Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina
La Refineria expulsant salut per els nostres pulmons (Foto: Mario Prades)
Els fumadors, jo encara ho sóc, ens veiem perseguits i injuriats qual nous empestats. Només falta que ens facin carregar amb una campaneta, com als antics leprosos, per anar anunciant la nostra presència. Mentre les estadístiques ens diuen que els joves, nois i noies, cada vegada comencen a fumar i beure alcohol més aviat, sobretot elles, les autoritats, siguin del color que siguin, creuen que tot es resol mitjançant prohibicions. Els de la meva generació, la del pa negre, les cartilles de racionament i els grisos amb la porra presta, estem farts de prohibicions. 
Les hem vist durant tant de temps que ara, qualsevol logotip amb signes de prohibició ens dóna angúnia. De la meva infantesa i joventut recordo cartells en què es prohibeix "escupir", "blasfemar" i "hacer aguas menores" que al fet de pixar l'escrivias així si volies ser fi. 
En alguns bars i tavernes fins trobaves el cartellet de "Se prohibe cantar" i un altre curiós era "Se prohibe la palabra Soez", aquest cartell sempre em recorda al metro de Barcelona i de fet havia de funcionar perquè a mi i mira que vaig agafar milers de vegades al metro, no em sona haver sentit a ningú dir "Soez" que havia de ser un gran insult perquè es prohibís fins a cartells específics. 
Es broma per que sabem perfectament que Soez vol dir groller. Fins i tot a Cuba han prohibit fumar en alguns espais públics. Sembla mentida que en el bressol del tabac, on aquest és una de les seves poques fonts de divises al costat del turisme sexual, també es prohibeixi el seu consum, però ja sabem que quan l'Organització Mundial de la Salut es pronuncia contra alguna cosa tots han d'estar a favor, encara que aquí es radicalitza al màxim per tal d'obtenir resultats electorals. 
Crec que la prohibició no serà suficient, encara que és el més còmode. Si es vol evitar que els més joves caiguin en el tabaquisme es deu, des d'instàncies governamentals, educar en el no consum d'aquesta, també droga. Abans de prohibir cal educar. 
Les prohibicions sempre van ser nefastes, recorda l'època de la prohibició de l'alcohol a Amèrica del Nord que va donar lloc al naixement d'Al Capone i companyia i que a més va ser quan més alcohòlics van haver. Avui es prohibeix fumar a tot arreu i s'està rumorejant que els No Fumadors, gent intolerant que la gran majoria ho són perquè els fot que algú pugui donar-se el gust d'exhalar el vaporós fum quan a ells s'ho han prohibit, han demanat que com ells també tenen dret a seure a les terrasses dels bars i està més fresquets, en aquestes s'inclogui una zona per a fumadors i una altra per als que no ho són, com si també fossin amos de la via pública i de l'aire, d'altra banda molt contaminat, de les ciutats. Potser hauria de recordar-los que si a l'hivern els fumadors hem suportat el fred, ara s’aguantin ells per la calor i així ens fotem tots, no només els marginats fumadors. Potser el partit en el govern hauria de recordar aquells lemes que es cridaven en les manifestacions, sobretot aquell que deia "Es prohibeix prohibir". Recordo a la genial Lina Morgan fen una paródia en la que es volia suicidar beben anis, dons bé ya que es legal, si jo hem vui suicidar fuman No està dins del meu libre albedrio? El cert és que els fumadors acabarem com vam començar, amagats al wàter perquè no ens vegi ningú. Jo opino que s'haurien de crear ONG's per defensar-nos i lluitar per nosaltres ja que en el fons, ara ja no som res més que ANIMALS EN VIES D'EXTINCIÓ.
A les fotos:
1 - Joaquín Sabina
2 - Joan Manuel Serrat
3 - Jimi Hendrix
4 - Ernesto Che Guevara
5 - Madonna
6 - Andrés Calamaro
7 - Sara Montiel
Benvinguts a Un Toc de Rock
Un Munt de Gent respectuosa per els altres – Todos por el humo 1988
Aquí trobem a tot un col.lectiu de fumadors que van aixecar a l'uníson la seva veu fa ja uns quants anys, quan els fumadors van començar a ser perseguits com jueus a l'Alemanya nazi, dient "Todos por el humo", entre ells es troben el Gran Wyoming, Hilario Camacho, Luis Eduardo Aute (a la foto i fuman), Jaume Sisa / Ricardo Solfa, Joaquín Sabina, Moncho Alpuente i uns quants més. La cançó va ser escrita per Ángel Muñoz i Moncho Alpuente i es va gravar el 1988. Hi ha una associació pro fumadors i molts dels que s'han adherit són no fumadors i és que encara queda gent racional en un món cada vegada més irracional. 
