Un Toc de Rock programa 27-10-2010

Quan vaig començar a preparar els temes per al programa d'avui no em vaig donar compta, però quan vaix contemplà la llista de cançons em adonar que avui sonaran moltes de les que a mi sempre m'han agradat i que compartiré amb vosaltres. Per tant, avui començarem Un Toc de Rock parlant d'un Amor, l'amor dels Sniff’n’The Tears.

Des de Altafulla Ràdio i Ona Latorre, per tot el Baix Gaia… Benvinguts a Un Toc de Rock

Sniff’n’The Tears – One love 1980

Són una banda britànica que va tenir el seu major moment de glòria a principis dels 80, Mark Knopfler sempre va dir que quan acomençares Dire Straits imitaven als Sniff'n'The Tears, banda liderada pel cantant, compositor, pintor i dissenyador gràfic Paul Roberts. El seu major hit va ser la cançó "Driver's Seat" el 1978. "One love" es trobava en el segon àlbum publicat el 1980 i titulat "The Game's Up". La banda la formaven en aquest disc Paul Roberts cantant i guitarra junt a Loz Netto y Mick Dyche a les guitarra y cors, Mike Taylor als teclats, Nick South s’encarrega del baix i Noel McCalla als cors. Van contar a les gravacions amb tres bateries Paul Robinson, Richard Bailey I Richard Marcangelo. La producció va estar a carrec de Steve Lipson. Sempre van tenir problemes amb els bateries per la qual cosa Roberts utilitzava habitualment músics d'estudi. El grup es va desfer a principis dels 90 si bé es van refer en aquest nou segle. Per cert que les portades dels seus discs, autèntiques obres d'art, les realitza el mateix Roberts. La cançó no es va classificar en cap llista. Paul Roberts néix a Tiverton, Devon, el 1948.

T. Rex – Hot love 1971

Arriba a Un Toc de Rock aquest bon grup, estandart del glam-rock. El seu nom original era Tyrannosaurus Rex, però es va anar abreujant fins quedar-se en T. Rex. Era la banda del malograt Marc Bolan, fundador del grup el 1967. El seu nom real era Marc Feld i va néixa a Londres, el 30 de setembre de 1947, va morir a la capital britànica en un accident de trànsit el 16 de setembre de 1977, sense haver arribat a complir els 30 anys. Amb la seva mort desapareixé una de les grans figures del glam-rock. "Hot love" es va publicar el març de 1971 i només es va classificar en les llistes del Canadà, en el lloc 47. Al 1971 encara traurien una altra bona cançó "Get It On".

Joan Jett and the Blackhearts – Crimson and clover 1981

The Runaways van ser la millor banda de rock femenina de la història. Una creació de l'espavilat productor Kim Fowley el 1975. Van tenir una curta carrera, tot just quatre anys, però van fer història i aquest setembre passat es va estrenar una pel lícula sobre el grup. Les components més destacades van ser Lita Ford i Joan Jett, sense oblidar la cantant Cherie Currie. Quan es van desfer Lita i Cherie, que ja les havia deixat al 78, van seguir en solitari i Joan va crear Joan Jett And The Blackhearts. El tema era una composició de Tommy James and the Shondells que a finals dels 60 van vendre més de dos milions i mig de còpies del single. Es trobava en el tercer LP de la Joan Jett "I Love Rock'n'Roll" que va ser llançat el desembre de 1981. Als Estats Units va ser certificat com Disc de Platí, al Canadà Doble Platí i en total al voltant del món ha venut aproximadament 10 milions de còpies. El single va arribar al lloc número 7 als Estats Units. La cantant i guitarrista Joan Jett, de nom real Joan Marie Larkin, va néixa el 22 de setembre de 1958 a Filadèlfia, Pennsilvània.

Kay Kiefer – Rush

La vaig descobrir en un recopilatori noruec o suec, de música country i em va agradar, no vaig trobar a penes informació d'ella i per descomptat, els seus discos no estan a la venda en aquest país nostre amb un mercat subordinat a les llistes d'èxits de les emissores comercials, la denominada “Radio-fórmula”. Crec que és nord-americana, de Franklin o Clearwater, a Florida, però poc més us puc dir llevat que va gravar a Nashville.

