Un Toc de Rock programa 01-06-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen   d'un  enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Hi ha grups mítics que van crear escola i dels que avui només queda l'ombra del record i aixó solsament per a uns pocs. Avui començarem Un Toc de Rock escoltant a una d'aquestes bandes llegendàries. Moby Grape eren nort-americans i van ser dels primers, al costat de Buffalo Springfield, a utilitzar tres guitarres que alternaven la seva funció de solista amb la de ritme i tots els seus components cantaven i componien. Obrirem el programa, des d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre escoltant a Moby Grape que saluden a la seva avia.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Moby Grape - Hey Grandma 1967

Els Moby Grape van ser una banda nord-americana creada a San Francisco per Mathew Katz que havia estat manager de Jefferson Airplane, junt amb  el bateria d'aquest grup Skip Spence, quan tots dos van deixá els seus rols en la banda californiana. Se'ls van unir el guitarra Jerry Miller i el bateria Don Stevenson que eren ex-membres de The Frantics, el guitarrista i fill de l'actriu Loretta Young, Peter Lewis que venia de The Cornells, el baixista Bob Mosley de The Misfits, al costat de Skip Spence que va passar a ser guitarrista en lloc de bateria. Tots componien junts, utilitzaven tres guitarres i cantaven tots ells, el que va donar a Moby Grape un so molt característic. L'altre grup important amb tres guitarristes en aquell moment era Buffalo Springfield on estaven Stephen Stills i Neil Young. Aquest tema va ser el cinquè single extret del seu primer LP, publicat el mateix any, amb el nom del grup per títol. El 1967 Moby Grape va actuar al llegendari Monterrey Pop Festival en el qual també van intervindre Laura Nyron i Otis Redding, entre molts altres, però la pel lícula de la seva actuació mai es va publicar pel fet que Katz, el manager, tenia tots els drets i no ho va autoritzar. Skip que patia esquizofrènia provocada per l'abús de drogues, els va deixà el 1969 i va gravar un disc en solitari , però per el grup va començar una desfilada de músics que va acabar finalment amb la seva dissolució a mitjans dels 70. Moby Grape van tenir molts problemes amb Katz, el mànager, pel fet que tots els registres estaven al seu nom, clar que també va ser el que va finançar a la banda i els avançava tots els diners que necessitaven

Moby Grape

The Art of Noise and Duane Eddy - Peter Gun Theme 1985

El grup The Art of Noise van sorgir com un projecte de música avantguardista en 1983. Va ser una idea de l'enginyer i productor Gary Langa, el programador J. J. Jeczalik, l’arranjador Anne Dudley, el productor Trevor Horn i periodista musical Paul Morley. Van ser un dels grups pioners a utilitzar el sampler i unir diferents estils i cançons, afegint bases i arranjaments nous samplejats, cosa que molts anys més tard es denominaria "bootleg" i en el que l'expert és el meu fill, la veritat és que a mi aquests estils tan Chunta Chunta, tal com es conceben actualment, no m'agraden massa. Doncs bé, Art of Noise ho van fer ja el 1985 i es va publicar en versió maxi i single. Era el "Peter Gun Theme" que va ser compost per Henry Mancini per una pel.lícula i que el cantant i guitarra Duane Eddy (Nova York 26 abril 1938) va fer seva portant a l'èxit el 1959 o potser seria el 1960. The Art of Noise van estar en actiu fins a 1990, encara que posteriorment van tornar a la palestra.

A dalt The Art of Noise, a sota Duanne Eddy

Belle and Sebastian - The Ghost of Rockschool 2010

El passat any 2010 el grup escocès Belle and Sebastian van editar un nou treball discogràfic titulat "Belle & Sebastian Write About Love" del que us he extret "El Fantasma de l'Escola de Rock", una bona cançó que ara escoltem junts a Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Belle & Sebastian es van crear el 1996 i immediatament van publicar el seu primer disc "Tigermilk", del qual només es van vendre mil còpies, és clar que mil còpies és el tiratge normal per a la majoria de grups que comencen i s'autofinancen els seus discos aquí a Espanya. Per sopossat el disc es va reeditar el 1999 i els seguidors del grup es van llançar a comprar-lo ja que era un veritable "objecte de desig" per als seus fans. Belle & Sebastian que van prendre el seu nom d'un popular conte infantil, va ser una idea de Stuart Murdoch i actualment està integrat per Stuart Murdoch (veus, guitarra i teclats), Stevie Jackson (veus i guitarra), Chris Geddes (teclats), Sarah Martin (violí i veus), Mick Cooke (trompeta i baix), Bobby Kildea (guitarra i baix) i Richard Colburn (bateria). Entre els seus antics membres es troben Isobel Campbell (veus i cello) i Stuart David (baix). 

Belle & Sebastian

Neil Young – Alabama

El cantant, guitarra i compositor Neil Young néix a Toronto, un 12 de novembre de 1945. Va formar part dels Buffalo Springfield, després va gravar en solitari per integrar-se al primer supergrup americà Crosby, Stills, Nash & Young. La seva guitarra i tendències musicals resultaven excessivament dures per als seus companys i va decidir seguir en solitari, però amb The Crazy Horse com a banda d'acompanyament. Su tercer disco en solitario fue “After the Gold Rush” que va comptar, entre d'altres músics, amb Nils Lofgren, Stephen Stills i al baixista de CSNY, Greg Reeves, a més de temes amb els Crazy Horse. L'àlbum va suposar un èxit comercial per Young i conté algunes de les seves cançons més conegudes com el tema que dóna títol a l'àlbum, al costat de "Southern Man", una controvertida condemna del racisme i "Alabama", el tema que escoltem avui i que posa a parir a la gent d'aquest estat americà acusant-los de racistes. Com a rèplica a aquesta cançó, el grup de rock sureny Lynyrd Skynyrd compondre i gravar "Sweet Home Alabama", on el posen a parir a ell. És clar que el millor disc en la carrera de Neil Young va ser el següent, titulat "Harvest".

