Pages

Monday, January 31, 2011

Un Toc de Rock programa 01-02-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina

 
Mario Prades va enganchar a  Montse Aliaga  molt
pensativa. Suposo  que  estaba  cavilan  que diria
del programa al seu facebook. (Foto Mario Prades)


Sempre m'han agradat les balades. És clar que quan em refereixo a "balades", en aquest moment faig servir l'estricte sentit de la paraula tal i com ho conceben en la música nord-americana. Nosaltres entenem que una balada és un tema suau i lent, cosa que no és certa. Una balada és una cançó que explica una història, que narra fets o successos, al marge del ritme que tingui. Una cançó "lenta" és un slowly que també m’agradan. Per tant avui comencem amb una peça que podriem considerar una Balada. Començarem Un Toc de Rock d'avui, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre amb un tema que ens explica les cantants que van motivar a Guille Milkyway en la seva propera joventut.

Benvinguts a Un Toc de Rock

La Casa Azul – Ellas cantan para mi 2007

El tema estava inclòs en l'àlbum "La Revolución sexual" que La Casa Azul va publicar el 2007. El grup és solsament Guille Milkyway que s’envolta en les seves actuacions per un grup "virtual" que ell anomena els seus androides i que en les pantalles responen als noms de David, Virginia, Sergio, Clara i Oscar. En aquest tema Guillem es retroba amb noms que van motivar la seva joventut musical i ens cita a Mina, Blossom Dearle, Julie Christi, Astrud Gilberto, Karen Carpenter i Dusty Springfield. Totes grans cantants que formen part rellevant de la història de la música. La Casa Azul va ser un projecte de Guille sorgit el 1997. Ell és el compositor, arranjador i productor de tots els seus discos, sempre amb l'electrònica com a fons musical. El seu nom real és Guillem Vilella i va néixa a Barcelona el 1974.

Guille Milkyway i els Androides

Kerouacs – Canción de las mil voces 1971

Es van donar a conèixa versionant al castellà "Illa de Wight", una cançó del francès Michel Delpech. Van ser descoberts pel productor Alain Milhaud que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc, com cara A, editat per Poplandia, subsegell de RCA, el 1971. La cançó és una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé i també poc dir-vos que el guitarra de Kerouacs era J. Seijas i el cantant semblava estranger.


Clavel y Jazmín – El twist del autobús 1981

Abans d'aquest disc, Paco Clavel va editar un EP com Bob Destiny. Es pot dir va ser el primer disc realment independent de tota la moguda madrilenya i va estar produït per Yayo Aparicio de la Via Lactea. Clavel i Jazmín van fitxar per CBS i van treure un LP del qual es va extreure aquest primer single, el més popular de la seva carrera fent "cutre-pop". Paco Clavel es diu Francisco Miñarro López i va néixa a Iznatoraf, Jaén, el 1945. "El twist de l'autobús" té una lletra plena de dobles sentits i elevat contingut homosexual. Existeix una altra versió de la cançó amb Paco Clavel a duet amb Pedro Almodóvar. Paco Clavel condueix el programa "Extravaganzza" a Ràdio Nacional d'Espanya i a Ràdio 5 i "El guirigay" a Ràdio 3, en què col.labora Luz Divina, una bona amiga,  a la qual vaig conèixa quan era cap de promoció del segell Manzana a Madrid i que crec estava casada amb Diego Manrique. En Clavel i Jazmín també militava Nacho Campillo que després marxaria a RH + i més tard crearia Tam Tam Go! Paco Clavel va ser un friki, però d'aquells frikis dels 70 i 80 que feien coses interessants, revestit tot amb tocs de glamour o ridiculeses, segons el cristall amb què es miri. Al contrari que els frikis d'avui en dia que només destaquen per haver estat en un Gran Hermano o per haver-se ficat al llit amb aquest o aquella famós o famosa. No confongueu aquest tema amb "El blues de l'autobús" que va compondre Víctor Manuel i va popularitzar Miguel Ríos.


