Airsoft Gun War Series: April 2011

Nota del Productor, realitzador i director:

Tots els programes exposats en aquest blog,

Disposen d'un enllaç per descarregar-sels,

sempre situat a peu de pàgina

Zoe miraba el pernil penjat esperant la seva part (Foto: Mario Prades)

Ràdio Reus va posar en marxa a principis dels vuitanta, el Concurs de Rock de Ràdio Reus-Cadena SER. En la segona edició els guanyadors van ser un grup de la vila de Cambrils i amb algun dels seus components m'unia una bona amistat. Avui començarem recordan-los.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Sistema Nervioso – Estás acabada 1985

La primera edició del Concurs de Rock de Ràdio Reus el va guanyar un duet anomenat Junkel, integrat per la cantant Ross Vendrell i el teclista i productor Daniel Morel que van gravar dos maxi-single titulats "Cámara y luz" i "Orient express", a través del segell independent barceloní DNI, per desfer-se poc després. Ross va començar la seva carrera en solitari, publicant varis Maxi-singles ja dins de la música dance i Daniel es va dedicar a representacions artístiques i també a les performances. Ara bé, els guanyadors del Segon Concurs de Rock de Ràdio Reus van ser els cambrilencs Sistema Nervioso, un grup a cavall del techno-pop i els new romantics i guanyar aquell concurs els va representar l'enregistrament d'aquest single que va publicar el 1985 el segell de Valls Capricornio, propietat del cantant Juan Carlos Serrano a qui coneixíem pel seu nom artístic de Carles Hammond i que també es va encarregar de la producció.

En el single trobàvem aquest tema que escoltem avui per començar Un Toc de Rock, "Estás acabada" junt amb "Una nueva realidad" a la cara B, ambdues cançons van ser compostes pel guitarra i cantant del grup Françesc Losilla, un bon amic que era propietari del pub Boulevard, a Cambrils i que anys més tard s'uniria sentimentalment amb Bea, la meva secretària. En el grup també militaven Carles Rom a la bateria, Jordi Pallarés al baix, Salvador Segura que també era guitarra i veu i finalment David Chatelain als teclats. Tot i que el disc sona molt bé, una companyia tan petita i a més provincial significar que tot i que els organitzadors eren una emissora de la Cadena SER, no tinguessin promoció ni distribuició fora de Tarragona i Sistema Nervioso no va tenir continuïtat. La veritat és que en aquests moments no recordo si el concurs va tenir o no una tercera edició.

A la foto i junt a Mario Prades, trobem un regidor de Tortosa, l'actriu

Mari Paz Ballester i veurea a Bea, la meva secretaria que despres

formaria parella sentimental amb Francesc Losillas.

Olé, Olé – Lili Marlen 1985

Quan CBS es va treure de sobre els artistes que jutjaven "cremats", entre ells Joaquín Sabina, Ana Belén, Víctor Manuel i Mecano, el lumbreras del segell va decidir que del grup Olé, Olé l'única interessant i amb futur era la seva cantant Vicky Larraz a la qual van convènca perquè tingués la seva pròpia carrera en solitari i deixés el grup i després de fitxar a Vicly Larraz es van treure de sobre als Olé, Olé. És clar que aquests es van buscar nova cantant i aleshores van signar contracte amb el segell Hispavox, començant l'etapa més brillant de Olé, Olé. La nova cantant que procedia del grup Cristal Oskuro era Marta Sánchez que va debutar amb aquest single, una versió a ritme techno-pop del clàssic dels anys 40 "Lili Marlen", una cançó amb la seva pròpia història. La música de "Lili Marleen", títol original, va ser escrita en 1937 pel compositor Norbert Schultze i la lletra era un poema que el soldat Hans Leip havia escrit durant la Primera Guerra Mundial.