A dalt pòrtada del "Harvest", a sota el cantant i guitarrista en directe

Elvis Costello – Ship of fools` 1991

Al juliol de 1991 es va publicar un doble LP homenatge al mític i "maleït" grup Grateful Dead titulat “Dedicated” en el què un munt d'artistes versionan les seves cançons. D'aquest doble vinil us extraiem "Ship of Fools'", una de les seves millors cançons que en aquest cas versiona el britànic Elvis Costello, establert a Estats Units des de fa anys. Alguns dels que van participar en aquest tribut a la banda de Jerry Garcia, van ser Los Lobos, junt a

Suzanne Vega, Bruce Hornsby & The Range, Lyle Lovett, Cowboy Junkies, Dr John, Jane's Addiction, Warren Zevon & David Lindley, Indigo Girls i molts altres, en total es van incloure una selecció de 15 cançons. Declan Patrick MacManus, va néixa a Londres el 25 d'agost de 1954, però és conegut com Elvis Costello. En la seva primera gravació "My Aim Is True" publicada el 22 de juliol 1977 per al segell Stiff Records, el van acompanyar Clover, grup nord-americà de country/root que es convertiria en Huey Lewis and The News, encara que després va crear la seva banda d'acompanyament passant a ser Elvis Costello & The Attractions, formada per Steve Neive al piano, Bruce Thomas al baix i Pete Thomas a la bateria, a més d'Elvis a la guitarra i veu. Elvis Costello es va casar amb la cantant de jazz Diana Krall el desembre de 2003 i van tenir dos fills bessons el 6 de desembre de 2006 als que ha anomenat Dexter Henry Lorcan i Frank Harlan James, soposso que uns noms de aquesta mena ha de ser per diferenciar-los.

Elvis Costello

Glenn Frey - Some kind of blues 1988

Dels components de The Eagles, Glenn Frey és el que possiblement tingui la millor carrera en solitari, però molt allunyada de les xifres de vendes obtingudes pel grup. Aquest tema que us porto ara a Un Toc de Rock es trobava en l'àlbum "Soul Searching" que Glenn Frey va publicar el 1988. El cantant, músic i actor Glenn Lewis Frey va néixa el 6 de novembre de 1948 a Detroit, Michigan. La seva primera banda es va anomenar The Disciples que més tard van canviar el seu nom a The Subterraneans i despres s'incorporaria a The Mushrooms, amb els que va gravar el seu primer disc. Quan es va traslladar a Los Angeles va formar un duo amb JD Souther, era 1968. Va començar a gravar acompanyant a Bob Seger i Jackson Browne, amb els que tocava la guitarra i feia cors, a part de compartir apartament. Després de militar en diversos grups sense rellevància es va incorporar a la banda de Linda Ronstadt fins que Don Henley el va convidar a formar part d'un nou grup que s'anomenaria The Eagles, al costat de Bernie Leadon i Randy Meisner.

Glenn Frey

Joe Cocker – You are so beautiful 1974

Joe Cocker, "el blanc que tenia la veu negra" com se li va cridar després d'haver estat un dels grans triomfadors del Woodstock 69, quan solsament tenía 25 anys, sona ara a Un Toc de Rock amb aquest gran baladón, tot un “peaso cansión” que va ser composada per Billy Preston i Bruce Fishern que es un seudonim de Dennis Wilson dels Beach Boys i que Joe Cocker va incloure al LP "I can stand a little rain" de 1974. El seu nom complet és John Robert Cocker i va néixa a Sheffield, Anglaterra, el 20 de maig de 1944. En medicina, a la gent que pateix aquest gestes convulsius que ell fa a l'escenari, es diu que pateixen "El Sindrome de Joe Cocker". Espero que amb els anys hagi deixat el bourbon perquè recordo molts concerts en els que havien de treure'l de l'escenari, ja que es quedava estàtic. Això si, després d'haver acabat tot el concert i sense que el públic es donés compte de la "trompa com un piano" que Joe Cocker portava a sobre. L’he entrevistat en diverses ocasions, una d'elles a Falset quan va realitzar el memorable concert del qual encara es parla a la Terra Alta el 2 d'agost de 1991. Per cert que amb tot l’amant del mam que ells es... Mira que portarlo al Priorat! Els teloners van ser Steve and the Hooligans i es calculan más de 10.000 espectadors. Jo vaig redactar la crònica i amb un fax, una màquina d'escriure i una taula, tot deixat per els del Patronat de Turisme, vaix envià l'article la mateixa nit del concert, abans del tancament de l'edició del Diari, és que la veterania és un grau xiquets i xiquetes. Tots els mitjans de comunicació acreditats i que eren un munt van treure la notícia l'endemà passat i Diari de Tarragona la va publicar l'endemà. Jo em vaig quedar sense veure més de la meitat del concert, però l'article va sortir en primícia informativa. És clar que després em vaig endur una sorpresa. Em vaig equivocar en el nom d'un dels músics de Joe Cocker que havia estat acomiadat començada la gira i la meva sorpresa va ser veure que gairebé tots els mitjans de premsa escrita van publicà el mateix error que jo i que a més semblaven haver "afusellat" el que jo havia escrit. Però no em va cabrejar, al contrari, em va demostrar que tots aquells “periodistes” realment sabien llegir i escriure. Aqui al blog trovareu un retall de premsa emb una de les entrevistas que li faig fer per Diari de Tarragona, clicant dues vegades s'ampliarà i podreu llegir-la, si os ve de gust.