Miguel Ríos – Bye Bye Ríos 2010

És el tema que marca la jubilació del nostre impenitent rocker, Miguel Ríos, el cantant Guadiana. Es retira i ho fa per la porta gran i en olor de multitud. Publicant un disc que va sortir el 30 d'octubre de 2010 i realitzant una gira perquè se li recordi bé. La gira va arrencar el 17 de setembre de l'any passat, a Granada, la seva ciutat natal i col.laboren Pereza, Rosendo, Eva Amaral (Amaral), Ana Belén, Carlos Tarque (M-Clan), J. Lapido (091), Carlos Goñi (Revolver), Gold Lake i Manolo García. És clar que ara haurà de comprovar si es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va, dice que se va y vuelve". Per això el diem el cantant Guadiana. Miguel Ríos Campaña va néixa a Granada el 7 juny 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist".

Mario Prades amb Miguel Ríos

Pata Negra – El blues de la frontera 1981

Els germans Raimundo (26 de maig de 1959, Sevilla) i Rafael Amador (Sevilla, 1960) van crear Pata Negra després de deixar a Kiko Veneno amb el que formaven el grup Veneno. Van realitzar un mestissatge entre flamenc i blues molt interessant i "El blues de la frontera" és possiblement el seu millor tema. Donava títol al primer LP publicat per Mercury el 1981 i va ser reeditat per Nuevos Medios el 1987. En total van gravar 5 LP's, 1 directe i quatre recopilacions. Després del quart disc d'estudi dels dos germans es van separar, tenien mols problemes amb les drogues, en les dues direccions. Raimundo va anar amb Arrajatabla i despres es va llançar en solitari i Rafael es va quedar amb el nom i encara va publicar el cinquè disc de Pata Negra. Van funcionar de 1981 a 1995. Durant aquesta nova etapa Pata Negra va actuar a El Morell, os adjunto un retall de premsa anunciant el concert.

Els Germans Amador quan integraven Pata Negra
Retall de premsa anuncian el concert de Pata Negra al Morell

Roxette – Un día sin ti 1996

El duo suec Roxette, creat el 1986, va gravar moltes cançons en castellà. De fet fins i tot van treure el 1996 un CD titulat "Baladas en español" del que us extraiem aquesta cançó. El duet estava format pel guitarra Per Gessle (12 de gener de 1959, Halmstad, Suècia) i la cantant Gun-Marie Fredriksson (30 de Maig de 1958, Ostra Ljungby, Suècia). Han venut 75 milions de discos i senzills a tot el mon i quatre dels seus singles van arribar al número 1 del Billboard americà. Van ser la primera banda de parla no anglesa a gravar un unplugged per la MTV. Marie va patir un desmai el 2003 i van descobrir-li un tumor al cap del qual va haver de ser operada. Malgrat els resultats satisfactoris, va deixar la música per a descansar amb la família. Ara tornen a estar en marxa i en actiu.

Roxette va actuar al Sant Jordi, aquest el el previ al concert
Roxette

Josep Thió – Ballant entre centaures 2006

L'ex-guitarra de Sopa de Cabra va treure un àlbum genial el 2006, es va titular "5000 nits" i d'ell us extraiem aquest gran tema. Una gran cançó que al meu parer és una de les millors del seu millor disc. Thió no té una carrera discogràfica ja molt abundant, només tres discos dels quals aquest era el segon, després de la dissolució del grup gironí, al costat de Sau els millors del rock català, tot i que cap dels dos està en actiu. Va néixa a Barcelona el 1965. Sopa de Cabra va funcionar de 1989 a 2001. He rebut un correu d'una oient que em pregunta per l'origen de les fotografies exposades al bloc. És simple. Veureu. Durant més de 13 anys vaig ser redactor musical i crític al Diari de Tarragona i també vaig treballar com a "Freelance" per a algunes revistes musicals especialitzades i altres que no ho són com "La Voz de la Costa Dorada". Sempre em va semblar una "putada" fer venir un fotògraf a un concert, amb els horaris d'aquests i tenint en compte l'hora en què finalitzen perquè al final, després de tirar un munt de fotografies, li publiquessin una i és clar, li paguessin UNA. Em vaig comprar una Pentax de segona mà i em vaig dedicar a fer les fotos jo. Una altra font molt important són les discogràfiques que et remeten moltíssimes fotografies de promoció per tal que siguin utilitzades. En altres ocasions i quan no trobo material adequat el trec de les caràtules o l'hi demano als propis artistes que en gairebé tots els casos t’autoritzen el seu ús i també d'altres que em fan arribar amigues i amics, sobretot perquè, amb l'excusa de la foto, puntxi cançons d'aquells que a elles els agraden.