La cançó, estrenada el 1938 es va convertir en un dels temes més populars en els fronts, durant la Segona Guerra Mundial. La primera en gravar-la i cantan-la en alemany, va ser Lale Andersen (a la foto), però no va tenir èxit, venent només 700 discos. Dos anys més tard, el 1940, ja començada la Segona Guerra Mundial, un suboficial que tenia el disc la va deixar sentir a la caserna i va agradar tant als seus companys que va ser adoptada com a cançó de la companyia. Un dels oficials, el tinent Karl Heinz Reintgen, va ser destinat a Belgrad per fer-se càrrec de l'emissora militar de la capital de Iugoslàvia i es va emportar el "Lilí Marleen". Des d'allà va emetre la cançó per primera vegada el 18 d'agost de 1941, dedicant-la als seus companys que es trobaven al desert nord-africà. Al mariscal Rommel, cap del Africa Corps, li va agradar molt i va demanar que s'inclogués habitualment en les emissions de la ràdio. Va començar a tenir un gran èxit i des de tots els fronts van arribar peticions perquè s'emetés, de manera que l'emissora va començar a radiar-la cada dia com a tancament de la seva programació. A causa de la potència de l'emissora, els soldats aliats també van escoltar la cançó i el tema va ser adoptat en els dos fronts. Així, els soldats alemanys es van sorprendre quan en fer presoners enemics comprovaven que la coneixien. L'èxit va cridar l'atenció del Ministre de Propaganda Josef Goebbels que després escoltar-la, va considerar que únicament podia influir de forma negativa en la moral de les tropes i va ordenar que fos suprimida del repertori de l'emissora.

Aixó va fer que la cantant Lale Andersen que mai havia sigut adicta al regim nazi, caiges amb desgracia. Lale Andersen va ser obligada a deixar els escenaris per la seva amistad amb jueus, si bé ella va reapareixa anys despres d’acabada la guerra. Al 1961, va participar, representat a Alemanya, al Festival de la Canción de Eurovisión de 1961 amb la cançó “Einmal sehen wir uns wieder” de títol inpronunciable. Es clar que i tornan a la guerra, les protestes dels soldats van ser tals que Ràdio Belgrad va haver de mantenir-la en antena, malgrat l'opinió del ministre nazi i va seguir emetent-se cada nit. Després d'haver-la gravat també Vera Lynn, Lucy Mannheim, Mimi Thoma i Anne Shelton, arribaria la versió de Marlene Dietrich (a la foto) que la va consolidar a través dels mitjans de comunicació de tot el món i avui amb prou feines es recorda a Lale Anderson. Una curiositat: La primera versió en castellà va ser la que van fer els soldats espanyols de la División Azul que lluitaven al front rus. Diversos grups de rock espanyols l'han versionat i tocat, però cap a part de la de Olé, Olé i Derribos Arias, té rellevància.

Mario Prades a la presentació del single "Lili Marlen" a l'hotel Diplomatic

de Barcelona amb Gustavo Montesano, Marta Sánchez i Juan Tarodo.

Drets darrera meu podeu veure a Jordi Porcar i Iñaki Martín d'Hispavox

Bars – Foc al cor 1994

Des del seu tercer àlbum “T'ho diré Mil Vegades” que Bars van publicar l’any 1994, os porto una de les millors cançons d’aquesta bona banda a caball del rock y el blues y que es van possar en marxa al 1987 si be no va ser fins dos anys més tard que grabarien el seu primer LP “Bars”. Amb 7 discos a l'esquena i més de 15 anys de trajectòria Bars segueixen en actiu, si bé estan gairebé oblidats discogràficament, les noves generacions no volen recordar que van ser una de les millors bandes catalanes de la història, amb qualitat demostrada al llarg dels anys si bé els embarassos de la seva cantant els va apartar dels escenaris en massas ocasions. Bars eren als principis la cantant Montse Llaràs, junt a Xavier Tomàs (bateria), Xavi Rubio (harmònica i veus), Jordi Garròs (guitarres) i Tony Moya (baix). Actualment i despres de cambis constants a la formació, crec que junto a Montse y Tony, els únics que queden, es troven Josep Maria Vilà "Koki", Jordi Mourelo i Charlie Oliver.