Aphrodite’s Child – It’s five O’clock

Aphrodite’s Child van ser precursors en el seu temps del rock simfònic i és que en aquesta banda grega feta a França, hi havia tres dels noms rellevants per a la música internacional, hi trovabem al gran teclista Vangelis Papathanassiou (Grécia 29 març 1943), el cantant i baix Demmis Roussos (15 de juny de 1946, Alexandria, Egipte) i el batería Lukas Sideras. Funcionaren de 1968 fins 1972, deixant temes mítics com "End of the world", "Marie Jolie", "Rains & Tears" i moltes més com aquesta que us porto avui a Un Toc de Rock i que jo vaig descobrir en un recopilatori publicat a principis dels 70 en el qual la primera cara eren temes rítmics i la segona una selecció de baladones com els que us he esmentat o el que escoltem. Aphrodite's Child va vendre al voltant de 20 milions d'àlbums en tan sols cinc anys de carrera professional i finalment es van desfer.

Jack Johnson – F-Stop blues 2001

“Brushfire Fairytales” va ser l'àlbum de debut del nord-americà Jack Johnson. Es va publicar l’1 febrer 2001 i d'ell us extrec aquest tema, un dels millors hits en la carrera d'aquest cantant, guitarra, pianista, compositor i director de cinema nascut a Hawaii. La seva banda d'acompanyament està integrada per Adam Topol a la bateria i percussió, Merlo Podlewski al baix i Zach Gill que s'encarrega del piano i percussió i en aquest disc van comptar amb el suport de Tommy Jordan a la bateria i Ben Harper a la guitarra. L'àlbum va vendre més d'un milió de còpies. En total Jack Johnson ha tret sis discos d'estudi i un directe. Jack Johnson està considerat per molts crítics com el "beach boy" del segle XXI per la seva vinculació al surf i s'ha convertit en una icona dins del món de la música i del surf ja que les seves pel.lícules acostumen a veure's sobre les ones. Aquest tema que us porto a Un Toc de Rock el vaig escoltar recentment en una pel.lícula d'estrena, creia que era "El llibre d'Eli", però com que no estic segur del tot, no em feu gaire cas. Ara bé, despres de fer molta memoria i megar pansas, crec arriva a la conclusió que no, és trovaba a una película protagonitzada per Tommy Lee Jones sobre una novel.la de James Lee Burke i que anava sobre el "despres" de l’Huracà Katrina i que aquí es va titolar “Después de la tormenta” o una cosa així i en angles "In the Electric Mist".

Jack Johnson

Simon & Garfunkel – I am a Rock

Van ser "El Dúo" de la música americana, el millor duet surgit a les ameriques. Simon & Garfunkel tenien clares connotacions folk, guitarras acústiques i bones harmonies vocals, juntament amb molt bones composicions i sobre tot bones lletres, tot aixó va marcar la carrera d'aquests músics de la Costa Est dels Estats Units, Paul Simon i Art Garfunkel. Van començar dient-se Tom i Jerry. Aquest és un dels seus millors temes. Per cert, tenia un amic de pel roig i que es deie també Mario que un dia em va comentar que el seu professor d'anglès li recomanava escoltar a Simon & Garfunkel per la seva excel.lent vocalització de l'idioma angles. Curios tractan-se de nort-americans que es mengen la mitat de les lletres y sempre parlan amb un chiclet a la boca. Yo recordo al tercer marit de la meva cosina Gloria, es deie Bud i era d’Arkansas. Quan començava a accelerar-se parlant havia d'acabar tallant-lo i dient-li a la meva cosina "Tradueix Glòria", perquè no m'assabentava de res del que deie. Paul Frederic Simon va néixa a Newark, Nueva Jersey, el 13 de octubre de 1941 i el seu company Arthur Ira Garfunkel el 5 de novembre de 1941 a la ciutat de Nova York. Funcionaren com a duet del 1964 al 1972.

Simon & Garfunkel

Dean Martin – Everybody loves someone

És curiós que la cançó que avui més identifiquem amb la carrera del cantant i actor nord-americà Dean Martin que va començar com boxejador i va formar parella còmica amb Jerry Lewis, sigui aquest tema que sempre vinculem a un anunci de preservatius, però les coses són així. Dean Martin va néixa a Steubenville, Ohio, el 7 de juny de 1917 i va morir a la seva casa de Beverly Hills el dia de Nadal de 1995. Va tenir molts problemes amb la beguda, de fet pertanyia al grup d'amics de Frank Sinatra que l'actriu Lauren Bacall, esposa de Bogart que també era del grup, va batejar, en anglès, com "El club dels borrachuzos". Quan Dean Martin, de veritable nom Dino Paul Crocetti, semblava haver superat tots els problemes amb l'alcohol, la mort del seu fill Dino, també cantant, en un accident aeri el 21 de març de 1987, l'abocà de nou en braços de l'alcohol com a eina ineficaç per disminuir el seu dolor. És clar que també convé aclarir que segons el llibre "Frank Sinatra i l'oblidat art de viure" de Bill Zehme, escriptor que sempre s'ha documentat molt bé, Dean Martin gairebé no bevia, encara que sempre tenia un got de licor a la mà per simular això.