Per cert que una de les últimes notícies que han donat a conèixa és la crítica per part dels no fumadors al grup M-Clan per que a la portada del seu últim disc "Para no ver el final", Carlos Tarque està fumant. Com si no tingués el dret de fer el que li vingui de gust dins de la legalitat imperant i haguessin de venir els de fora a dir-te que has de fer a casa teva. Si no els agradés la seva música ho entendria però només per la foto amb un cigarret... això és pura intolerància i una manca total de respecte cap als altres. Si és que fins Sara Montiel afirmava que "Fumar és un plaer", clar que les coses bones són pecat, estan prohibides o engreixen. Aquí teniu l'enllaç amb el facebook de Todos por el humo, moltes veus clamant per la tolerància, la llibertat i el respecte pels altres, sempre que els altres també aprenguin a respectar-nos que això és la convivència, un acceptar-nos els uns als altres.
Moncho Alpuente, un dels autors de la cançó
Objetivo Birmania – Tormenta a las diez 1984
Com tots aquests comentaris poden provocar una tempesta, almenys procurarem que aquesta sigui a les deu que és una bona hora. Ens ho diuen la gent d’Objetivo Birmania, una de les bandes sorgides dins de la Movida madrilenya que van tenir els seus cinc minuts de glòria i van funcionar de 1982 a 1991. En els seus inicis pretenia emular els nord-americans Kid Creole & the Coconuts i eren Francisco R. Musulén al teclat, Luis Elices a la guitarra, Javier Escauriaza a la bateria i Carlos de France al baix, al costat de la cantant Mari Paz que va abandonar el grup en el 82 sent substituïda finalment per Yolanda Hens i dos coristes i ballarines anomenades Mónica Gabriel Galán i Ana Fernández, aquesta última es marxaria al 88 com a secretària al "Un, Dos, tres " i dos dels músics a Ciudad Jardín. Al 89 hi va haver un reajustament total del grup i una baralla legal pels drets del nom. Objetivo Birmania encara va seguir en actiu fins a 1991. "Tormenta a las diez" donava títol al seu primer àlbum que publicaria Warner el 1984, fins aleshores havien tret 2 singles.Les nenas d'Objetivo Birmania
Comité Cisne – Balas de tranquilidad 1986
Però com no es tracta de que jo vulgui començar cap guerra, si aquesta és inevitable, com a munició farem servir "Bales de tranquil.litat". Inicialment Comité Cisne van ser el teclista José Luis Macías, la veu i guitarra de Carlos Goñi que venia del grup Garage, Remy Carreres al baix i Lino Oviaño a les programacions i que els deixaria abans de que traguessin el seu primer disc. El 1985 van publicar un maxi-single amb "Dulces horas". Es va incorporar un quart component del qual no recordo el nom, però el 1988 i després del seu tercer LP "Beber el viento", Carlos Goñi amb un esperit molt més rocker, abandona Comité Cisne i emprèn la seva pròpia carrera com Revolver, però el grup tot va treure un disc més el 1990 amb Jesús Astorga com a cantant i Goyo Esteban com a guitarrista, però finalment es desfan. Aquest tema es trobava en el primer treball de Comité Cisne que van editar amb el seu nom per títol i va sortir en single, el 1986. En total Comité Cisne va treure quatre LP's i dos maxi-singles, a més d'uns quants discs senzills com aquest.El primer LP de Comite Cisne i a sota Carlos Goñi a una foto recent 
Decibelios – Vacaciones en el Prat 1986
Un bon moment per fumar-se un cigarret és quan estàs de vacances i ara ens anirem de vacances al Prat. Decibelios van ser una banda punk i skinhead creada a Barcelona, el 1980 i dissolt deu anys després. Van gravar cinc àlbums i diversos senzills. Però el que millor va funcionar comercialment va ser "Vacaciones en al Prat" del que us he extret aquest tema que donava títol. En la primera edició d'aquest disc apareixia el tema "Estos macarrones aun no están hechos" que va ser qualificada de còpia sense autorització de la famosa cançó d'Antonio Machín "Angelitos negros", de manera que van haver de destruir al voltant de 5.000 discos i pagar una multa de 250.000 pessetes.