Bars

Lorenzo Santamaría – Llamarada 2001

El seu veritable nom és Llorens Roselló Horrach i va néixa a la població mallorquina de Santa Maria del Camí, el 21 de febrer de 1946, d'aquí el seu nom artístic que va adoptar quan es va separar dels Z-66 per llançar-se en solitari a principis dels 70 . El 1965 va formar la seva primera banda a la qual va cridar Los Chelines, però van seguir altres com Los Bríos i Los Fugitivos, fins arribar als Z-66. Encara que l'amic Llorens sempre va ser un impenitent rockanroler, inicialment la seva carrera va estar marcada per les grans balades romàntiques i avui no pot deslligar-se de cançons com "Si tu fueras mi mujer”, “Para que no me olvides”, “Por ese amor”, “Rosy” o “El último beso ", però lo seu era el rock i no hem d'oblidar altres moltes cançons, entre elles "Quise ser una estrella de rock and roll", "Blue jeans" i un dels seus millors discos, el CD "Corazón de rock and roll". El 1976 Lorenzo Santamaría va obtenir el premi a l'Artista més contractat de l'Any i el 1977 el trofeu al Millor Show en directe. Aquest tema, un dels seus clàssics, us ho he extret d'un doble CD recopilatori de Lorenzo Santamaría que va editar el segell Rama Lama Music el 2001 i en el qual s'incloïen els seus singles per al segell EMI.

Olga Manzano y Manuel Picón – Tu risa 1979

Olga Manzano i Manuel Picón van ser una parella de cantautors que gairebé sempre van gravar les seves pròpies composicioners, però sense fer fàstics a bones cançons d'altres, com Luis Barrios. Olga Manzano neix a Angaco, província de Sant Joan i el 1967 forma parella sentimental i professional amb l'uruguaià Manuel Picón. Des de llavors treballen junts en recitals i teatres. En el 74 arriben a Espanya i se instal.len aquí. "Tu risa", sobre un poema de Pablo Neruda, va ser la cançó més popular del duo a Espanya i la veritat és que està plena de força punyent. Es va incloure en el LP "Los versos del capitán" publicat el 1979, encara que en algunes discografia diuen 1988 i en el qual cantan i músiquen 10 poemes del gran poeta xilè. El segell DRO el va reeditar en versió CD ja el 2006. Manuel Picón va morir l'any 1994.

Olga Manzano i abaix Manuel Picón

Cacho Castaña – Café la Humedad

Cacho Castaña, aquest gran cantant i compositor argentí nascut al barri de Flores, a Buenos Aires, el 11 de juny de 1942, es un home pel qual a Un Toc de Rock tenim certa debilitat i que es diu en realitat Humberto Vicente Castagna. Un gran cantant a cavall del pop i el tango amb una discografia amplíssima. Algunes de les cançons de Cacho Castaña mes conegudes son aquest "Café la Humedad" junt a "Garganta con arena" una composició dedicada al gran intérpret de tangos Roberto "Polaco" Goyeneche (Nascut a Urdinarrain, Entre Ríos, el 29 de gener de 1926 y mort a Buenos Aires el 27 d'agost de 1994). Cacho Castaña ha guanyat quinze discos d'or i quinze de platí, compost més de 2.500 cançons i ha enregistrat unes 500. També ha treballat en un munt de pel.lícules com a actor i ha compost 4 bandes sonores. Aquesta cançó l’he extret del recopilatori “Yo seré el amor” del 2008.

