rock i Amics de El Temps Passa" que controla la estimada Montse Aliaga a través del seu facebook. També os posso un enllaç amb el facebook de la Montse per si voleu sumarse als amics. A tots ells i elles i a tots vosaltres que setmana rere setmana seguiu el programa Gràcies!

Tomeu Penya

Santi Arisa (Pegasus/La Tribu/Lakatans)

Antonio Orozco

Lorenzo Santamaría

Betty Missiego

Alan Cook

Lita Claver

Paloma SanBasilio

Ianna Novac

Mike Platinas
Fausto Ramírez

Juan Erasmo Mochi

Tony Luz (Pekenikes/Bulldog/Los Silvertones)

Manuel de la Calva (Dúo Dinámico)

Fiorella Faltoyano

Marc Durandeau

Juan Bau

Ivan

Michael Chacón

Carlos Vives

Joaquín Sabina

Mithos Grupo

Dyango

Joan Bibiloni

Danny Daniel

Companyia Elèctrica Dharma

Monica Green

Orquesta Costa Brava

Kaso Perdido

Mario Álvarez

Agustín Vázquez

José María “Chema” Purón

Oscar Janot

Manuel Quijano

Pablo Abraira

Ariel Rot

Coque Malla

Pedro Ruy-Blas

Quique Tudela (Gatos Locos/Los Salvajes)

Miguel Bosé

Francesco Napoli

Tony Peret

José María Castells

Fernando Esteso

José Luis Fauli Contelles
i un grapat d'amigues i amics més

I tots vosaltres que ens escolteu i compartiu la meva mùsica i sobre tot a Montse que sempre està aquí quan fa falta.

I ara marxaré, acabem Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, però ho faré amb una frase d'Allan Stewart Königsberg (Brooklyn, Nova York, 1 de desembre de 1935), director de cinema, guionista, actor, músic i escriptor conegut a reu del mon com Woody Allen que va manifestar amb el seu àcid humor: