Un Toc de Rock programa 01-03-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen  d'un enllaç   per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

 

Arriba el Carnestoltes. Tots tenim  present el  de  Rio de Janeiro i  el  

de  Tenerife,   però  jo  vull trencar  una llança  per  una  ciutat  on  el  

carnestoltes forma  part de la seva cultura popular,  Nova Orleans, tot

i  que  allà  se'n  diu  Mardi Gras.

En els anys 60 hi havia una sèrie d'acords tàcits no escrits entre les companyies discogràfiques i les emissores de ràdio. Un d'ells era trepitjar les cançons per tal que no poguessin gravar-se, encara que avui dia això és una tonteria. Jo les trapitjo perquè és la manera de poder posar dos o tres cançons més en cada programa. I deia que es tracta d’una tonteria ja que amb internet tan aprop gairebé totes les cançons mes properes en el temps poden descarregar-se fàcilment, clar que això representa un perjudici per als autors i precisament per això mateix s’intenta arribar a acords, difícils aixó si i cada vegada més, hi ha artistes que comercialitzen la seva obra directament via internet i passant de les discogràfiques. Un altre d'aquests acords no establerts, però respectat, era el de no editar en single temes de més de dos o tres minuts, aixó era a favor de les emisores de radio, però s'ho van passar pel forro els Beatles. Qui tenia que ser? Quan van treure el "Hey Jude" que durava al voltant de sis minuts i totes les emissores el van puntxar, és clar. Eren The Beatles i les emisores de ràdio van tragar i va sentar precedent.


La primera macro-cançó de la història del rock va ser "In-A-Gadda-Da-Vida" d'Iron Butterfly que durava 17 minuts, tota una cara d'un LP. La segona va ser el "Get ready" de Rare Earth que arribava als 20. Així es va obrir la veda, però no us penseu que les emissores punxaven les versions llargues, usaven els single que estaven retallats a tisora, em vaix a explicar: Les discogràfiques no feien dos enregistraments, aixó era massa car. Per al single agafaven la versió llarga i tallaven d'aquí a allà, per aixó os deia lo de tallar a tisora. El que quedava era el single que procuraven no excedis dels 3 minuts. Es van fer veritables aberracions. No obstant això les cançons "llargues" són aquí i ningú recorda avui l'edició de dos minuts i mig del "American Pie" de Don McLean, però la llarga que sobrepassava els 8 minuts, ha passat a la història de la música.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Don McLean – American Pie 1971

És el gran hit en la carrera de Don McLean, una cançó que es va mantenir dues setmanes en el primer lloc del Billboard i on ens explica que la música va morir el dia en què van morir Buddy Holly, Ritchie Valens i The Big Booper, en accident de aviació, però no diu noms en cap moment. Va néixa el 2 d'octubre de 1945 a New Rochelle, Nova York. Encara que a Espanya és poc coneguda la seva faceta com a poeta, els seus poemes han estat portats a la música en diverses ocasions. El tema "Killing Me Softly" compost per Charles Fox i Norman Gimbel estava basat en un d'ells titulat "Killing Em Softly With His Blues" i portat a l'èxit per Roberta Flack, encara que el primer que la va gravar va ser Lori Lieberman el 1971. En el LP "American pie", publicat el 1971 i amb aquesta cançó com a peça estrella, també trobàvem una gran balada "Vincent", de la que us vaig parlar l'altre dia i que va passar la censura franquista a Espanya a l'opinar els censors que era una simple cançó d'amor i de fet ho era, però un amor entre dos homes, avui en dia cosa aceptada per cuasi tothom, però impensable a l’época franquista. Un dia d'aquests la escoltarem i us parlaré més d'ella. El que pocs van saber és que el "American pie" si va ser censurat. En la versió original editada a Espanya es van suprimir un parell de frases sent superposat un xiulet. Es van eliminar "The Father, the Son and The Holy Ghost (El Pare, el Fill i l'Esperit Sant)" i "My hands were clenched in Fists of rage (premia els punys amb ràbia)" en les que aquells dignes censors, protectors dels valors morals i l'esperit nacional dels espanyolitos de a peu, van saber veure immediatament que havien de tenir un doble sentit. Segur que si, a ells no se'ls escapava res. Una cosa, els anys seixanta quan estudiaves batxillerat hi havie una asignatura obligatòria que es deia "Formación del Espíritu Nacional", deixa-ho corre. Entre les versions que s'han realitzat del "American Pie", destaquen les de Madonna, Garth Brooks i Tori Amos. Per cert que Don McLean va realitzar a la seva vedaga, el 1981, una gran versió del tema "Crying" de Roy Orbison que va pujar al número U de les llistes americanes.