Cacho Castaña a dalt, a sota Roberto "Polaco" Goyeneche i Anibal Troilo

Alberto Cortez – En un rincon del alma 1971

El cas d'Alberto Cortez és curiós. Argentí, cantant d'orquestres, va començar gravant patxangues com el "Sucu, sucu" i composant el “Me lo dijo Pétez”, però un bon dia i per sorpresa, en un concert a Madrid va començar a cantar cançons pròpies amb lletres compromeses i versions del gran mestre, Atahualpa Yupanqui, donant un gir de 180 graus en la seva carrera i arribant plenament al públic, demostrant que era un gran cantautor. Aquest tema, al costat de "Las Palmeras", "No soy de aquí ni soy de allá”, “Castillos en el aire”, Cuando un amigo se va” o “A partir de mañana", son el més representatius de la seva cursa, si be ja os la he extret d’un recopilatorio amb aquesta cançó per títol i que es va publicar el 2001, si be es trovaba originalmente en el “No soy de aquí” que va editar l’any 1971. Alberto Cortez va neixa a Ranjul, La Pampa, l'11 de març de 1940.

Leonardo Favio – Fuiste mia un verano

És un dels grans cantautors argentins, Leonardo Favio, a qui vam descobrir aquí a finals dels 60 i principis de la dècada següent, gràcies a cançons com "Ella... ella ya me olvidó, yo la recuerdo ahora", "La foto de carnet" o aquesta que us porto avui on és troba acompanyat per Marito Cosentino y su Orquesta. El seu nom real és Fuad Jorge Jury i va néixa el 28 de maig de 1938 a Luján de Cuyo, Mendoza. A més de cantautor, és un famós director de cinema argentí i avui se li recorda més per la seva faceta cinematogràfica que com a cantant. És un fervent peronista i va realitzar el film "Perón, sinfonía del sentimiento", el 1999, un documental amb una durada de 6 hores dedicat a Perón. Us explicaré una curiositat. A principis dels anys 70 i al costat de dos amics vem llogar un apartament al carrer Arizala de Barcelona, gairebé davant del Camp Nou. Era solsament un picadero de dues habitacions. Però quan vem voler reestructurar el mobiliari, en desmuntar un armari, vaig trobar-me darrere dels calaixos dos LP's, un de María Dolores Pradera i un altre de Leonardo Favio que per descomptat, fins i tot conservo ancara. Per cert, quan es va publicar aquest single, ell gravaba per CBS Argentina, pero al país va ser distribuit per Discophon ja que el segell C.B.S. no es va establir a Espanya fins el 1970.

Joaquín Sabina – Una de romanos 1988

Aquesta cançó es trobava en el LP "El hombre del traje gris" publicat per Sabina el 1988 amb cançons com “Eva tomando el sol”, “Quien me ha robado el mes de abril” o “Una de romanos” i que al costat de "Hotel, dulce Hotel" (1987), són els millors treballs de Joaquín Sabina, nascut a Úbeda, Jaén, el 12 de febrer de 1949 i de nom real Joaquín Ramón Martínez Sabina. Amb “Una de romanos” Sabina, aquest gran lletrista urbà, ens porta als cinemes del anys seixanta ons hi avia “la fila de los mancos” i nois i noies descobriem els nostros cosos a la foscó del cinema entre flashes del acomododador i mentres que a la pantalla, entre No-Do i Movierecord/Estudios Moro, veiem dues pel.lícules, una d’elles de “romanos”.

A Barcelona hi havie un cinema ideal, bé, suposso que hi aurien molts, pero per a mi el de records mes entranyables va ser el desaparegut cinema Gayarre, a la carretera de Sants i al que s’entrava per devant, a un costat de la pantalla, per tant al fons i sota el galliner era molt fosc. Es clar que jo i per les meves raons, sempre recordaré el cinema Avenida, avui també desaparegut, al costat del Paral.lel i un film “Viaje alucinante” amb Raquel Welch i Stephen Boyd. Inicialment Joaquín Sabina va formar part del grup La Mandràgora, al costat de Javier Krahe i Alberto Pérez amb els que va treure un LP amb lletres molt divertides. Va ser descobert al costat dels seus companys per Fernando García Tola en el seu programa "Si yo fuera presidente", però dels tres ell és el que ha aconseguit una millor carrera, plena d'èxits. Des que el 24 d’agost del 2001 Sabina va patir un infart cerebral a causa dels seus excessos i que va estar a punt de costar-li la vida, la seva veu ja no ha estat la mateixa. Jo crec que va haver de retirar-se allavors i dedicar-se a compondre. Ara que té la gran sort de comptar amb Pancho Varona, un gran músic, arranjador i productor que va ser component de Viceversa.