Posteriorment, en la segona edició del disc no s'incloïa aquesta cançó. També Decibelios van tenir problemes en diversos concerts i es van produir aldarulls i caigudes de torres de so o llum que no ho recordo bé i en un dels concerts el tècnic va deixar anar l'anomenat "So rosa" el que va ocasionar un tumult, això va provocar que l'Ajuntament de Barcelona els prohibís actuar a la ciutat, però Decibelios, ni curts ni mandrosos, es van muntar un escenari mòbil a la caixa d'un camió, el van instal.lar a l'avinguda de les Corts Catalanes a pocs metres de la comissaria de policia de la plaça Espanya i del centre on es tramitaven els passaports o DNI que ara no ho tinc clar, però Decibelios es van muntar un improvisat concert perquè els seus milers de seguidors puguin veure'ls a la Ciutat Comtal. Això si, em comentaven Fray i Manuel que el motor del camió va estar sempre en marxa per si hi havia que sortir per cames. Els seus components originals eren Fray (veu), Miguel (bateria), Xavi (guitarra), Macià (guitarra) i Manolo (baix), però quan va marxar Macià seguir només els quatre restants i van funcionar. És clar que es reforçaven amb altres músics Rock Rio (trombó), Javi (trompeta) i Boris (saxo) que tocava amb el grup Ultratruita, entre d'altres i això va contribuir a donar-li un so més ska als temes de Decibelios.Decibelios
Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos – Es difícil olvidar 1986
Juan Antonio Morcillo va néixa a Godella (València) el 1949, però vivia a Castelló. Ens va presentar i em va parlar d'ell per primera vegada un amic valencià Carles Rochi que es dedica al management i que estava decidit a que Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos fossin estrelles del rock espanyol. La veritat és que el grup tenia qualitat, però els mitjans i discogràfica no eren els més adequats per un llançaments a nivell nacional. Morcillo el Bellaco y Los Rítmicos van gravar amb Discos Medicinales de Castelló, però van treure bons discos. 
Aquest tema es va publicar només en single i és un recorregut per la història musical dels seixanta i principis dels 70 i Morcillo compta amb la col.laboració d'aquest veu femenina que sona en el disc i que es la seva filla Gisela que tenia dotze o tretze anys quan es va gravar i que posteriorment va formar part del grup de heavy Gatas Negras (portada del seu disc al costat) al costat de la seva cosina i unes amigas. Els temes d’aquest single estaven compostos per Juan Morcillo i va ser produït per Miguel Ángel Villanueva el 1986 i es va gravar en els valencians Estudis Tabalet, a Alboraia. Morcillo és un veterà que anteriorment havia format part de Los Sherpas, Motor i Los Auténticos. Un dia em va dir que aixó de "Bellaco" era pel Goliath del Capitán Trueno. Van treure 3 LP's, l'últim el 1988 i després Morcillo va emprendre projectes pel seu compte, com el grup Los Rangers i posteriorment Los Morcillo. Alguns components dels Rítmicos van marxar amb Los Romeos. Un dels membres de Los Rítmicos, Pedro López Moreno va morir el 30 de juny de 2006.
Leño – Este Madrid 1978
El dia 31 de desembre de 1977, durant un concert i després d'una discussió entre José Carlos Molina i Rosendo Mercado, els dos membres del grup Ñu, Rosendo decideix deixar el grup i amb ell s’en va Chiqui Mariscal. Allí comença la carrera de Leño, una de les bandes mítiques del rock urbà espanyol. El 12 de febrer de 1978, Leño, integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà substituït pel tarragoní Tony Urbano. Ramiro també era de Tarragona i tots dos havien tocat en Coz, dels que després sortiria Barón Rojo. Un dels millors discos de Leño va ser l’àlbum "En directo" que es va gravar el 25, 26 i 27 de març de 1981 a la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. En aquell concert i a la gravació col.laboran Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda Luz Casal (a la foto) fen cors. 