Roy Orbison – California blues 1989

Aquesta gran cançó es trobava en el disc pòstum de Roy Orbison titulat "Mistery girl" publicat el 1989 i que va arribar a la cinquena posició en les llistes americanes sent Disc de Platí als Estats Units i triple Platí a Canadà. No obstant això el single amb aquesta cançó que us he seleccionat, només va aconseguir el lloc 44. Roy Kelton Orbison va néixa a Vernon el 23 d'abril de 1936 i va morir a Hendersonville, Tennessee, un 6 de desembre de 1988. La tragèdia marca la seva vida. La primera dona és deia Claudette i a ella el duet The Everly Brothers li van dedicar la cançó del mateix títol. Dons va morir en un accident de moto el 6 de juny de 1966. Al setembre de 1968 la seva casa al llac Old Hickory en Hendersonvil, Tennessee, va ser arrasada per un incendi mentre Orbison estava de gira per Anglaterra. Dos dels seus tres fills, Roy i Anthony, van morir a conseqüència del foc. Un dia l'amic Quimet, amb el que fem El Temps Passa, un programa per al qual trobareu un enllaç al bloc, em va preguntar sobre les ulleres fosques de Roy i l'hi vaig explicar, ara us ho explicaré a vosaltres. Realment patia una important malaltia en la vista que l'obligava des de nen a portar ulleres mol graduades i disposava de dues, unes normals i altres fosques per utilitzar quan conduïa. El dia que començava la seva gira americana amb The Beatles es va deixar les normals en el cotxe i al pujar a l'escenari es va adonar que només tenia les de sol. Se l’es va posar per al almenys veure alguna cosa i el concert va sortir tan bé que ja sempre va utilitzar les fosques en públic i es van convertir en una de les seves senyals d'identitat. Per descomptat, la cançó més famosa en la carrera d'aquest gran cantant que va començar tocant el baix en la banda de Sleepy LaBeef, és "Pretty woman", encara que a mi i no sabria dir per què, mai m'ha acabat d’agradar.

Roy Orbison, sempre amb les seves ulleres fosques

Mario Prades va fer aquesta foto el día que s'acomençaba la gira espanyola de Sleepy LaBeef, 

on veiem al "gran", en tot el sentits, music amb companys de la prensa i radio de la provincia

de Tarragona i el cap de cambrers de l'Hotel Caspel de Salou, on vem fer la roda de premsa i 

ell es  va allotjar.  Roy Orbison  va començar  tocan  el  baix  a  la  banda de  Sleepy  LaBeef. 

(Foto: Mario Prades)

Pierre Groscolas – Fille du vent 1971

Un bon dia, un amic de la colla del carrer Bassegoda a Barcelona, que es deia Justo, ell i la seva família acabaven de tornar de França on el seu pare va emigrar per poder treballar, em va regalar aquest single de Pierre Groscolas i vaig descobrir a un gran cantant que mai va publicar discos aquí al país. Ara ho compartiré amb vosaltres. Pierre Groscolas va néixa a Lourmel, Algèria, el 29 d'octubre de 1946, però va créixa a Toulouse. Té una brillant carrera com a cantant, però encara més com a compositor. "Fille du vent" es trobava en el seu primer single, el seu debut i es va publicar el 1971 amb "Jumbo" en l'altra cara. Aquest últim tema jo l'havia punxat en discoteques mòbils i els francesos es llançaven a la pista en el moment en que sonava, a veure si us la punxo en un altre programa. Pierre Groscolas és l'autor de l'òpera rock "Hamlet" de Johnny Hallyday, de 1976.

Pierre Groscolas

Fausto Leali – A chi 1967

És una de les veus més negres del panorama musical italià. Fausto Leali va néixa el 29 d'octubre de 1944 a Nuvolento, Italia i començar la seva carrera el 1960. Seus són cançons històriques del pop italià com "Jo caminaré", "Deborah", "Un'ora fa" i "Portami amb te". Curiosament aquest tema que escoltem avui a Un Toc de Rock, no era compost per ell, es tracta d'una versió del "Hurt" del nord-americà Roy Hamilton i que ja havia versionat a Itàlia el cantant Francesco De Gregori el 1954. Fausto Leali té gravats 24 àlbums i una quantitat brutal de singles.

Fausto Leali – A chi

Jeff Beck – Never alone 2010

Jeff Beck està catalogat com un dels millors guitarristes del món i va ser component del grup britànic The Yarbirds durant dos anys, substituint a Eric Clapton i alhora sent substituït per Jimmy Page. Geoffrey Arnold Beck va néixa el 24 de juny de 1944 a Wallington, Gran Londres. Va crear el Jeff Beck Group, on al costat del insigne guitarra trobàvem a Rod Stewart, el baixista Ron Wood, avui amb els Rolling Stones i el bateria Aynsley Dunbar, substituït poc després per Mickey Waller, al costat del teclista Nicky Hopkins que se'ls va unir el 1968 . Aquest tema que us porto a Un Toc de Rock es trobava en el seu últim CD, editat l'any passat i titulat "Emotion & Commotion", un àlbum que em va passar el meu fill, encara que no va succeir el d'Imelda May, a aquest gran guitarrista angles jo el coneixia perfectament. Te una carrera amplíssima encara que ha incursionado en gèneres molt diversos, sense deixar el R & B al qual va tornant gairebé sempre.