Mario Prades amb Joaquín Sabina entrevistan-lo despres d'un concert

Miguel Ríos – Santa Lucía

Miguel Ríos es retira i ho fa per la porta gran i en olor de multitud. Va publicar un disc que va sortir el 30 d'octubre de 2010 i realitza una gira perquè se li recordi bé. La gira va arrencar el 17 de setembre de l'any passat, a Granada, la seva ciutat natal i inicialmenet van col.laborar Pereza, Rosendo, Eva Amaral (Amaral), Ana Belén, Carlos Tarque (M-Clan), J. Lapido (091), Carlos Goñi (Revolver), Gold Lake i Manolo García. És clar que ara haurà de comprovar si es retira definitivament o com ha fet en moltes ocasions i com deia la sarsuela "Dice que se va, dice que se va y vuelve". Per això el diem el cantant Guadiana. Aquest estiu actuará a Tarragona dins d’aquesta gira de acomiadament que en principi tenien que ser tres o cuatre concerts, però que es va anar allargant i mira per von, durará, de moment, fins a finals d’estiu. Miguel Ríos Campaña va néixa a Granada el 7 juny 1944 i inicialment el van anomenar Mike Ríos "El rei del Twist". Aquesta cançó que escoltarém avui a Un Toc de Rock va ser una composició del argentí Roque Narvaja que també la va gravar i que ja hem escoltat a Un Toc de Rock. Roque havía sigut component d’un grup mític del moviment musical anomenat a l’Argentina Rock Nacional, es deien La Joven Guardia i la cançó més famosa de la carrera del grup va ser "El extraño de pelo largo".

Mario Prades amb Miguel Ríos

Braulio – Déjalo volver 1975

Braulio Antonio García Bautista, nascut a Gran Canària l’any 1946, i al que li coneixíem artísticament com Braulio, es va donar a conèixa quan va quedar en segona posició en el Festival de Benidorm amb aquesta cançó "Déjalo volver", un tema on el fill li demana a la mare el perdó per al seu penedit pare per la mala vida i totes les putades que li va fer i per haver-la deixat. Aixó actualmenet seria una cosa que estaria mal vista ja que els maltractadors, siguin del tipus que siguin, molt lluny. Hi va haver enrenou al Festival de la Canción de Benidorm perquè el guanyador del festival va ser Dyango, però es va parlar que era un pacte entre EMI i l'organització perquè Dyango participés i el guanyador havia d'haver estat Braulio. De fet tant el públic com els crítics van donar a Braulio com a guanyador, si bé el premi va ser per el barceloní. Es curios que mentres al Festival de Sanremo ancara avui els grans de la música italiana volen participar, aquí els que se senten una mica, solsament una mica, consagrats, no volen participar en cap, suposso que per la por a perdre. Y faig constà que no me estic referin per res al amic Dyango ja que ell crec que no estava assebantat de res, de fet no se ni si es cert que el premi va estar amanyat. Una cosa, Braulio ja havia quedat en segona posició un altre vegada al Festival de Benidorm amb la cançó "A mi guitarra", al 1973. Des de fa anys resideix a Miami, Estats Units.