Josep Thió

Tomeu Penya – Unes cançons 2007

Aquest tema us ho he extret de l'àlbum "Paraules que s'endú es vent" que l'amic Tomeu Penya va publicar el 2007 compta amb la col.laboració de Paco de Lucía. És una preciosa cançó que tal com ell diu li posa la pell de "Galina". El vaig conèixer quan era soci de l'empresa Èxit Produccions Artístiques, al despatx que teníem al carrer Llovera de Reus. Actuava al Parc de Sant Jordi aquella nit i li vaig fer una entrevista per al Diari i li vaig comentar que la seva cançó que a mi més m'agradava era "Plou" i aquella nit me la va dedicar en el concert. a foto que trobareu mes abaix ens la vem fer aquest dia. Des de llavors Tomeu Penya hem mantingut una bona amistat, encara que fa anys que no ens veiem. Ell ha estat en moltes ocasions a casa meva i m'ha convidat moltes més a passar un cap de setmana a la seva de Vilafranca de Bonayn, encara que mai m'ha estat possible anar. Fa uns mesos ha tret disc nou “30 anys després” gravat en directe y molt íntim, amb moltes de les seves bones cançons. Os el recomanem.

 
 
Mario Prades i Tomeu Penya l dia que ens vam coneixa

T.R. – Carn de canó

Es trobava en el segon disc del grup T.R. liderat per Ton Rulló que anteriorment havia format part d'una de les mítiques formacions del primitiu rock català, allà pels anys setanta, us parlo de Coses. Aquest àlbum es titula simplement "TR" i la cançó que us he seleccionat és un dels seus millors treballs. El tema em va explicar en certa ocasió, l'hi va inspirar un xaval d'uns 14 anys a qui va conèixer a la parada del bus quan li va demanar un cigarret. Van començar a parlar i el nano li va explicar que el que més li posava era robar un cotxe potent i posar-lo a l'autopista a tota la velocitat que donava de si, conduint amb una mà mentre que amb l'altra s'embolicava un porro. Mai va tornar a veure-ho, però quan Ton va arribar a casa va agafar la guitarra i va sortir, pensant en aquell delinqüent juvenil, "Carn de canó. TR va ser una banda d'extrema qualitat molt desaprofitada i amb bons músics catalans, entre ells Quim Bernat (saxo), Pep Bao (baix) i Nacho Lesko (piano). Actualment i després d'haver format part de La Rural, integra Ton Rulló i la Pegebanda, amb Jordi Pegenaute.

El grup T.R. amb Ton Rulló al mig. Aquesta es la camisa del LP "TR"
Ton Rulló (Foto Mario Prades)
Caràtula del nou projecte de Ton Rulló

Paco Revuelta – Antes de ti no hubo antes

Va ser un cantant sorgit en els 70 que va tenir el seus quince minuts de glòria. Paco Revuelta posseïa una veu interessant i les seves cançons gairebé sempre parlaven de sexe, amor i desamor. Entre els seus èxits d'aquella època destaquen " La primera vez”, “Esa mujer” i “Hueles a noche de amor", al costat d'aquesta cançó que avui sona a Un Toc de Rock, en les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Només recordo un LP seu "Algunas de mis canciones". Crec que el problema de Paco Revuelta és que estava entre dues aigües. La seva veu i les seves cançons no s’englobaven dins de l'estil estrictament comercial de l'època, tampoc podien ser catalogades de rock i a més no anava de cantautor. Possiblement això va fer que mai fos reconegut com el gran intèrpret i compositor que era.


Sandro – Porqué yo te amo 1968

Va ser al costat de "Rosa, Rosa", les cançons més recordades en la carrera d'aquest extraordinari cantant i també actor argentí que va començar com a component del grup Los del Fuego, per passar després a ser Sandro i Los del Fuego i llançar-se a mitjans dels 60 a solitari amb una brillant carrera que el va convertir en un dels ídols del pop argentí. Aquesta cançó va ser el seu primer éxit internacional. Les seves seguidores es compten per milers i com a dada anecdòtica us puc dir que el dia del seu aniversari, any rere any i des de primeríssima hora del matí, es produïen llargues cues davant de casa seva per felicitar-lo. Finalment ell havia de finalitzar les salutacions al vespre, encara amb molt personal esperant i els emplaçava per al següent any. I és que el seu aniversari és en ple hivern argentí. Roberto Sánchez, conegut com Sandro, va néixa a Buenos Aires el 19 d'agost de 1945, però l'any passat no va poder assistir a la cita amb els seus seguidors. "El Gitano", com l’anomenaven, va morir a Mendoza el 4 de gener de 2010.