Brandon Flowers – Crossfire 2010

Va néixa a Henderson, Nevada, un 21 juny del 1981 És l'ex-cantant i teclista de The Killers. "Flamingo" és l'àlbum debut de Brandon Flowers, primer disc en solitari que va sortir a la venda el 14 de setembre passat. El videoclip del tema està protagonitzat per la sud-africana Charlize Theron i ha estat dirigit per Nash Edgerton. L'àlbum es va gravar a Las Vegas, en els estudis de The Killers, els Battle Born Studios i ara sona a Un Toc de Rock.

Chris Isaak – Wicked game 1989

Cantant, compositor, guitarra i actor, Chris va néixa a Stockton, Califòrnia, el 26 de juny de 1956. L’any 1984 va editar el seu primer àlbum "Silverton". El 1989 treu el seu segon LP "Heart Shaped World" que recollia la seva cançó més coneguda "Wicked Game", aquesta que acostel ara. El tema seria fet servir en el film "Corazón salvage" de David Lynch i tornat a fer servir a la pel lícula " Hombre de familia" de Lee Chesnut. El 1999 el tema "Baby Did a Bad, Bad Thing" que es trobava en el disc "Forever Blue" és usat per Stanley Kubrick a "Eyes Wide Shut". Per cert que m’he deixat un altre faceta d’aquest homa, la de presentador, Chris va tenir el seu propi show de televisió i ha intervingut en diversos films com a actor.

Gordon Lightfoot – Rainy day people 1975

És una de les millors veus canadenques de la història de la música i gran compositor. Va néixa el 17 de novembre de 1938, a Ontario i les seves cançons han estat gravades per cantants com Elvis Presley, Johnny Cash, Marty Robbins, Jerry Lee Lewis, Bob Dylan, Judy Collins, Barbra Streisand, Johnny Mathis, Richie Havens i Harry Belafonte. Per cert té una cançó molt curiosa titulada "Don Quixote". El tema que escoltem ara es trobava al LP "Cold on the Shoulder" i el single publicat al març de 1975 tenia el tema "Cherokee Band" a la cara B, una gran canço que escoltarem un altre día. “Rainy day people” va arribar al número U de les llistes del Billboard nord-americà i també en el seu Canadà natal.

Johnny Cash – Ring of fire 1963

Escrita per June Carter (la seva dona i també cantant afamada) i Merle Kilgore, apareix per primera vegada, gravada per Cash, en el seu àlbum "Ring of Fire: The Best of Johnny Cash" de 1963 i una de les cançons més populars en la carrera de aquest cantant de country al qual es va anomenar "L'home de negre" per tenir una cançó amb aquest títol i per haver manifestat que vestiria sempre de negre mentre existissin injustícies en el món. Suposo que va morir vestit de negre. Per cert que la cançó ja havia estat gravada abans per Anita Carter, germana de June, en el seu àlbum "Folk Songs Old and New" també del 1963. Johnny Cash va néixa a Arkansas el 26 de febrer de 1932 i va morir el 12 de setembre de 2003, pocs mesos després de morir la seva dona, no va resistir la pèrdua del esser estimat.

Crosby, Still, Nash & Young – Our house 1970

Des del millor LP d'aquesta superbanda americana "Déja Vu", publicat l'11 de març de 1970, però gravat l’any abans, us porto el que està catalogat com a millor tema en la seva carrera, "Our house", composat per Graham Nash. Era el seu segon disc del grup, però el primer amb Neil Young. Per cert que aquest sempre va ser l'element distorsionador en la banda, tot i la seva qualitat que no qüestionem, volia una línia molt més rockera i finalment els va deixar. Eren David Crosby (Los Angeles, Califòrnia, 14 d'agost de 1941), Graham Nash (2 de febrer de 1942, Blackpool, Lancashire, Anglaterra), Stephen Stills (Dallas, Texas, 3 de gener de 1945) i Young (Toronto, Ontario, Canadà, 12 de novembre de 1945).

Neil Diamond – I am I said 1971/2009

Extraordinària veu, gran compositor i mediocre actor, aquest “guaperas” és un dels més importants cantants americans de la història. Va començar com a compositor fins que a principis dels 70 es va decidir a gravar ell mateix les seves cançons. Neil Diamond va néixa el 24 de gener de 1941 a Brooklyn, Nova York i va protagonitzar, entre d'altres, la nova versió cinematogràfica que es va realitzar de "El cantor de jazz". El tema us l’he extret de l'àlbum en directe "Hot August Night / NYC (live)" que es va publicar el 2009, encara que s'havia editat originalment com a single al març de 1971.