Braulio

Los Pecos – Madre

Els germans Francisco Javier, "el ros" (7 de novembre de 1960) i Pedro José Herrero Pou, "el moreno" (26 de febrer de 1962), ambdós nascuts a Madrid, van formar el duo Los Pecos a finals dels 70, debutant amb "Esperanzas" en 1978. Juan Pardo els va produir el seu primer LP que es va titular "Concierto para adolescentes" i que gràcies al tema "Acordes" va arribar a vendre més de 300.000 LP's, ells amb prou feines tenien 17 i 18 anys respectivament. Es calcula que fins al moment han venut més de 2.500.000 de discos en els seus trenta anys de carrera ja que van tornar el 1993 i segueixen en actiu després d'uns anys retirats i discos en solitari. En total Pecos han publicat vuit àlbums d'estudi, cinc recopilatoris i un directe. Aquest tema amb una bellíssima lletra us ho he extret d'un disc recopilatori recent "Pecos; Una historia" editat el 2005, però es va gravar als 80. Vull dedicar-la especialment a l'amic Juan Esparza que recentment ha sofert una gran pèrdua. Ell ja sap on té un amic.

Pecos

Kerouacs – Si pudiera explicarte

Kerouacs es van donar a conèixa versionant al castellà "L’illa de Wight", una cançó del francès Michel Delpech. Van ser descoberts pel productor Alain Milhaud que es va encarregar de la producció dels seus dos singles. Aquest tema que us porto avui a Un Toc de Rock es trobava en el segon disc, com cara B, editat per Poplandia, subsegell de RCA, el 1971. A la cara A es trovaba una versió del "Song of a Thousand voices" del guitarrista i compositor Les Fearless Fradkin. “Si pudiera explicarte” es una bona cançó composada per ells i que en servira per comiadar el programa de Un Toc de Rock d’avui. Poc us puc dir del grup Kerouacs, llevat que no tenen res a veure amb l'escriptor nord-americà Jack Kerouac, com he llegit en alguns llocs d'internet. Que jo sàpiga l'escriptor estendard del moviment hippy i els films de carretera, els "road movies", mai va cantar, almenys en un disc, a la dutxa no ho sé. Bé i un altre cosa que també poc dir-vos és que el guitarra de Kerouacs era J. Seijas i que el cantant semblava estranger.

Arriba el moment de marxar-se, per avui hem acabat Un Toc de Rock, des de les sintonies d'Altafulla Ràdio i Ona La Torre, tornarem a robarnos a les ones quan escoltis el proper programa, que serà el dimarts de la propera setmana, fins aleshores us vaig a deixar amb una frase que va dir Enrique Santos Discépolo, compositor, músic, dramaturg i cineasta argentí, (27 de març de 1901 - 23 desembre 1951) i que més tard utilitzaria Luis Eduardo Aute en una de les seves cançons "La quinta del sordo":

"Els somnis de la raó produeixen monstres"

Fins al proper programa.

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program

Mario Prades a l'acte d'inauguració de la Fira Internacional

del Disc i Cinema de Col.lecionisme de Tàrrega, amb l'alcalde

i un regidor de la ciutat.

Avui és Dimarts de Pasqua i a Altafulla és Festa. La pregunta seria I això que vol dir? Doncs és ben fàcil, avui no hi ha programa d'Un Toc de Rock ja que la programació de l'emissora és la d'un dia festiu.

Demà dimecres i a les cinc de la tarda, com és habitual, hi haurà programa d'Un Toc de Rock, paraula i a partir de les dotze d'aquesta nit, com també us ha de resultar habitual, el trobareu penjat al blog amb tota la informació pertinent.

Per tant i després de comunicar això i la causa, per tal que no penseu que a causa del empatx de dies festius originats per la Setmana Santa, durant la qual tampoc van haver programes d'Un Toc de Rock, ara estic de resacón i he hagut de prendrem una festa de més per recuperar-me. Aquesta "festa" d'avui ha estat per causes alienes a la meva voluntat, com es deia antigament.

Per tant, fins demà i paciència, que és la mare de la ciència. Pitjor seria que jo pengés el programa del blog i resulta que no sortís a l'aire, això desbarataria tota la meva programació i crearia un desgavell, per sort la bella Carla, son d'estiu de lànguida mirada i delicada veu, habitual en la programació d'Altafulla Ràdio, em va enviar un missatge el Divendres Sant per advertírmelo.

Ens trovarem a les ones i el blog.

Mario Prades