Sandro

Dyango – La radio 1980

Dyango va començar a cantar de forma accidental, ja que ell era trompetista, quan el cantant de l'orquestra on tocava va tenir un problema amb la veu. Des de llavors ningú li pot negar a aquest lluitador de longeva carrera la seva qualitat i altes tessitures vocals. José Gómez Romero va néixa a Barcelona el 5 de març de 1940. EMI li va oferir en moltes ocasions fitxar per EMI-Mèxic amb molts més beneficis econòmics, però comportava traslladar la seva residència a Mèxic i ell mai va voler abandonar la seva Catalunya natal. Aquest tema que us porto donava títol a un LP publicat el 1980 i és una cançó que va dedicar al món de la ràdio, sobretot les emissions nocturnes. Encara que em sembla que va ser utilitzat per alguna emissora comercial com sintonia.

Mario Prades amb Dyango

Hombres G & Bebe – Separados 2010

Des de l'últim disc de Hombres G titulat "Desayuno Continental" i publicat l'any passat us porto aquesta cançó que compta amb la col.laboració de la cantant Bebe. Hombres G van ser el grup, agradés o no, que va aixecar el pop nacional i que va fer que totes les multinacionals posessin la vista en els grups espanyols de pop cantat en castellà. A cadascun el seu. Us vaig prometre que explicaria els follons del primer concert dels G a la plaça de toros de Tarragona. És senzill: Van ser contractats per un empresari privat que posseïa una sala de festes a Salou i una important cafeteria a Tarragona, prop de l'actual Corte Inglés. El dia amenaçava pluja, però la plaça de toros es va omplir. Quan començaven a caure les primeres gotes el grup va sortir a l'escenari corren. Van tocar ràpidament tres cançons sense interrupcions ni per a saludar i van parar ja que la pluja creixia. Va seguir plovent cada vegada més, encara que al poc temps va parar, però l'escenari que no estava cobert i els instruments estaven mullats i era un perill mortal connectar els equips de nou de manera que el concert es va donar per suspès. El grup va cobrar el caché pactat ja que segons diuen els contractes tipus si es toquen tres cançons i s'ha de suspendre el concert es dóna per realitzat. L'empresari no va perdre res ja que l'assistència de públic va ser molt bona, al contrari, se'n va anar amb beneficis, però els soferts seguidors i seguidores que havien acudit per veure els Hombres G es van quedar sense concert i amb les entrades pagades i sense que ningú tingués l'obligació de retornar els diners. Es va embolicar la de Dios es Cristo i d'això donen fe les fotografies que us adjunto al bloc d'Un Toc de Rock. Hombres G volien deixar satisfet al seu públic i van oferir a l'empresari una interessant possibilitat "Ells actuarien un altra data pactada per ambdues parts i només cobrarien les despeses que els ocasionaria tornar a Tarragona". Era una bona opció, però l'empresari amb la pasta a les butxaques va decidir que d'això res. Ell ja havia guanyat diners i no anava a arriscar-se ara a perdre, tot i que en roda de premsa es va anunciar que "En cas que aquest concert arribés a realitzar-se valdrien les mateixes entrades". Un parell d'anys després Hombres G van tornar a la plaça de toros, en aquella ocasió l'empresari era la productora del meu amic Iñaki Martín, Plastic Produccions que no tenien res a veure amb l'empresari privat del merder. No podeu imaginar-vos els problemes amb què es van trobar a la porta quan va començar a arribar gent amb les antigues entrades a la mà i pretenent entrar amb elles.


Fotos on es veu part del Merder

El públic va reclamar que els hi tornesesin els diners i 
fins i tot va tindre que intervindre la Policia Nacional

Luz Casal – 18 años 2007

Aquesta preciosa cançó amb una temàtica políticament molt incorrecta, es trobava en l'àlbum "Vida tòxica" que Luz Casal va publicar després d'haver superat el càncer. L'any passat vam saber que el càncer s'havia reproduït una altra vegada i ella tornava a lluitar amb la seva greu malaltia. El tema tracta sobre les relacions entre un noi de 18 anys i una dona que, com diu en la lletra, té "El doble de años que él". María Luz Casal Paz va néixa a Boimorto, la Corunya, el 11 novembre, 1958 i malgrat el que es va estar parlant durant molts anys, no tenia cap parentiu amb Tino Casal.