Dean Martin

Billie Holliday - Stormy Weather

L'extraordinària cantant de color Billie Holliday es deia en realitat Eleanora Fagan Gough i va néixa a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915. Anomenada Lady Day, està considerada, juntament amb Sarah Vaughan i Ella Fitzgerald, entre les més importants i influents veus femenines del jazz de tots els temps. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No obstant això va ser l'heroïna i l'alcohol el que la va destruir. La seva vida personal va ser tan turbulenta com les cançons que cantava i va confessar públicament la seva bisexualitat amb el que això representava a l'època. Es va casar amb el trompetista Jimmy Monroe el 25 d'agost de 1941. Mentre encara estava casada amb Monroe, va tenir una relació amb el trompetista Joe Guy. Finalment, es va divorciar el 1947 i despres també es separaria de Guy. El 28 de març de 1952, Billie es va casar amb Louis Mckay, un "Justicier" de la màfia. Mckay, com molts dels homes de la seva vida, era violent però va tractar de treure-la de les drogues. Ja estaven separats en el moment de la seva mort. Es va parlar de les seves relacions íntimes amb l'actriu Tallulah Bankhead, encara que aquesta va desmentir els rumors. Va ser arrestada per possessió d'heroïna i va estar vuit mesos a la presó. El seu permís per treballar en els clubs de Nova York (la New York City Cabaret Card) va ser revocada, el que la va impossibilitar per que treballés durant els últims dotze anys de la seva vida i va morir per cirrosi hepàtica el 17 de juliol de 1959 als 44 anys. Es trobava en la misèria i el seu únic patrimoni eren 750 dòlars. Billie Holiday va ser enterrada al cementiri Saint Raymond al Bronx de Nova York. La cançó "Stormy Weather" és un estàndard del jazz i va ser escrita en 1933 per Harold Arlen i Ted Koehler per ser cantada per primera vegada per Ethel Waters en una actuació al Cotton Club de Harlem, però la primera a gravar-la va ser Lena Horne a 1941 i dos anys més tard, el 1943 la va cantar a la pel.lícula del mateix títol que va protagonitzar.

Billie Holliday

Elvis Presley - Are you lonesome tonight

Elvis Aaron Presley va néixa a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935, va morir a la seva mansió Graceland, a Memphis, Tennessee el 16 d'agost de 1977 i va ser reconegut com el Rei del Rock. Elvis Presley és l'artista mort que més discos ha venut i la seva discogràfica va manifestar que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980. Va debutar amb un single que Elvis Presley va gravar per a la seva mare i que avui és peça de col leccionistes, es tracta de les cançons "That's All Right Mama" i "Blue Moon of Kentucky" que es va editar el 19 de juliol de 1954. Aquest tema que escoltem ara a Un Toc de Rock era una composició de Lou Handmaid i Roy Turk que va gravar per primera vegada el 1926 Vaughn DeLeath com a cantant de la The Colonial Club Orchestra. Abans de que la gravés Elvis es va realitzar una gran versió a càrrec de The Carter Family el 1936. La primera que es va classificar en llistes del Billboard va ser la que va realitzar Blue Barron el 7 d'abril de 1950, el mateix any que la va gravar Al Jolson. Elvis Presley ho va fer el 4 d'abril de 1960 i el single es va publicar l'1 de novembre, romanent sis setmanes en el primer lloc del Billboard, on es troba en el lloc 81 de les millors cançons de tots els temps. A la foto veureu a l'Elvis Presley quan l'estaven pelan  per anar a fer  el soldat i a sota  Elvis amb el President Richard Nixon.

Lucie Silvas - Nothing Else Matters

Lucie Silvas es una cantant anglesa de pare neozelandès i mare escocesa. Lucie Silvas va néixa a Surrey el 4 de setembre de 1977. Bona cantant i pianista, així com a compositora, va atrevir-se amb aquest tema que era del grup de trash-metall Metallica i va realitzar una versió tan extraordinària que va pujar a dalt de tot de les llistes i va fer oblidar la dels seus autors. Nena prodigi, va començar els seus estudis de piano als cinc anys component la seva primera cançó d'amor als deu. Va treballar com a corista per a la cantant Judie Tzuke. Va escriure cançons per a Sarah Whatmore, Gareth Gates, Rachel Stevens i Liberty X. Es va consolidar com a cantant amb "What You're Made Of" del "Breathe In", publicat el 2003 i que va ser el seu segon àlbum i amb el qual va aconseguir els primers llocs en gran part d'Europa. En aquest disc es trobava aquest tema de Metallica que es va publicar en single i que ara escoltem per acomiadar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Per cert i abans d’acabar os diré que Lucie Silvas treura nou disc al juny i es titularà “Lucie Silvas, Letters to Ghosts”.

Lucie Silvas

 

La frase amb què tancarem el programa era de Georges Clemenceau (Mouilleron-en-Pareds, 28 de setembre de 1841 - París, 24 de novembre de 1929), metge, periodista i polític francès que va dir:

"La justícia militar és a la justícia, el que 

la música militar és a la música"

A ser bons i bones, una abraçada

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program

Huge Impact In Any Airsoft

huge impact in any Airsoft

Un Toc de Rock programa 31-05-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen   d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Els avions seguixen volan sobre Constantí i sobre la Refineria, 

però  podeu  estar molt  tranquils,  no  es tracta del  Enola  Gay.

(Foto Mario Prades)

Avui obrim Un Toc de Rock amb una novetat, és el nou treball d'una gran cantant, productora i compositora canadenca anomenada Kathryn Dawn Lang, però a la qual tots coneixen com K.D. Lang.

Benvinguts a Un Toc de Rock

K.D. Lang - I confess 2011

El 12 d'abril passat, la cantant, guitarrista, compositora i productora K.D. Lang va treure un nou treball discogràfic titulat "Sing it loud" i del que us extrec aquesta peça que obre el seu CD. El nou àlbum s'ha gravat en directe en els Middletree Studios de Nashville, amb la The Siss Boom Bang. Ha estat produït per ella i Joe Pisapia, director del grup i que ha compost 5 cançons del disc al costat de Lang i que també és propietari de l'estudi. The Siss Boom Bang són, a més de Joe Pisapia, Daniel Clarke (teclats), Joshua Grange (guitarra i dobro), Lex Price que va tocar amb Mindy Smith i Peter Bradley Adams (baix) i Fred Eltringham que va militar en els The Wallflowers de Jakob Dylan (bateria i percussió). La veritat és que aquest disc és molt més rocker i s'allunya força del country habitual en Kathryn Dawn Lang, nascuda el 2 de novembre de 1961 a Alberta, Canadà i guanyadora de quatre Grammy. El 1996 va ser nomenada Oficial de l'Ordre de Canadà com a reconeixement al seu treball i aquest mateix any es va decidir i va sortir de l'armari admitin en públic la seva homosexualitat, una veritat més que notòria per a gairebé tot el món. Des d'aleshores, és una fèrria activista pels drets dels gais i lesbianes. El 12 febrer 2010 va participar en l'obertura dels Jocs Olímpics de Vancouver 2010 on va cantar "Halleluja", del també canadenc Leonard Cohen.