Quan Leño es va desfer l'octubre de 1983, Rosendo va seguir en solitari, Ramiro es va integrar al grup Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony, amb el seu germà Àngel, van crear el grup Ausentes, aquí a Tarragona i es van possar aquest nom degut a que no sempre anaven als concerts programats. Actualment existeis a tarragona un altre gruo que es diuen Los Ausentes i dels que parlarem més tard. Rosendo Mercado va estar en diverses ocasions a casa meva, a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. Jo vivie just front del mar i la primera vegada que va venir, assegut al sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22. I em va dir textualment "Mario, desde mi casa veo todo un mar de antenas, pero este es un Mar de Verdad". “Este Madrid”, composición de Rosendo, fou el primer single que va publicar Leño al 1978 i es va gravar amb la primera formació, si bé la que estem escoltan es trova al disc en directe.Mario Prades amb Rosendo i a sota amb Tony Urbano
Ausentes – Al compás 2010
Possiblement quan aquest programa surti a l'aire l'esdeveniment ja haurà passat, però per si de cas os informaré que aquest jove grup de Tarragona actuarà el 3 de juny a Comarruga a la Alambique Disco i val la pena veure'ls en directe. Tot i que ja havien editat una maqueta, l'any passat van treure el seu primer CD titulat "En peligro de extinción", mira, com els fumadors i que es va gravar en els estudis EQ de Vila-seca amb molts esforços i autofinançament i que mereix ser escoltat. Per això us he seleccionat aquest tema perquè soni al Un Toc de Rock d'avui. Una cançó que enganya ja que comença suau per a tornar-se agressiva i contundent, però que em va agradar des del primer moment en què la vaig escoltar. Ausentes es van crear al tarragoní barri de La Floresta i la banda la integren Antonio que es el cantant Gorka a la guitarra, Samuel al baix, Fonty s’encarrega de la guitarra i Dani es trova fron de la batería. Us poso un enllaç amb la seva pàgina web i així els coneixereu millor.
Ausentes, una jove banda tarraconina
Iván Ferreiro – Fahrenheit 451 2011
El que va ser guitarra i cantant del grup gallec Los Piratas que es van desfer el 2003, té nou disc al carrer i és el seu quart treball en solitari. El CD es titula "Picnic extraterrestre" i es va editar el 18 de maig passat, d'ell us extraiem aquest tema que sona ara a Un Toc de Rock. Iván Ferreiro i el seu germà Amaro van participar en el segon recital "Tenemos un grupazo" on es van unir guitarristes per un tub per tocar tots junts, uns des de l'escenari i altres des del públic creant un llaç d'unió inenarrable. Estava organitzat per CAMON, la plataforma cultural de Caja Mediterráneo i es va celebrar a Múrcia. Iván Ferreiro va néixa a Nigrán, un 15 agost 1971.Ivan Ferreiro
Quique González – Daiquiri blues 2009
El seu nom complet és Enrique González Morales, però a aquest compositor, guitarrista i cantant, a cavall del rock i el cantautor, s’el coneix artísticament com Quique González. Va néixa a Madrid el 17 d'octubre de 1973. Una de les seves cançons va ser gravada per Enrique Urquijo y Los Problemas, es tracta de "Aunque tú no lo sepas". Ara us porto aquest tema del que és fins ara el seu últim disc, publicat el 2009 per Last Tour Records i al qual aquest tema "Daiquiri Blues" dóna títol. Un àlbum que es va gravar a Nashville amb el productor Brad Jones que si no em falla la memòria també ha produït un o dos discos d'Els Pets. En aquest enregistrament han intervingut músics nord-americans, entre ells Brian Owings, que ha tocat amb Emmylou Harris i Buddy Miller. Un altre ha estat el també bateria Ken Cooma, sense oblidar a Al Perkins que és una llegenda viva de la música i que ha tocat amb Dylan, els Stones, Manassas, Gram Parsons i Randy Newman, entre d'altres i que ha col.laborat en cinc dels temes del CD.Quique González i a sota el veterà guitarrista nort-americà Al Perkins
Biagio Antonacci – Cuanto tiempo... y ahora 2003