Luz Casal
Bé, ha arribat el moment de tancar la barraqueta i marxar amb la música a una altra part. Fins al proper programa. Per avui ha estat Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Amb quina frase us deixaré avui? Doncs la veritat és que no ho se ni jo, un moment que vaig a buscar-ho... i será aquesta del gran Voltaire que va dir:


"No estic d'acord amb el que dius, però defensaria fins a la mort el teu dret a dir-ho"


Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program

Tuesday, January 25, 2011

Un Toc de Rock programa 26-01-2011

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes exposats en aquest blog,
Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina


Quan surt el sol s'encen el cel (Foto: Mario Prades)

Avui m'he llevat molt d'hora, no podia dormir. Des de la meva finestra he estat contemplant els carrers de la ciutat, deserts, ni una ànima, ni un cotxe circulant. Només foscor tot just diluïda per les llums dels fanals que il.luminen tímidament la nit... i silenci, un silenci tranquil.litzador que poc a poc m'ha anat embolicant. Quan he decidit seure a l'ordinador m'he adonat que em ve de gust escoltar música, però música relaxant, suau, sense estridències que trenquin el màgic influx que la nit ha exercit sobre mi. I amb aquest estat d'ànim, he preparat el programa d'avui, amb altres cançons i passant del que ja tenía preparat. És un programa per escoltar bén relaxats, asseguts al sofà o la butaca i deixant-nos evoltar per la música, mentre permeteu que els vostres pensaments vàgen al seu lliure albedriu i si pot ser en bona companyia, millor. Os racomano escoltar avui Un Toc de Rock, oblidan els vostres problemes, només relaxar-vos, escolteu i gaudiu que demà serà un altre dia.

Benvinguts a Un Toc de Rock


Richard Wright – Wearing the inside out 2006

El tema es trobava en l'àlbum "Right Stuff", un disc del concert per a la BBC Radio 2, celebrat per Richard Wright al Mermaid Theatre de Londres, el 7 de febrer de 2006. Richard va ser un dels fundadors del mític grup britànic Pink Floyd. Teclista, compositor i cantant, va néixa a Londres el 28 de juliol de 1943 i està catalogat entre els deu millors teclistes de la història, de fet es troba en el cinquè lloc de la llista de Digital DreamDoor. Wright es va incorporar al grup Sigma 6 el 1964, l'embrió del que seria Pink Floyd, amb Roger Waters, Nick Mason i Bob Klose. El 1978 i paral.lelament a la carrera del grup, va començar a gravar en solitari, debutant amb "Wet Dream". Va ser el primer a abandonar el Fluid Rosa, després de l'enregistrament de "El Mur", ja que les seves discrepàncies amb Roger Waters, pesseter i amb afany de protagonisme, discrepaven amb les idees de Richard. De fet en la gira de presentació de "The Wall" que va resultar econòmicament un fracàs, ell que va traballar com a músic mercenari, ja que no pertanyia oficialment a Pink Floyd, va ser l'únic que va guanyar diners. Quan Waters va deixar Pink Floyd i van començar els judicis pels drets del nom i del marxandatge entre Roger Waters i David Gilmour, Richard va tornar al grup. De fet l'únic disc de Pink Floyd en el qual Rick Wright no apareix és "The Final Cut", obra que amb motiu de la disputa legal li pertany completament a Roger Waters. El dilluns 15 de setembre de 2008, després d'una dura lluita contra el càncer, Wright va morir a la seva casa de Londres. Tenia 65 anys i aquest és el seu últim disc.

Richard Wright
 Els primers Pink Floyd. Richard Wright es el primer
per  la  dreta  i  al  seu  costat  Syd  Barret 

Steely Dan – Only a fool would say that 2009

Van ser un dels millors grups sorgits de la fusió del rock, el jazz i el funky. A partir de 1974 van deixar les gires i es van dedicar a treballar en estudi, centrant-se la banda en els seus dos líders Walter Becker i Donald Fagen i comptant per a les seves gravacions amb bons músics d'estudi com Michael McDonald i Steve Gadd. Durant els anys 70, els seus discos mostraven una gran qualitat, però el 1981 es van desfer i cada un es va llançar pel seu compte si bé la carrera de Donald Fagen va ser més exitosa. Van tornar l'any 2000 publicant "Two against nature", des de llavors no han parat de treballar, realitzant gires i amb nous discos, de fet han publicat set àlbums, entre discos d'estudi, directes i recopilacions. Aquest tema us ho hem extret del CD "The very best of Steely Dan" que va veure la llum el 2009, és el quart tall.