Jeff  Beck envoltat de guitarres Gibson

Jeff Beck Group amb el  bateria Mick Waller a  l'esquerra,  

Jeff Beck  al centre,  darrere d'ell, Rod Stewart, el cantant i

a la dreta, Ronnie Wood, que era el baixista

Al Stewart – Time passages 1978

De la gira que vaix organitzar amb Al Stewart ja us he parlat en diverses ocasions. Aquest és el tema que al costat del "Any del gat" sonava en tots els concerts i el públic demanava que es repetís. Donava títol al disc que va publicar el 1978, dos anys després del "Year of the cat", també amb producció d'Alan Parsons. El LP va arribar a número 10 als Estats Units, però a Anglaterra, la seva pàtria, només va pujar a la posició 39. Això si, va aconseguir ser Disc de Platí. Alastair Ian Stewart va néixa a Escòcia, el 5 de setembre de 1945 i des de fa dècades resideix a Califòrnia. L'última vegada que vem escoltar a Al Stewart us vaig posar al bloc fotografies de Bilbao, aquest cop us posaré un parell de Puigreig, a Barcelona, on van rebre el cantant amb una pancarta col.locada de banda a banda de la carretera d'entrada al poble que deia "Welcome Mister Stewart" i que va fer lucinar a l'escocès afincat a California. De fet són les dues úniques dates de la gira en què vam sopar tots junts ja que Al Stewart i la seva parella es passaven els dies de l'habitació de l'hotel a l'escenari i de l'escenari a l'habitació. Jo sempre vaig pensar que aquella gira va ser una mena de viatge de noces per a la parella. Ell mai provaba so, ho feia el gran guitarrista Peter White que era el director de la banda. També us ho he dit en diverses ocasions, però os recordaré que el teloner va ser l'altafullenc Alan Cook & The Cookies.

 

Al Stewart devant d'un cartell de la gira (Foto: Mario Prades)

Abaix  una  imatge del sopar a  Puigreig.  Mario Prades es  el 
primer  per  la  dreta i Al Stewart està dret al darrera.

Joan Bibiloni Band – Papi are you OK? 1986

Sempre he sentit admiració per aquest gran guitarrista mallorquí, Joan Bibiloni. També he pensat sempre que mai ha estat prou valorat i això que la seva obra avala el que dic, però mai ha treballat per a multinacionals del disc, els seus discos per tant no sonen a les emissores comercials i la seva obra és coneguda només per aquells als que realment els agrada gaudir de la bona música. Per això us porto ara aquest tema de Joan Bibiloni que donava títol al seu disc més funky "Papi are you OK?", on compta amb la col.laboració de la cantant de color Deborah Carter, perquè el gaudim junts. Joan Bibiloni Febrer, compositor, guitarrista, vocalista, arranjador i productor, nascut a Manacor, Mallorca, el 1952, té gravats 17 LP's i era el guitarra d'acompanyament de Chick Corea quan aquest venia a Europa de gira. Va formar part del mític grup Zebra i més tard el duo Milan i Bibiloni. De 1981 a 1982 es va unir a la Kevin Ayers Band i més tard va començar en solitari. Ha gravat amb el flautista nord-americà Ernie Mansfield i el 1985 i 1986 forma duo al costat de Larry Coryel. El 1989 presentà el seu disc "For a future smile" al Festival de Jazz de Montreux, a Suïssa. Com podeu comprovar, un brillant currículum que us presento molt, molt resumit, d'un gran estilista de la guitarra i una millor persona.

Joan Bibiloni al escenari i amb Zebra al estudi. Abaix fen un enregistramen 

"campestre" a las sevas illes  (Fotos: Cedidas per el artista)

Dionne Warwick – That’s what friends are you 1985

Aquest és un tema amb col.laboracions de luxe ja que al costat de la cantant de color Dionne Warwick trobem Gladys Knight, Elton John i Stevie Wonder. “Déu n'hi do aixó de l'ull i el portava a la butxaca”. Es trobava en l'àlbum "That's What Friends Are For" editat el 1985 i recuperat en CD l'any passat 2010 i en el qual trobem moltes i bones col.laboracions. Dionne Warwick és cosina de Cissy Houston, la mare de la cantant Withney Houston, encara que en moltes pàgines d'internet es diu que ho és de Withney, però no és cert. Durant molts anys va gravar cançons de Burt Bacharach, però en els 80 va treballar amb els Bee Gees donant un gir a la seva carrera musical. El seu nom real és Marie Dionne Warrick, nascuda a East Orange, Nova Jersey, el 12 de desembre de 1940, però un error d'impremta en el seu primer disc la va convertir en Dionne Warwick.

Darrera de Steve Wonder trobem a Dionne Warwick i al seu

costat Burt Bacharach i la resta d'amics.