The Young Rascals – Groovin’ 1967

I parlant de Nova York, a Un Toc de Rock us porto el gran hit en la carrera d'aquesta banda novaiorquesa. El seu únic número U, però vaja número U. Funcionaren desde 1965 fins al 1972. I en un moment donat van passar a ser simplement The Rascals. Els componets del grup eren Eddie Brigati (cantant i pandereta), Felix Cavaliere (teclats i veu), Gene Cornish (guitarra), Robert Popwell (baix) i Dino Danelli (bateria), alguns d'ells venien de Joey Dee and the Starliters. "Groovin '" que va ser el seu gran hit es va publicar el 4 d'octubre de 1967 i hi ha una versió en castellà i una altra en italià, encara que no les tinc, per tant no me les demaneu. ¿Vale?

José Feliciano - Romance In the Night 1983

És un extraordinari guitarrista i bon cantant, a més de compositor i això que és invident, es diu José Montserrate Feliciano Garcia i aquest tema donava títol a l'àlbum "Romance In The Night", que va publicar el 1983 i que estava interpretat en anglès. Sempre ha jugat amb els dos idiomes, espanyol i anglès i ho ha fet bé i amb grans discos que han assolit xifres de venda impressionants, no en aquest país, és clar. Aquí només sel recorda per "Què serà", "El jinete" o "Dos cruces", bé, també per la nadala "Feliz Navidad". Va néixa a Lares, Puerto Rico, el 10 de setembre de 1945.

Etta James – I’m gonna take what he’s got

Extraordinària cantant de R & B, de color, amb una veu plena de sentiments, va estar estretament vinculada al segell Chess, conegut com "Cadillac Records" ja que els germans Cheese regalaven un d'aquests cars cotxes als seus artistes que venien bé. El seu nom real és Jamestta Hawkins i va néixa a Los Angeles el 25 de gener de 1938. Va formar part del trio vocal The Peaches, però abans de l'orquestra de Johnny Otis i el 1960 va començar com a solista. Va ser la primera artista de color que va incloure instruments de vent i arranjaments orquestrals en les seves cançons, una idea del seu amant Leonard Chess. Va tenir problemes greus amb les drogues, però va aconseguir recuperar-se.

Engelbert Humperdinck – Release me 1967

En els 60 van sorgir tres extraordinàries veus dins del univers del pop britànic: Tom Jones, John Rowles i Engelbert Humperdinck. Aquest últim va néixa a Madras, la Índia, el 2 de maig de 1936, però als 10 anys es va traslladar a Anglaterra. El seu manager era Gordon Mills, el mateix de Tom Jones i el va llançar amb força quan va sentir tot el seu potencial. Aquest va ser el tema que el va donar a conèixer i el seu major hit. Es deia en realitat Arnold George Dorsey i un bon dia, quan ja començava a ser un cantant famós, es va voler canviar el nom artístic per la seva difícil pronunciació, les fans es van indignar... Ara que havien après a dir "Engelbert Humperdinck" Pretenia canviarlo? Això si que NO. I va tenir que seguir anomenantse així. Avui en dia es mou pel circuit de casinos dels Estats Units.

Elvis Presley – In the ghetto 1969

Quan tots deien que el Rei estava acabat i que era una caricatura de si mateix, el 14 abril de 1969 va publicar el single amb aquest tema i va arribar al lloc número 3 de les llistes americanes, aixó va tornar a coronar Elvis Presley. La lletra és duríssima i tracta sobre drogues, marginació i barris baixos. Elvis va néixa a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935 i va morir a Memphis, el 16 d'agost de 1977. Va ser protagonista de 31 pel .lícules, Va gravar un total de 150 àlbums i va obtenir 14 nominacions al Grammy. Malgrat la seva mort, els seus discos i records segueixen sent un dels millors negocis del mon, durant molts anys ha estat l'artista mort que més dividends a generat. Desde 1980 ha venut mes de 1.000 millions de discs.

I arriba l’hora dels adeus. Per avui això ha estat tot a Un Toc de Rock. És un plaer estar amb tots i totes vosaltres, això si, amagat darrere del micròfon mentre m’escolteu a l'altre costat del receptor, units pels hertzs radiofònics d'Altafulla Ràdio i també d’Ona la Torre.