La cantant K.D. Lang, a sota amb el grupo, la The Siss Boom Bang

Adele – Rolling in the deep 2011

Aquest tema es troba inclos en la banda sonora d'una pel.lícula de moda "Sóc el número quatre" que es va estrenar a l'abril passat i que protagonitzaven Diana Garrone, Kevin Durad, Callen McAullie i Timothy Olyphant, sota la direcció de D.J. Caruso. La cançó està interpretada per la cantant anglesa Adele Laurie Blue Adkins, nascuda el 5 de maig de 1988 en Londres i que va triomfar gràcies al tema "Hometown Glory" que el 22 octubre 2007 va penjar del MySpace un músic amic seu sense que ella ho sabés i va fer que les cases de discos i sobre tot el públic es fixés en ella. Aquest tema es troba originalment en el segon àlbum d'Adele  titulat "21" editat aquest any i que ha venut ja més de quatre milions i mig de còpies. "Rolling in the Deep" va ser publicat en single i va aconseguir la segona posició tant a Anglaterra com als Estats Units. Curiosament el primer disc de la cantant es titulava "19" i tant un títol com l'altre fan referència a la seva edat en el moment de publicar-se els discos.

A dalt poster i escena de la pel.lícula, a sota foto de la cantant Adele

Imelda May - Cry for my baby 2005

Fa temps que no escoltem a Un Toc de Rock a la cantant irlandesa Imelda May i anem a esmenar-ho avui. Per cert que va ser el meu fill Jordi qui va descubrir-me a aquesta bona cantant. El tema "Cry for my baby" es trobava en el seu àlbum "No Turning Back" de 2005 i que va ser el seu disc de debut. Imelda Mary Higham va néixa el 10 de juliol de 1974, a Dublín, és vegetariana i toca el bodhrán, una mena de tambor de marc, d'uns 40 centímetres de diàmetre i que és un instrument típic irlandès. Imelda May té una banda estable integrada per Al Gare (baix), Steve Rushton (bateria), Darrel Higham (guitarra) i Dave Priseman (trompeta, fiscornio i percussions), a més de la pròpia Imelda May que canta i toca el bodhrán. Tot i que se l'ha encasellat com a cantant de rockabilly, sobretot per la seva posada en escena, jo crec que la seva música va molt més enllà i té tocs de jazz i rock. Ha gravat tres àlbums fins el moment.

The Box Tops - Cry like a baby 1968

La cançó principal i la més coneguda en la carrera d'aquesta bona banda nord-americana de R & B va ser "The letter" (1967), però que això no ens vagi a enganyar, ells van treure moltes i bones cançons que van pujar a dalt de tot de les llistes, algunes superant a "La carta". The Box Tops eren de Memphis, Tennessee i formaven el grup Alex Chilton (veu solista i guitarra) que quan es va incorporar a la banda acabava de complir 17 anys, Bill Cunningham (baix, teclats i cors), John Evans (guitarra, teclats i cors), Danny Smythe (bateria) i Gary Talley (guitarra i cors). Van estar en actiu de 1967 a 1970, gravant 10 singles i 4 LP's. Després Alex Chilton s'incorpora al grup Big Star. Van tornar a principis del nou segle i van estar treballant bastant, però Alex Chilton va morir a causa d'un atac de cor el 17 de març del passat any 2010 i això crec que ha significat la fi del grup. “Ploran com un nen” es va publicar en single al febrer de 1968 i va aconseguir la segona posició als Estats Units. És una gran cançó que a Espanya i en els anys 60 va ser bastant versionada, però jo em quedo amb la que va realitzar Tony Ronald.

The Box Tops amb Alex just al mig i amb moto

The Beeds - Run to her 1970

Aquest single dels The Beeds em va arribar des de Mèxic el 1970 amb "You Your say have to" a la cara B i m'ho va enviar una novieta que tenia en el país dels mariachis anomenada Magnolia. Aquí al blog podeu veure la caràtula original del single que es troba en el meu poder, amb les fundes de plàstic típiques de Méxic. La veritat és que aquesta portada hagués estat immediatament vetada aquí pels censors de l'època ja que veure un culet, encara que fos de dibuixos animats, no era el més correcte per a la salut moral de l'espanyolet del carrer, a sobre si la noia va nua, muntada a cavall i la persegueix un faune amb aspecte molt sàtir, és encara pitjor. No crec que el single, amb aquesta o diferent portada, arribés a publicar-se mai a Espanya, però és un bon tema d'aquest grup nord-americà liderat pel cantant i guitarra Pete Carver que és un dels autors del tema. The Beeds van ser englobats dins del so boublegum pop. La cançó "Run to her" va ser versionada en espanyol pel grup mexicà Los Rocking Devils i titulant-se "Corre tras ella". Per cert que el single original als Estats Units es va publicar el 1968, dos anys abans.