Willie Nelson & Shelby Lynne – Stormy weather 2004

És tot un clàssic del jazz i el blues i la que el va portar a l'èxit va ser Lena Horne (Brooklyn, 30 de juny de 1917 - 9 maig 2010), una llegendària cantant i actriu blanca que la va cantar a la pel.lícula del mateix títol que va protagonitzar el 1943. Us l'he extret de l'àlbum "Willie Nelson & Friends. Outlaws And Angels" del texà Willie Nelson, publicat el 21 de setembre de 2004 i que va arribar a la desena posició en les llistes de country i en aquest tema compta amb la col.laboració de la cantant Shelby Lynne. Però també en l'àlbum hi ha altres duos, amb Merle Haggard, Billy Joe Shaver, Townes Van Zandt, Seals, Albert E. Brumley i molts altres. El tema va ser compost per Harold Arlen i Ted Koehler el 1933 per Ethel Waters, però la va immortalitzar Lena Horne que va aconseguir un Grammy.

Willie Nelson, Shelby Lynne i Shooter Jennings

Kenny Rogers – Lady 1980

És una de les grans veus del country, tot i que alguns puristes li han criticat que sempre s'ha acostat i molt al pop, però Kenny Rogers té cançons dignes d'escoltar-se a Un Toc de Rock i per això avui os porto "Lady", un "peaso cansión" de Kenny Rogers que vaig descobrir en un dels seus primers recopilatoris “Kenny Roger’s Greatest hits”. El tema va ser produït per Lionel Richie i es va publicar en single originalment el 1980. Es va classificar en la primera posició en les llistes de pop del Billboard i també en les de country. Kenneth Donald Rogers va néixa el 21 d'agost de 1938 a Houston, Texas. Va començar amb The Bobby Doyle Trio i va treballar amb diversos grups i cantants, però la seva etapa més brillant abans de començar en solitari va ser amb Kenny Rogers and The First Edition, destacant d'aquella etapa els singles "Something's Burning" i "Ruby, Your say Take Your Love To Town" que aquí la van traduir com "Ruby, no juguis amb l'amor". El 1976 va començar ja pel seu compte i a més del country, ha incursionado en el swing i el jazz.

Kenny Rogers and The First Edition

Neil Diamond – He Ain't Heavy He's My Brother

És en la meva opinió, una de les millors cançons en la llarga carrera de Neil Diamond cantant, compositor i actor, nascut a Nova York el 24 de gener de 1941 i es trovaba al LP "Rainbow". De la cançó van realitzar una gran versió els britànics The Hollies en la què destaquen els jocs de veus, però la del seu autor és genial i sona per a tots vosaltres a Un Toc de Rock. Va començar com a compositor i les seves cançons han estat interpretades per The Monkees, Elvis Presley, U2, Frank Sinatra, The Ventures, UB40, Julio Iglesias, Johnny Cash, Cliff Richard, Lulu, The Hollies dels què parlàvem abans i centenars d'artistes al voltant del món. No obstant això, ell al seu torn ha versionat temes d'altres compositors i cantants. En l'apartat cinematogràfic cal destacar el seu paper en el remake del film "El Cantor de Jazz". El seu doble LP "Hot August Night" de 1972, té el rècord de ser el primer àlbum doble que generà vendes superiors als 2 milions de còpies, va romandre en llistes 243 setmanes consecutives i el 1996 les vendes mundials de l'àlbum superaven els 17 milions d'exemplars. Es clar que les llistes al Estats Units no poden comprarse con passa aquí, on es pràctica normal. També el 1972 Neil Diamond va signar amb Columbia Records/CBS un contracte per una xifra mai oferta a un altre artista, 5 milions de dòlars.

Neil Diamond en directe

Paloma Faith – Do you want the Truth or Something Beautiful? 2009

Acabarem el programa d'avui amb la cançó que dóna títol al CD que Paloma Faith va publicar el setembre de 2009 "Do You Want The Truth Or Something Beautiful?" i que va ser el disc de debut de la britànica. El tema va ser el tercer single extret de l'àlbum i es va publicar el 21 de desembre de 2009. Per cert que és la compositora de totes les cançons. L'actriu i cantant Paloma Faith va néixa a Hackney, Londres, el 21 de juliol de 1985. La cançó amb la qual Faith es va donar a conèixa va ser "It's Christmas (And I Hate You)" que es tracta d’un duet amb Josh Weller.

 

Paloma Faith

Bé i arribem al final del programa d'avui. La frase amb què acomiadarem Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, es del guanyador del premi Cervantes, Antonio Buero Vallejo (Guadalajara, 29 de setembre de 1916 - Madrid, 29 d'abril de 2000) que parlant de la música va dir:

"Quan no em veu ningú, m’agrade imaginar de vegades si no serà la música l'única resposta possible per algunes preguntes"

Fins el proper programa.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program