Des que vaig escoltar aquesta cançó del cantant italià Biagio Antonacci per primera vegada, em va agradar. La veritat és que ja ha sonat a Un Toc de Rock, però l'altre dia me la van tornar a demanar en un correu i em vaig dir "Ha arribat l'hora de posar-la de nou" i aquí està, sonant per a vosaltres. El cantant i compositor italià Biagio Antonacci va néixa a Milà, Italia, el 9 de novembre de 1963 i es va donar a conèixa a l'edició de 1989 del Festival de Sanremo. Possiblement la cançó més coneguda d'aquest cantant al nostre país sigui "Entre tu i mil mares" que també va versionar al castellà. El tema que escoltem donava títol a un àlbum publicat íntegrament en castellà a l’any 2003, si bé la versió original en italià s’havie gravat molt abans.Biagio Antonacci
Navajita Plateá – Frío sin ti
Amb Navajita Platea em va passar una cosa curiosa. Era un grup que excepte la cançó "Noches de bohémia" no m'havia interessat mai, la veritat és que a mi la música amb gust a sud no em diu massa i ha de tenir molta qualitat instrumental per cridar la meva atenció. Però vaig descobrir aquesta cançó de Navajita Platea en un CD recopilatori que va editar Virgin al 97 o potser seria el 98 i on nomes hi havien tres o quatre peces nacionals, totes les altres eran extrangeres i des del primer moment em va conquistar. Navajita Plateá segueixen sense acabar de agradar-me, però aquest tema és un “peaso cansión” de aquest duet de Jerez format per Ildefonso de los Reyes (Jerez, 1969) y Francisco Carrasco Soto (Jerez, 1976). Per tant i sonant a Un Toc de Rock, aquí teniu el que, al meu entendre és la millor cançó en la carrera de Navajita Plateá. Navajita Plateá
Ismael Serrano – Tierna y dulce historia de amor 1998
La lletra d'aquesta cançó d'Ismael Serrano, potser perquè ens trobem en plena campanya electoral quan jo estic gravant aquest programa, m'ha impactat escoltar-la de nou i és que Ismael Serrano ens narra la història d'un polític que s'enrotlla amb una mossa de quinze anys i comença a tenir merders per un tub. Des de la ruptura del seu matrimoni i el posterior abandonament de la seva dona que s'enporta tot el que pot i el deixa en calces, com acostuma a passar en el cas de moltes separacions, fins al seu propi partit que el fot afora de la seu, cosa que la veritat, no acostuma a passar massa quan es parla d’escandols i polítics. Fins i tot la nova "sogra" li mana uns matons perquè li arreglin la cara una miqueta. La canço d'Ismael Serrano es trobava inclosa a l'àlbum "La Memòria de los peces", el seu segon disc que es va publicar el 1998 i va ser Disc de Platí, però també va aparèixa en un recopilatori de cançons d'artistes variats titulat "Memorias del corazón", publicat per Horus el 2001. Al març de 2004 Ismael Serrano es va veure obligat a suspendre un concert a Barcelona a causa dels atemptats ocorreguts a Madrid, que li van tocar molt de prop en ocórrer al seu barri, Vallecas. L'endemà es va publicar en alguns diaris espanyols una carta al director en què Ismael expressava el seu dolor davant tal atrocitat. Aquest succés el va portar a compondre un nou tema "Fragilidad" que es va editar a "Naves ardiendo más allá de Orión", el seu cinquè àlbum. Ismael Serrano va néixa a Madrid el 9 de març de 1974 i era fill del poeta Rodolfo Serrano.Ismael Serrano
Francesc Roca - Amor petit
El cantautor català Francesc Roca va publicar un àlbum per EPIC, subsegell espanyol de CBS i els mateixos temes van sortir també cantats en català. Es van extreure un parell de single, en aquest que us porto per tancar Un Toc de Rock per avui, la discogràfica va decidir utilitzar una sola cançó per promocionar l'àlbum i va treure aquest "Amor petit" cantat en català a la cara A per a Catalunya i cantat en castellà per a la resta d'Espanya titulanse "Pequeño amor", invertides les cares, segons el lloc. Això és estalviar. Encara va treure un altre single en aquest cas amb dues cançons ja en català i jo almenys, li vaig perdre la pista i res més he sabut d'ell.La frase amb què tancarem el programa des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre és del novel.lista francès Charles Paul de Kock (Passy, 21 de maig de 1793 - Romainville 29 agost 1871) que va dir:
"La millor manera de conservar sempre un amic és
no deure-li ni prestar-li mai diners"
Ens veurem en el pròxim programa, una abraçada
Mario Prades
Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program
0 comments:
Post a Comment