El cantant i guitarra Peter Carver

Roger Miller - King of the Road 1965

Roger Miller va aconseguir amb aquesta cançó el lloc 12 del Billboard en les llistes de l'any 1965. El cantant, compositor, multiinstrumentista i actor nord-americà Roger Dean Miller va néixa el 2 de gener de 1936 a Fort Worth, Texas i va morir a causa d'un càncer el 25 d'octubre de 1992 a Los Angeles. Aquesta va ser la cançó més popular en la seva àmplia carrera. Completament autodidacta, quan Roger Miller va començar no tenia ni guitarra i va ser el gran Chet Atkins, a Nashville, qui després de prestar-li una i veure-ho tocar li va donar suport i li va regalar la seva primera guitarra. Roger Miller va començar a cantar el 1957 i el 1964 va gravar el seu primer àlbum "Roger and Out", mantenint-se en actiu fins a la seva mort el 25 d'octubre de 1992.

Roger Miller

Sleepy LaBeef - Sixteen tons

El gran Sleepy Labeef, gran en tots els sentits, es va atrevir amb aquest tema que va ser gravat per Merle Travis el 1946 i que va convertir en un èxit internacional Tennessee Ernie Ford ja en 1955 i que a Espanya va ser la gran cançó de José Guardiola. De veritable nom Thomas Paulsley LaBeff, Sleepy Labeef va néixa el 20 de juliol de 1935 a Smackover, Arkansas. Ja us he parlat en diverses ocasions d'alguna de les gires espanyoles que li organitzem i va quedar pendent que us comptara el que va passar en un sopar a la provincia de Tarragona. He rebut un correu d'aquests que més o menys venen a dir "I del sopar aquell què", bé dons us ho explicaré. Va ser la nit de la revetlla de Sant Joan de 1989 i després de provar so a la sala Level O de la Pineda, on iniciàvem la gira espanyola, i fer una roda de premsa a l'Hotel Caspel on Sleepy, pacien, es va deixar fotografiar amb els que ho van demanar (a la foto) em vaig emportar al cantant i al meu soci Mikel Barsa a sopar a l'Espluga de Francolí, a l'Hostal l'Sanglà, al costat de algun dels seus ajudants. Quan vam arribar i després de mostrar-li tota la decoració i el museu del camp, després d'haver passat per Montblanc i haver-li explicat a Sleepy que aquelles muralles eren medievals i això significava que tenien molt més de tres-cents anys que per als nord-americans és el més antic que entenen, ens vam asseure a sopar. Mentre Mikel li explicava a Sleepy coses sobre els músics que l'acompanyaven i que eren els espanyols Montana que a més de músics d'acompanyament serían també el seu grup teloner, vem anar demanant el sopar.  Em vaig adonar que el cantant no em perdia ull. Vaig demanar per sopar i per mi, es clar, conill amb cargols i Sleepy immediatament va demanar el mateix. Em vaig donar pressa a explicar-li que eren els cargols ja que als nord-americans cargols, calamars, sípies i totes aquestes coses els repugnen i molt i no volia crear un problema, però ell em va contestar sense dubtar "Si tu ho ha demanat ha d'estar bo" i Sleepy LaBeef es va menjar al final dos plats de conill amb cargols sense ennuegar-se, a més del primer plat i les postres. El gran cantant i guitarra Sleepy LaBeef, pertany a una religió d'aquelles que proliferen als Estats Units i no pot beure alcohol, no fuma i no es fica al llit amb una altra dona que no sigui la seva i ell tot aixó ho respecta arrajatabla, però menjar, menjar si li està permès i traga com una llima, és clar que ha de omplir els seus més de dos metres d'alçada i 140 quilos de pes. No en va, el millor dels seus discos publicat a Espanya es va titular "Rock de pes pesat". Quan va acomençar Elvis Presley era el seu teloner en molts concerts i el baixista d'un dels seus primers grups va ser el recordat Roy Orbison (a la foto) i és que Sleepy Labeef és tota una llegenda viva del rock and roll, encara que ell es decanta més pel boogie i el rockabilly. Per cert, el vaig allotjar a l'Hotel Caspel de Salou, però al camerino de la sala Level O, a la Pineda, els organitzadors li havien deixat una coca de Sant Joan d'un quilo. Perquè us dic això, doncs bé, Sleepy Labeef se la va menjar sencera en el trajecte del Level O a l'hotel i va enviar el xofer a buscar-ne una altra ja que li va agradar molt i la volia per esmorzar. La veritat i he de reconèixer-ho, és un gran professional i un home molt amable i de tracte encantador. De fet puc dir que durant la gira no va permetre a ningú que li toques els barrets i un bon dia, ell mateix mel va posar a mi al cap. Se m'ensorraba fins les selles.

Mario Prades amb Sleepy LaBeef i una amiga. Aqui podreu comprovar 

alló que os deia de "gran", amb treu mes d'un pam d'alçada

Bobby Bare - Five hundred milles away from home 1963

A Espanya aquesta cançó que va ser molt versionada, però sempre la identifiquem com un tema del cantant francès Richard Anthony, però ell va realitzar una versió. El primer que la va gravar va ser el cantant de country nort-americà Bobby Bare, de nom complet Robert Joseph Bare Jr nascut el 7 d'abril de 1935 a Charleston, Virgínia i va ser composta el 1961 per Hedy West. L'enregistrament de Bobby Bare es va classificar en les llistes de l'any del Billboard pels pèls ja que va ocupar el lloc 99, tot i que va arribar al 10 en el qual es va mantenir un parell de setmanes. Es va convertir en un estàndard del folk americà i ha estat molt versionada, però jo em quedo amb la versió que van realitzar el tercet Peter, Paul & Mary.