Un Toc de Rock programa 23-02-2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç  per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Avui us he preparat un programa que lucinareu amb ell. És políticament molt incorrecte. Escoltarem cançons que avui en dia es considerarien censurables, indecoroses i irreverents, però que no obstant això, en el seu moment van merèixa l'aprovació de la censura franquista i també i durant dècades, la dels governs demòcrates. La temàtica és simple, relacions amb menors, incest, violació i unes quantes coses més. De fet i per il.lustrar el bloc os trobeu un anunci de 1958 i que amb alteracions molt lleus es va estar utilitzant-se gairebé fins a la fi del últim segle, quan la marca Coppertone va decidir canviar radicalment i retirar la nena a la qual un gosset, un cocker hispaniel, baixava amb les dents la part inferior del seu banyador mostrant el culet blanc davant del cos bronzejat. Al programa El Temps Passa, un dijous d'aquests, os ofererim dins de la Secció Especial, un article dedicat a aquest anunci, amb la història d'ell i també us oferirem material gràfic. Avui al nostre blog tanbé us ofereixo la fotografia de la primera model que el va portar a les petites pantalles, amb només 3 anys d'edat. Era ni més ni menys que una baby Jodie Foster que abans d'interpretar la nena prostituta a "Taxi driver" ja tenia una bona carrera com a actriu en sèries de TV i com a model per a publicitat.

La nena protagonista d'aquest anunci de Coppertone era

l'actriu Jodie Foster amb nomes tres anys

Per tant i avisant que no volem ferir sensibilitats i tenint en compte que es tracta de documents sonors perfectament correctes i aprovats quan van ser publicats, nem a començar el programa d'avui d'Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, a ritme de rumba.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Los Amaya - Quince años tiene 1984

Comencem el programa parlant de les relacions amb menors d'edat. Aquest duet rumbero, líders de la rumba catalana en els 70 ens parlen de que el seu amor té quinze anys. I Los Amaya utilitzen una expressió molt gitana "Y yo la hice a ella mujer". Com si les noies no fossin dones des que neixen. Encara es troban en actiu i eren els germans José (A Coruña, 1952) i Delfín Amaya (Oviedo, 1954). Van mantenir una sana pugna musical amb Los Chunguitos i Los Chichos que interpretaven un altre vessant del gènere, l'anomenada "Rumba Taleguera". Aquesta cançó, publicada el 1984, era la cara A d'un single amb "Que bonito fue" a l'altre costat.

 

Mario Prades i Delfín Amaya a casa del Mario a Cambrils

Los Sonor – Tienes 16 años 1961

Los Sonor van ser la millor banda instrumental espanyola en el primer quinquenni dels 60, encara que segons l'època van interpretar cançons cantades com aquesta en què la veu és Manolo Escobar, per descomptat no el confongueu amb el del carro i la minifaldilla. Per la banda van passar grans músics com Tony Martínez i Manolo González que després es van incorporar a Los Bravos, Manolo Díaz que és llançaria com a cantant en solitari, compositor i productor, sent alt executiu de CBS ja en els 70. Altres membres dels Sonor van ser Carlos Guitart que s'incorporaria a Los Flecos, Luis Eduardo Aute, Jorge Matey que va formar part posteriorment dels Pekenikes, Beta Quartet i Los Archiduques, Manolo Fernández, José Antonio Otero, José Luis González i algun més. Aquesta és una versió d'un èxit d'Elvis Presley fet per el Johnny Burnette Rock'n'roll Trio que ja havien interpretat a Espanya The Vagabounds, un tercet de soldats nord-americans de la base de Torrejón que van treure un parell de discos al país quan feien la mili. Los Sonor han pujat una altra vegada el llistó als 16 anys, però el baixem de nou.

 

Los Sonor

Dúo Dinámico – Quince años tiene mi amor 1960

El Dúo Dinámico, el Dúo, li van cantar a tota Espanya i a mig món més que el seu amor només tenia 15 anys i mira per on, ningú els va criticar ni censurar per això i aquest tema és un dels molts clàssics en la seva carrera. Segueixen en actiu i per demostrar-ho van oferir un concert el passat 19 de desembre al Palau de la Música, a Barcelona. El que es diu musicalment "fer-se un Palau", celebrant els seus 50 anys i desgranant bones melodies. Per revalidar el seu èxit, el 16 del mateix mes es van marcar un concert a l'Auditori de Barcelona, omplint el local en ambdues ocasions amb fans arribats i sobretot "arribades", de tota Espanya. Van rebre de mans del ministre Celestino Corbacho la Medalla d'Or del Treball el 29 de juny 2010. I és que pencaires Manolo i Ramon ho són i molt. Aquest tema és de 1960 i es trobava en un EP amb la banda sonora de la pel.lícula "Botón de Ancla en color" i que protagonitzaven ells mateixos, tot i que no la cantaven en el film.