Walter Becker i Donald Fagen amb un passat i present dels Steely Dan

Shannon McNally – Down and dirty 2002

Des del segon disc de la cantant, guitarra i compositora Shannon McNally titulat "Jukebox Sparrows" i publicat l'any 2002, us porto aquesta bella cançó amb un ritme sincopat i in crescendo. En el disc i acompanyan la cantant, trobem músics rellevants com Maxi Anderson i Alex Brown (cors), Ron Aniello (teclats, mellotrom i guitarra), Joshua Grange (guitarres), Paul Bushnell i Mike Elizondo (baix), Lenny Castro (percussió), Matt Chamberlain (bateria), Aaron Embry (teclats), David Woodford (saxo), etc. En total són gairebé 30 músics alternant-se en les cançons d'aquest llarga durada. Shannon va néixa a Nova York, el 17 de març de 1973 i té gravats fins el moment set discos.

Shannon McNally

Santana – Aqua Marina 1979

Carlos Augusto Santana Alves va néixa a Autlán de Navarro, Jalisco, a Mèxic, un 20 de juliol de 1947. És un dels millors guitarristes del món i la seva obra és amplíssima. Aquest és un tema que es va editar en single, però que va passar bastant desapercebut, tot i estar ple de qualitat, per això el recuperem avui a Un Toc de Rock. La cançó de trobava al LP "Marathon", publicat el 1979. Per cert que quan Carlos Santana va arribar a Califòrnia, per guanyar-se la vida es va dedicar a tocar ranxeres i mariachis. Va ser l'únic artista dels que van participar al Festival de Woodstock 69 que no tenia disc en el mercat i no obstant això, va ser un dels grans triomfadors. El seu germà Jorge és un gran guitarrista també. Va tocar amb el grup Malo i després es va incorporar a la Fania All Stars. Els dos germans van gravar junts el disc "Santana Brothers" i Carlos sempre ha afirmat que el seu germà toca la guitarra millor que ell.

 Dues imatges de Carlos Santana. La d'abaix correspon
al concert fet al Festival de Woodstock 69

Solomon Burke – If you need me

Coetani del mite del soul Otis Redding, anys després de la seva mort en accident d'aviació, Solomon Burke va ser designat com el seu successor, el nou Rei del Soul. Solomon va néixa el 21 de març de 1940 a Filadèlfia, Pennsilvània. Va estar en actiu fins que va morir el 10 d'octubre del passat any, mort ocorreguda a l'Aeroport d'Amsterdam, quan va aterrar el seu avió provinent de Los Àngeles. Havia de fer un concert a la capital holandesa i les entrades estaven totes esgotades des de feia setmanes. Va començar a gravar el 1962 i l'any passat va publicar el seu últim disc "Hold on tight". Burke va ser pare de 21 fills (14 filles i 7 fills), va tenir 90 néts i 19 besnéts. Alguns dels seus fills i néts es dediquen professionalment a la indústria musical, encara que cap ha aconseguit el seu prestigi. El 1964 va escriure i va gravar "Everybody Needs Somebody To Love" que immortalitzarian The Blue Brothers. Figura imponent, amb més de 200 quilos de pes i sempre amb vistosos vestits de fantasia són el seu senyal d'identitat, junt amb la seva forma personal de sentir el soul. A causa de la seva edat i el seu sobrepès, els darrers anys Solomon Burke sempre actuava assegut.

Solomon Burke

Smokey Robinson & The Miracles – Tracks of my tears 1965

Un dels pilars del soul és Smokey Robinson que es diu realment William Robinson Jr. i va néixa a Detroit, el 19 de febrer de 1940. A mitjans dels cinquanta va crear un grup anomenat The Five Chimes amb el seu millor amic Ronald White que més tard i amb canvis en la formació va passar a anomenar-se The Matadors. El 1958 van canviar el seu nom a The Miracles. Van estar entre els primers grups contractats per Berry Gordy per al seu, acabat de crear, segell Tamla Motown que anys després passaria a ser simplement Motown. Aquest és un dels principals temes en la seva carrera i ha estat molt versionat, fins i tot per Aretha Franklin. El van publicar el juny de 1965 i en dos anys va superar el milió de singles venuts, arribant a la cinquena posició. Va ser escrit per Smokey i dos membres de The Miracles, el guitarra Marv Taplin i Peter Moore, baixista i cantant i es va incloure en el seu cinquè LP "The Motown Story". Robinson va ser vice-president de la Motown i va produir i va compondre per a The Four Tops, Mary Wells, The Marvelettes, The Temptations, Marvin Gaye, Brenda Holloway, The Contours i molts d'altres.