Bobby Bare

Peter & Gordon - A world without love 1964

El duo britànic Peter & Gordon, integrat per Peter Asher i Gordon Waller, van ser cridats els Everly Brothers britànics gràcies a les seves bones harmonies vocals i el seu so acústic. El duo va aconseguir molts èxits en la dècada dels 60 per la seva facilitat per barrejar sons folk, blues i el millor pop i també gràcies a unes quantes composicions de Lennon/McCartney. De fet Paul McCartney era l'etern nòvio de la germana de Peter, però un bon dia es van trencar aquestes relacions, Paul va començar a sortir amb Linda Eastman i es van casar. Recordo que en aquella època jo treballava a la Kodak que estava situada a Santa Eulàlia, a l'Hospitalet de Llobregat, a la refrema que era la secció de revelat de rodets en color per a tota Catalunya i feia torn de nit. Un bon dia tots els empleats de l'empresa vam rebre un comunicat intern explicant-nos que "Aquella Linda Eastman que es casava amb Paul McCartney no tenia res a veure amb l'empresa Kodak Eastman Company que era americana i Linda era britànica i estava emparentada amb advocats". Aquest tema va ser una composició dels dos Beatles i va ser el primer single que Peter and Gordon van gravar i es va publicar a principis de 1964 i va arribar a nombre U a Anglaterra i Estats Units. A Espanya la millor versió va ser la dels Mustang, per variar. Peter & Gordon es van separar el 1968 i Peter va entrar a treballar a les empreses Apple com a buscadó de nous talents, el que avui es diu un AR. Han tornat als escenaris fa uns anys.

El abans i el ara de Peter & Gordon

Donovan - Colours 1965

Encara que per a moltes de les noves generacions aquesta cançó de Donovan és sinònim d'anuncis de pintures, la veritat és que va ser una de les cançons més significatives del moviment pop-folk britànic dels 60 i es va convertir en estendard hippy i folk a tot el món. Donovan Phillips Leitch a qui coneixíem simplement pel seu nom, és un cantautor, poeta i guitarrista escocès nascut el 10 de maig de 1946, en Maryhill, Glasgow. Donovan va començar fent folk i va ser cridat el Dylan britànic, però es va convertir en un dels més grans representants de la psicodèlia de mitjans i finals dels seixanta, amb un estil molt personal que fusionava jazz, folk, rock, i música ètnica. El seu segon single amb la cançó "Colours" es va publicar a Anglaterra el 28 de maig de 1965 i va aconseguir el quart lloc de les llistes del Regne Unit, als Estats Units sortiria al juny. A Espanya es va editar, com comprovareu al blog on us he posat la caràtula, en format EP. Després Donovan publicaria el seu àlbum debut, "What's Bin Did and What's Bin Hid", que es va situar en el lloc número 3 de vendes d'Anglaterra, i també va ingressar a les llistes nord-americans. Un altre dels temes de Donovan que van funcionar el nostre país va ser "Melow Yellow", al costat de "Sunshine Superman" i "Universal Soldier". A finals de 2003, Donovan va ser nomenat Doctor honoris causa per la Universitat de Hertfordshire.

Aquí també es pot veure un abans i un despres del cantautor Donovan

Magna Carta – Strangers in the Land of Ulysses 1995

Magna Carta estaven liderats pel cantant i guitarra Chris Simpson (Yorkshire 13 juliol 1972) i van vaig començar a Londres al 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. Tenen gravats 41 àlbums, l'últim el 2009. Inicialment i al costat de Chris Simpson trobàvem a el guitarrista australià Lyell Tranter i el cantant Glenn Stuart. Son Magna Carta, aquesta gran banda de folk-rock britànica, una de les millors del seu gènere i de la qual ja hem escoltat temes en altres ocasions. Aquesta cançó es va incloure en un doble CD editat l'any 1995 pel segell Barsa Promociones, propietat de l'amic Mikel, sota el títol "Las tierras del viento" i que incloïa cançons dels seus discos "Sweet Deceiver" i "Nothlands", arreglades i remasteritzades de nou per Chris i Linda Simpson, junt a altres peces noves. Per cert i això és important, era un CD doble, però es va vendre a preu de senzill. Si tenim en compta que Barsa Promocions, una companyia petita, no fa els tiratges d’una multinacional i poden permetres vendre a aquest preu, aixó vol dir que les gran empresas del disco no ho fan perque no els rota i solsament volen guanyar cales, per tant mens queixar-se i més abaratir els preus, allavors vendran més i l’artista sortira beneficiat. El problema es que sabent que guanyen menys, volen seguir tenint els mateixos beneficis anuals i això no és una cosa que jo em inventi o dedueixi, m’ho explicaba el cap de promoció d’una multinacional del disc. Magna Carta estava liderat pel cantant i guitarra Chris Simpson i van començar a Londres, 1969. En algun dels seus discos va col.laborar el teclista Rick Wakeman. Van patir molts canvis en la formació que va començar com a trio. “Las tierras del viento” no te desperdici, si be no consta a la discografia oficial de Magna Carta. Suposo que serà per el fet de no haver-se publicat a Anglaterra.

L'ultima formació de Magna Carta amb els seus noms

Sam Cooke – Little Red Rooster 1963

Es tracta d’un clàssic del blues escrit pel genial baixista de color Willie Dixon i que la va gravar inicialment Howlin 'Wolf per al segell Ches Records i a més de Sam Cooke també l’han gravat els Rolling Stones, The Peddlers i molts altres. Estava inspirada en el tema de Charlie Patton "Banty Rooster Blues", de 1929 i que també va gravar Margie Day. Sam Cooke lloure al LP “Night Beat” de 1963. Sam va néixa a Clarksdale, Mississippi, el 22 de gener de 1931 i va ser assassinat a trets per Bertha Franklin, gerent del Motel La Hacienda, a Los Angeles, l'11 de desembre de 1964, quan es parlava de nomenar-lo el Rei del Soul. Hi va haver molta polèmica en el judici ja que ella va al.legar defensa pròpia i que el cantant de color pretenia violar-la, però es va saber que feia temps que tots dos estaven embolicats, així i tot va sortir absolta, clar que ella era blanca i ell un negre. Entre els grans hits de Sam Cooke es troben "You send me" i "Wonderful world" que anys més tard va ser recuperada en el film "L'únic testimoni" protagonitzat per Harrison Ford. "Little Red Rooster" es va publicar en single i va arribar al lloc 11 en les llistes de pop i al 7 en les de R & B, parlo d'Estats Units, és clar.