Julio Iglesias – Diez y seis años 1991

Així mateix un dels nostres cantants més internacionals, agradi o no, Julio José Iglesias de la Cueva (Madrid, 23 de setembre de 1943) que anava per porter del Real Madrid i un accident el va convertir en cantant, un dels deu majors venedors de discos en la història de la música, havent superat els 300 milions d'àlbums en tot el món, va dir que ella no havia complert "…aun los diez y seis". Era una cançó composta per Danny Daniel que també la va gravar i jo l'he extret del CD "Soy" de 1991, però va ser gravada molts anys abans. Així mateix podria considerar-se irreverent "Soy un truhán, soy un señor" que van compondre per a ell el Dúo Dinámico, tot i que El Tricicle la va immortalitzar mímicament. Per cert que Manolo i Ramón han estat una de les pedres angulars en el triomf de Julio Iglesias. A cadascú el que li correspon.

Enrique y Ana – Mi amigo Félix 1980

Enrique i Ana ens donaven molt males vibracions. Aquell Enrique del Pozo amb els seus 20 anys i la nena amb només 8... ai ai ai. Al final sembla que no, no hi havia res de res, però als espanyolets del carrer aquella parelleta li feia olor de socarrimat. Aquest tema el van dedicar a Félix Rodríguez de la Fuente després de la seva mort i la veritat és que la lletra, de Gloria Fuertes, pensada per a un públic jove i al mateix temps no tan jove, és molt interessant i ens fot un recorregut pel zoo. És clar que quan parlen de la conversa amigable entre la coneja i l'anaconda, jo penso que seria abans que la serp es mengés a l'orelluda. Funcionaren de 1977 a 1983. Ana es va retirar de la música, encara que el 2003, Ana Anguita va presentar un disc infantil per a una associació espanyola contra el maltractament infantil. Aquest tema que escoltem es trobava en el disc "Multiplica con Enrique i Ana" de 1980.

 Enrique y Ana van funcionar molt bé a nivell del públic

juvenil i el no tan juvenil

Pimpinela – Olvídame y pega la vuelta 1982

Ens van arribar des de l'Argentina aquest duet, Pimpinela i com tot bon matrimoni a l'ús en els 70, es van dedicar a tirar-se els trastos pel cap en les seves cançons. La sorpresa va arribar quan es va saber que no es tractava d'un matrimoni, ni tan sols eren parella sentimental, eren germans i quan la gent confon la ficció amb la realitat es produeixen malentesos i es va començar a parlar d'incest. Fals, només eren parella artística, però ho feien tan bé... Són Maria Graciela Galán Cuervo (23 de maig de 1961) i Joaquín Roberto Galán Cuervo (21 de juliol de 1955), ambdós nascuts a Buenos Aires i en actiu. Per cert, els va descobrir el meu amic Luis Aguilé. Aquesta cançó que donava títol a un LP, va ser la que els va catapultar a la fama.

Solera – Linda prima 1973

Parlant de incest, Solera en aquesta cançó, “Linda Prima”, ens expliquen les relacions, aquesta vegada si incestuoses, entre cosí i cosina, quan ella decideix casar-se per diners i seguretat amb "... un hombre tan vulgar". Solera van ser una de les bandes històriques del pop espanyol, encara que només van treure un LP, això si, amb temes com "Calles del viejo París" i aquest que sona avui a Un Toc de Rock. El disc va ser produït per Rafael Trabucchelli "So Torrelaguna", per a Hispavox. Es van crear el 1972 i eren José Antonio i el seu germà Manolo Martín, que ja havian gravat algun disc folk com a duet, al costat de Rodrigo García, que havia tocat la guitarra amb Los Speakers i el quart era José Mari Guzmán. Després de la dissolució de Solera, Rodrigo i Guzmán van formar Cánovas, Rodrigo, Adolfo i Guzmán CRAG i els germans Martín es van incorporar a Nuevos Horitzontes.

Luis Eduardo Aute – Una de dos 1984

Eduardo reflecteix en aquest tema els costums liberals dels 70, quan vem passar d'una repressió sexual a una llibertat total i el que estava de moda era ficar-se al llit amb la parella d'un altre i quan també vem descobrir que era allò del "Menage a Troi" . Es trobava en el disc "Cuerpo a cuerpo" que Luis Eduardo Aute Gutiérrez (Manila, Filipines, 13 de setembre de 1943) va publicar el 1984. Fa molts anys que Aute i jo no ens veiem. Per cert que en aquesta cançó i com a colofó després de demanar-li al marit de la dona amb la qual s'entén que visquin els tres junts ja que ella "no quiere perderse ningún tren", li diu que se la canvia per dos de quinze anys. Una altra cançó d'Aute conflictiva va ser "Vaya Faena" en la què narra un fet real que va succeir a Madrid, quan un home li va explicar a la seva dona que la deixava per anar-sen a viure amb un trasvestit i ella amb una cuchilla i d'un tall, el va deixar sense el membre viril.

Orquesta Mondragón – Lolita 1989

Un dels temes que millor tracta el tema de les relacions amb menors home-nena, és aquest de l'Orquestra Mondragón on es explican l’ambolic d'un professor amb la jove alumna que el provoca i s’el andú al llit per treure millors notes. Aquesta cançó es trobava en el LP " Una sonrisa por favor" que va ser Disc d'Or al vendre mes de 50.000 copies i que Javier Gurruchaga (Sant Sebastià, 12 de febrer de 1958) i la Mondragón publicaren el 1989. Va ser l’últim disc i Gurruchaga començá en solitari. Per cert que és, al meu parer, la millor cançó del grup i era una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i el mateix Javier Gurruchaga.