Smokey Robinson

Bill Withers – Just the two of us 1981

En la carrera d'aquest veterà cantant i compositor de color destaquen tot un seguit de cançons que s'han convertit en clàssics del soul, tot i que ell és molt poc conegut a casa nostra. William Harrison "Bill" Withers Jr. va néixa el 4 de juliol de 1938 a Slab Fork, Virginia. Algunes de les seves cançons més conegudes són "Lean on Em", "Ain't No Sunshine", "Use me", "Lovely Day" i "Grandma's Hands"al costat del tema que escoltem avui a Un Toc de Rock i que es va mantenir tres setmanes en la segona posició del Billboard el 1981. Aquest enregistrament el va realitzar conjuntament amb el saxofonista Grover Washington Jr. (12 de desembre de 1943 - 17 desembre 1999) creador d'un estil anomenat "Smoot jazz". Tot i que el single s'anunciava com un disc del saxofonista, consta a la discografía oficial de Bill Withers.

Bill Withers
Grover Washington Jr.

Billie Holiday y Louis Armstrong – Summertime

Va ser la millor versió que s'ha fet d'aquest tema, un clàssic de George Gershwin, amb lletra de DuBose Heyward que van compondre per a l'òpera-jazz "Porgy and Bess" el 1935. Eleanora Fagan Gough, veritable nom de Billie, va néixa a Filadèlfia el 7 d'abril de 1915 i va morir a Nova York un 17 de juliol de 1959, a causa d'una cirrosis hepàtica. Era coneguda com Lady Day. Billie es va unir a un grup de músics dirigits per Benny Goodman, debutant el 27 de novembre de 1933 amb la cançó "Your Mother's Son-In-Law". Billie Holiday va ser una de les cantants negres de jazz que tenia millor reputació professional, tot i que la seva veu era molt baixa, apenes una octava, cosa que compensava amb una gran expressió emocional. Fumava marihuana des dels dotze o tretze anys d'edat. No obstant això, van ser l'heroïna i l'acohol els que la van destruir. Al costat d'ella trobem el gran trompetista Louis Armstrong (Nova Orleans, 4 d'agost de 1901 - Nova York, 6 de juliol de 1971), també conegut com Satchmo i Pops i en aquest tema, a més d'usar la trompeta tan bé com solia fer-ho, també canta.

 Escena de "Porgy and bess"
Billie Holiday, Louis Armstrong i el pianista Charlie Beal

Astrud Gilberto, Joao Gilberto & Stan Getz – The girl from Ipanema 1963

Avui en dia "La noia d'Ipanema" és al costat de "Brasil", els temes més representatius de la bossa nova. La primera versió que es va gravar d'aquesta cançó, composta per Vinicius de Moraes i Antonio Carlos Jobin el 1962, la va realitzar Joao Gilberto el 19 de març de 1963 i la gravació es va realitzar per la discogràfica Verve a Nova York. Va comptar amb el gran saxofonista de jazz Stan Getz i amb Antonio Carlos "Tom" Jobim al piano i es va publicar en el LP "Getz / Gilberto". Es clar que la cosa no acaba aquí. Com Joao no parlava anglès es va portar la seva dona, Astrud perquè fes de traductora. La lletra va ser adaptada a l'anglès per Norman Gimbel i el productor va decidir que pel fet que disposaven d'hores lliures en l'estudi en haver acabat abans d'hora, podien fer una versió en anglès enfocada com a single i per al mercat nord-americà. Aquí va començar el problema ja que la pronunciació de Joao era desastrosa. Finalment va ser Astrud que dominava diversos idiomes a causa del seu treball de hostessa d'aviació, qui va voler ensenyar-li com havia de pronunciar-ho en cantar i se la va cantar ella. Quan finalment Joao va creure estar preparat, el productor li va dir: "No cal. La versió en anglès ja està gravada". Hi havia gravat les pistes amb la veu d'Astrud i va realitzar les mescles sent avui un dels millors temes de la història de la música i el llançament d'Astrud Gilberto com a cantant. Un altre dia, més endavant, escoltarem la versió de Vinicius o la de Jobin i us explicaré com va ser la composició d'aquest gran gran tema dedicat a una “bella garota” carioca.