Sam Cooke

Alvin Lee - Motel blues 2007

Conec Alvin Lee amb el qual compartim una gira organitzada pel meu amic Alfons Cito de Welcome Productions i he de dir que és una persona senzilla, plana i de fàcil i amè tracte. El gran cantant i guitarrista britànic va ser el líder de Ten Years After, una de les grans bandes mítiques del blues anglès en els seixanta i a mitjans dels 70 Alvin Lee es va llançar en solitari. Integràvem el grup Ten Years After l’Alvin Lee, nascut el 19 de desembre de 1944, a Nottingham, al costat del bateria Ric Lee (20 d'octubre de 1945, Cannock, Staffordshire), Leo Lyons al baix (30 novembre 1944, Stanbridge, Bedforshire) i Chick Churchill que de cognom també es deia en realitat Lee (2 de gener de 1949, Molt, Flintshire) als teclats. Molts Lee, pero no tots estaven emparentats. La seva consolidació els va arribar quan van actuar al festival de Woodstock i la revalida en el de l’Illa de Wight el 1970. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava inclòs en el seu CD en solitari "Saguitar", publicat el 2007.

Mario Prades amb Alvin Lee i un amic

Booker T & The MG's - Time is tighn 1969

A Espanya vam descobrir a aquests grans músics nord-americans gràcies a aquest single que aquí es va traduir com "El temps passa" i es va publicar al març de 1969. El teclista Booker T Jones va ser director de la banda de Otis Redding i es va lliurar de l'accident d’aviació on Otis va morir per que no viatjava en la mateixa avioneta. Van ser el grup fix d'acompanyament per a artistes del segell Stax Records en la majoria d'enregistraments i gires i es van considerar un dels millors grups de soul instrumental dels 60. Van debutar a les llistes en 1962 gràcies a "Green Onions". Els integrants originals del grup van ser Booker T. Jones (orgue i piano), Steve Cropper (guitarra), Lewi Steinberg (baix) i Al Jackson Jr (bateria). Donald "Duck" Dunn va reemplaçar a Steinberg al baix el 1965 i des de llavors ha estat a la banda. Després de 1975 i en morir Al Jackson, van sofrir canvis continus a la bateria i entre els músics que han passat es troben a Willie Hall, Anton Fig, Steve Jordan i un altre, un tal Steve del que no recordo el cognom. Segueixen en actiu i Booker T Jones, fa un parell d'anys, va treure un excel lent àlbum on crec recordar que va col.laborar Neil Young, tot i que l'últim disc com Booker T & The MG's és "That's The Way It Should Be", de maig de 1994. El 2007 van rebre un Grammy per la seva llarga i brillant carrera.

Booker T & The MG's

Gram Parsons & Emmylou Harris - Love hurts 1974

Quan Gram Parsons va deixar The Flying Burrito Brothers abans de llançar-se en solitari va crear Gram Parsons and the Fallen Angels, posteriorment va gravar amb Emmylou Harris aquest tema que va quedar com una de les millors balades del country-rock i es trobava en el LP "Grievous Angel "que es va publicar, el gener de 1974 i va ser el seu disc pòstum, però només va aconseguir la posició 195 en les llistes del Billboard, si bé en 2003 va ser qualificat entre els 500 millors discos de tots els temps. A més de Emmylou Harris va comptar entre els músics amb James Burton i Glen Hardin que eren membres de la Hot Band d'Elvis Presley. Va ser la seva última gravació abans de morir per sobredosi de morfina, LSD i alcohol el 19 de setembre de 1973, amb tot just 26 anys. Després de la seva mort i en contra dels desitjos de la seva família que volien fos enterrat al panteó familiar, però atenint-se als seus desitjos, el seu manager i amic Phil Kaufman, amb la seva amiga Margaret Fisher i un munt de fans, van robar el taüt amb el cadàver de l'Aeroport Internacional de Los Angeles, el van portar al peu del monument del Joshua Tree Park i el incineraren ruixant-lo amb 5 galons de benzina i calant-li foc. Aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, era una composició de Boudleaux Bryant i els primers a gravar-la van ser el duet The Everly Brothers al juliol de 1960, destacant la versió que va fer el grup Nazareth el 1975.

A dalt Gram Parsons, a sota Gram Parsons i Emmylou Harris  

The Kelly Family – An Angel

Des d'un altre recopilatori d'una bona banda vocal, us porto aquest " An Angel " dels Kelly Family que també la van versioná en castellà. Els The Kelly Family son tot una tropa: germans, pare, mare, tots canten i toquen en perfecta harmonia. Són un clan familiar transhumant, un grup de nou germans i germanes nascuts als Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. Tenen una àmplia discografia, en la majoria dels casos editats per ells mateixos i venuts també per ells mateixos, aixó en un principi, fins que van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de la realitat. No tots són els mateixos en cada disc i a més alguns dels germans com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat en solitari. El LP es titulava "The Very Best Over Ten Years" i és de 1993. Aquí els tenim, sonan a Un Toc de Rock i ens servirà per acomiadar el programa d’avui, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

The Kelly Family

Acabarem el programa amb una frase que va dir l'extraordinària cantant nord-americana Janis Joplin (19 gener 1943 - 4 d'octubre de 1970) coneguda com La Rosa o La Perla que va manifestar expressant la seva extrema soledat i necessitat de ser estimada:

"Quan pujo a un escenari faig l'amor amb 25.000 persones al mateix temps, però quan baixo és per tornar sola a casa"

Ens veurem en el pròxim programa d'Un Toc de Rock, fins llavors una forta abraçada.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program