Braulio – Pequeña amante

El canari Braulio ens parla de la relació d'un home madur amb una joveneta a "Pequeña amante", conscient l'home de que la cosa acabarà malament i demanant-li a ella sobretot sinceritat quan arribi el final. Braulio Antonio García Bautista (Gran Canària, 1946), es va donar a conèixa en quedar en segona posició en el Festival de Benidorm amb "Déjalo volver", un tema on el fill li demana a la mare el perdó per al seu penedit pare per totes les putades que li va fer i per haver-la deixat, una altra cosa que avui estaria mal vista, els maltractadors, siguin del tipus que siguin, molt lluny. Hi va haver enrenou perquè el guanyador del festival va ser Dyango, però es va parlar que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango participés i el guanyador havia d'haver estat Braulio.

 

Braulio – Pequeña amante

Manzanita – Fuego en la sangre 1982

Un altre peça que avui hagués estat molt mal vista és aquesta en la qual José Ortega Heredia (Madrid, 7 de febrer de 1956 - Alhaurín de la Torre, 6 de desembre de 2004), conegut artísticament com Manzanita, ens explica la història de l'home que veu passar una joveneta cada dia des de la seva finestra i en veure-la sent "Fuego en la sangre", però almenys el nostre protagonista es conté i mai li diu res, ni es propasa, limitant-se a veure passar la vida darrera del vidre. Es trobava en el disc "Cuando la noche te envuelve" de 1982.

 

Mario Prades amb Manzanita a la plaça Prim de Reus,
despres de dinar junts al Celler del Raïm

Los Hermanos Calatrava – La corrida

Los Hermanos Calatrava, Paco y Manolo, són una altra cosa, el seu humor sempre va estar dins dels cànons establerts i van saber ballar amb la més lletja, és a dir amb la censura i sortejar les seves traves donant-li la volta al sentit de tot el que deien. Aquest tema és una mostra d'això, tot i que es va publicar quan ja teníem democràcia i el que ells tracten en la cançó estava de moda. De fets es feien acudits preguntant on s'anaven a "reunir" avui per practicar-lo. No us explicaré més, escolteu la lletra amb atenció i sobretot, al final, on s'aclarirà tot, com en les novel.les de Agatha Christie. No canten.

 

A dalt Els Germans Calatrava, abaix el Calatrava quan 

començaban (Foto cedida per Manolo Calatrava)

Trigo Limpio – Muñeca

Un altre tipus d'amor ens ho presenten el trio Trigo Limpio a "Muñeca", l'amor adolescent d'una parelleta que ha de separar quan, després d'anys junts, ella va a la universitat i ell es queda treballant al poble. Quan ella torna ho fa casada i amb un fill, un casament de penalty. Ell la mira sense dir-li res, només recordant aquell temps en què s'estimaven i el la cridava el seu "Muñeca". Amaya Saizar, Iñaki de Pablo i Luis Carlos Gil, Trigo Limpio, van representar a Espanya en l'OTI amb "Rómpeme, mátame" i en Eurovisió amb "Quédate esta noche", encara que en aquest últim la noia era Patricia Fernández, Amaya havia marxat. Funcionaren de 1970 a 1980. Amaya es va unir al grup Txarangö al costat de ex-components de Mocedades. Per cert que van treure un CD genial titulat "Todo tiene su sitio bajo el cielo" que va ser poc valorat, però a mi sempre m'ha agradat pel seu aire tan a folk americà.

Manolo Galván – Hijo de ramera

Aquesta és la millor cançó en la carrera de Manolo Galván que va ser cantant de Los Gritos. Quan la va compondre i gravar, la discogràfica no va tenir bemoles de presentar-la a la censura i al final van tenir raó i va haver de canviar-li el títol perquè fos acceptada. La van anomenar "Madre hoy no me levanto". Manolo Galván, desenganyat de la música a Espanya es va anar a l'Argentina, on va triomfar plenament estant en actiu fins fa pocs anys en què va anunciar la seva retirada. Allà va tornar a gravar, amb arranjaments musicals més agressius i amb el títol original "Hijo de ramera" i és la versió que escoltem ara a Un Toc de Rock. És una lletra que posa la pell de gallina. Un nen preguntant perquè Paco "el de l'alcalde" a l'escola el va anomenar "Hijo de ramera" i la jove mare explicant-li que es va tractar d'una violació a càrrec de los señoritos del lugar i dient al seu fill que “…de aquel salvaje acto lleno de horror y violencia, naciste tu mi buen niño para aliviar mi tristeza".