Astrud Gilberto
Joao Gilberto & Stan Getz 
Tom Jobin i Vinicius de Moraes, autors de la cançó

Simon & Garfunkel – The sound of the silence 1964

Quan el tema es va incloure en la banda sonora del film "El Graduat", va representar la consolidació del "duo" per excel.lència de la música americana. Paul Simon (Newark, Nova Jersey, 13 d'octubre de 1941) i Art Garfunkel (Queens, Nova York, 5 de novembre de 1941), sorgits del folk i que inicialment es van fer cridar Tom & Jerry. Van tenir una brillant carrera, plena de cançons d'extrema qualitat, però sobretot de lletres interessants pel seu profund contingut. A principis dels 70 es van desfer, hi havia molts problemes entre ells i la cosa va acabar com El Rosari de la Aurora. De fet van trigar molts anys a tornar a pujar junts a un escenari i no va tindra continuïtat. La cançó va ser escrita el 19 de febrer de 1964 per Paul Simon, després de l'assassinat de John F. Kennedy, el 22 de novembre de l'anterior any. Simon estava segur que la cançó seria una forma de recollir el sentiment emocional popular després del desafortunat succés. Gravada en versió acústica per al seu primer àlbum "Wednesday Morning, 3 AM ", posteriorment va ser retocada afegint instruments elèctrics i reeditada com single al setembre de 1965. Arribaria al número U de les llistes americanes el dia d'Any Nou de 1966. Aquesta versió es va incloure en l'àlbum "Sounds of Silence" i com us deia, a la banda sonora de "El Graduat" el 1968. Existeixen moltes versions en castellà, però si hagués de triarne una em quedo amb la dels Mustang.

 Simon & Garfunkel
Disc de Los Mustang on estaba aquesta cançó, 
diense  "El  Ritmo del  Silencio",  aixó  si.

Boz Scaggs – As the years go passing by 1994

Des del doble àlbum "Anthology", publicat per Boz Scaggs el 1994, us porto aquesta gran versió del clàssic de R & B composta en 1959 per Deadric Malone, pseudònim de Don Robey. Va ser portada a l'èxit per Albert King i posteriorment per Eric Burdon & The Animals, que la van gravar el 1968, encara que els primers van ser Peppermint Harris i Fenton Robinson, ambdós l’any 1959. En aquest enregistrament, el cantant i guitarrista nord-americà Boz Scaggs (Canton, Ohio, 8 de juny de 1944) compta amb la col.laboració de Booker T. & The MG's, una de les millors formacions de soul-jazz de la història i banda d'acompanyament dels artistes del segell Stax en els 60. Existeixen moltes versions d'aquesta cançó, des de Gary Moore a Sinatra, passant per Sting, Santana, Jeff Healey i molts mes, fins i tot la Big Brother & The Holding Company on cantava Janis Joplin, l'han interpretat.

Boz Scaggs

Billy “Crash” Craddock – I can’t Help It If I'm Still In Love With You

Cantant de country i rockabilly, Billy "Crash" Craddock tancarà el programa d'avui d'Un Toc de Rock amb aquesta extraordinària balada. Com us he dit en moltes ocasions, avui acabem amb "un peaso cansión". Billy "Crash" Craddock va néixa a Greensboro, Carolina del Nord, el 16 de juny de 1939 i va arribar a ser molt popular a Austràlia, on els seus discos es van vendre molt bé. En els anys 70 es va considerar un sex symbol dins del country. Del 1957 al 1964 tan sols va gravar singles, però té una trajectòria discogràfica de LP's amplíssima a partir d'aquest any.

 
Billy “Crash” Craddock

I fins aquí hem arribat, per ara s'acaba Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, però acabaré amb una frase del gran actor i còmic Groucho Marx que va dir parlant de la televisió:


"Trobo la TV molt educativa. Cada vegada que algú l'encén, em retiro a una altra habitació i llegeixo un llibre"


Mario Prades

Link to download the program

Total Pageviews

Popular Posts