Joan Manuel Serrat – Poco antes de que den las diez

En els anys seixanta es va obrir, una miqueta només, l'aixeta de la llibertat per als joves i les noies podien sortir soles, sense carabina. Van arribar els guateques que és celebraven els diumenges a la tarda i les noies amb pares més oberts, havien d'estar a casa "Poco antes de que den las diez". Sortir de nit, això era gairebé impensable a menys que es tractés d'revetlles assenyalades com la de Sant Joan i havien d'estar a casa com a molt entre les dues i les tres de la matinada. Ara comença la gresca diària sobre aquesta hora. Veieu com canvien els conceptes? És clar que Joan Manuel Serrat explica en aquesta cançó que els pares poden sentir-se feliços perquè la seva filla arriba abans de les deu, però després d'haver estat al llit amb un noi tota la tarda. Així tots feliços i contents.

 

Joan Manuel Serrat

Serge Gainsbourg y Jane Birkin – Je t’aime… moi non plus

Amb aquest tema va passar una cosa curiosa. Es va publicar el 1969 i ja havia estat gravat anteriorment amb Brigitte Bardot en lloc de Jane Birkin. Va passar la censura i es va posar a la venda i va arribar a les emissores via departament de promoció de la casa de discos. Un bon dia algú de les altes esferes del règim la va escoltar i va adonarsen de que allò no era res més que un clau amb bons arranjaments musicals i es va donar ordre urgent que els discos fossin retirats de les botigues i recollits de les emissores de ràdio. Cosa que fa ver la policia inmediatament. A mi em va avisar un amic de Ràdio Nacional i jo em vaig endurme quatre singles de l'emissora. Encara tinc dos d'ells, en perfecte estat.

 

Els allavors matrimoni, Serge Gainsbourg i Jane Birkin

No hem escoltat la totalitat de temes que es van publicar, ni molt menys. En el cinema Almodovar va ficar al llit a una Alaska amb tan sols quinze anys en la pel.lícula "Pepi, Lucy, Bom y otras chicas del montón" i va gravar un single amb el tema “Quiero ser mamá" on explica clarament que quan ell i McNamara siguin "Mamás" prepararan el seu fill perquè es dediqui a la prostitució.

 

Almodovar i McNamara

Luz Casal, ja més recentment, explicava els amors d'una dona madura amb un jove de "18 años", Sandro Giacobbe a "Señora mía" parlava també d'això cambian els sexes, fins i tot Serrat té més temes relacionats com "Paraules d'amor" on clarament indica "teniem quinze anys". I a "Fiesta" que aquesta si va ser censurada, parlava de festes en què intervenia el capellà del poble, així com els somnis eròtics d'un nen cap a la seva mestra a "Mestra" i les d'un home per una joveneta que veu cada matí al metro a "Menuda". Núria Feliu tractava un altre tema espinós com la virginitat a "Flor de Segona ma", Danny Daniel li explicava a la jove enamorada "Niña no te pintes tanto" mentres Pedro Ruy Blas ens feia saber la història d'aquells "A los que hirió el amor" i de fora, passant la censura a l'ús, van colar peces com el "Walk in the wild side” de Lou Reed on explica contes de prostitució, homosexualitat i transvestisme, aquest últim tema també és el centre de "Lola" de The Kinks. Chuck Berry va compondre "Sweet Seexteen" i un altre gran del rock'n'roll Jerry Lee Lewis, es va casar amb una cosina seva que tenia tretze anys i es va montà la de "Dios es Cristo" i això no és una cançó, és un fet real.

Jerry Lee i la seva flaman dona. Despres es va saber que

era la seva cosina in solsament tenía tretze anys

Don McLean a "Vincent" que tots van prendre com una simple cançó d'amor, parlava de les relacions entre dos homes i fins i tot Víctor Manuel va tractar aquest tema en "Quien puso más" i les relacions entre disminuïts psíquics a "Solo pienso en tí". Arévalo, el gran cuentachistes, s'inflà de contar acudits de gais i gangosos, una cosa molt habitual entre els humoristes fins ben entrats els 90. Home, si fins als Morancos van versionar un tema discotequer de moda titulant-lo "Marica Tu". I això és la punta de l'iceberg, com podeu comprovar, les cançons "políticament incorrectes" van estar a l'ordre del dia i han quedat per recordar-nos que això és part del nostre bagatge musical. Entre altres coses no he tractat les cançons que feien apologia de les drogues i l'alcohol i de les que van sortir moltes.

 

Arévalo

A Un Toc de Rock he volgut avui donar-vos a conèixa aquesta part de la nostra cultura musical, en cap moment estic fent apologia de la pederàstia, maltractaments, acosament, ni de res semblant, això vull que quedi clar des de sempre, però mai podré oblidar que la meva primera relació sexual la vaig tenir amb una dona per a mi i a la meva edat, molt gran, ella tenia 31 anys, era una veïna del barri i jo, parodiant a Serrat "...tenia menys de quinze anys".

Des Altafulla Ràdio i Ona La Torre, avui acabem Un Toc de Rock amb una frase de Joan Pau II que podria definir moltíssimes coses:

"La pitjor presó és un cor tancat"

Fins al proper programa

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program