                      Aquesta és una curiositat fotogràfica: El director de cinema Roman Polanski

                              en el Festival de Cinema d'Eivissa.  Vam haver de solucionar el problema ja 

                              que va perdre el seu avió desde Barcelona a l'illa i li canviem els bitllets per 

                              poder arribar a Eivissa. És clar que nosaltres vam arribar més tard, però també

                              a temps. La noia del vestit estampat blanc del fons és l'actriu Silvia Tortosa i el
                              caballé de la dreta, mig amagat per la fosco, es Narciso Ibañez Menta.

Una forta abraçada i a reveure.

Mario Prades

Enllaç per decarregar el programa
Link to download the program

Un Toc de Rock programa 26-10-2010

Com diria l’amic Joaquín Sabina, avui començarem amb "una de piratas", una de mariners de vaixells amb tres pals, de gent ruda i acostumada als avatars de la mar, segur que a Altafulla, Torredembarra i rodalies, trobariam alguns d’aquest esforçats homes de la mar, potser no tan "audaços" com aquells pirates, però si honrats, nobles i treballadors. Avui començarem Un Toc de Rock amb la història d'un mariner, peró aixó si, aquest sempre estava borratxo. Potsé tindriem que recordarli alló de "Si bebes para olvidar, paga antes de empezar"


Benvinguts a Un Toc de Rock



                             
                                                      Mario Prades amb Celtas Cortos despres d'un concert celebrat a la plaça

                    de toros de Tarragona, amb nosaltres es troba  Vito,  una bona amiga  del 
Diari de Tarragona i la seva nevoda.

Celtas Cortos – El marinero borracho 2010

El nou disc dels salmantins Celtas Cortos, la banda liderada per Jesús Cifuentes, es titula "Introversión", es va posar a la venda el 31 d'agost passat i està ple de bones versions. Aquesta que sona a Un Toc de Rock és la del tema "The Druk sailor", una cançó tradicional de la Royal Navy britànica que ja havia estat gravada per gent com Blaggards, Gin, Dale Haze and the Champions, the King's Singers, James Last, The Swingle Singers, Pete Seeger i molts altres. Celtas Cortos es van crear el 1984 a Valladolid i avui només queden quatre dels membres originals. Van començar sent un grup instrumental, però a partir del tercer disc "Cuéntame un Cuento" inclouen veu i va significar el seu llançament massiu.

A partir d'aquesta setmana de tant en tant us oferiré retalls de

premsa d'articles que vaig publicar al  Diari de Tarragona, on

 vaig   ocupar   la   funció    de   crític   musical   i   periodista  

d'esdeveniments   relacionats   amb   la    música,   entre  ells 

cobertura de  concerts.   Avui  comencem amb  aquest  article 

anunciant el concert dels  Celtas Cortos on me van fer la foto 

amb ells.  (Nota de l'autor)

Los Rebeldes - Mas sabe el diablo 2008

És el penúltim disc de la banda barcelonina Los Rebeldes, grup liderat per Carlos Segarra. La cançó donaba títol al CD pùblicat al 2008 i en aquest disc han comptat van el membre original Aurelio Morata, però quan van sortir a la carretera, els va tornar a deixà. Es van formar el 1979 i eren només tres: Carlos Segarra (guitarra i veo), Aurelio Morata (baix i veu) i Moisès Sorolla (quasi bateria). Han passat molts anys, discos i carretera, però Carlos Segarra segueix mantenint vius els rebels.

                                         

                                                                     Retall de prensa del Diari de Tarragona os vaix

                                                                     escriure per fer la crítica d'un concert de Los

                                                                     Rebeldes (Abaix a la dreta de la plana)

Juan Luis Guerra y Juanes - La calle 2010

Tornem amb el nou disc del dominicà Juan Luis Guerra que porta per títol genèric "A son de Guerra". En aquest tema compta amb la col.laboració del colombià Juanes. I ara, després d'escoltar dues cançons en programes consecutius, deixarem descansar a aquest bon músic caribeny que va néixer a Santo Domingo, República Dominicana, el 7 de juny de 1957 i que al capdavant dels 4:40 va ser una alenada d'aire fresc per la música calenta.

Zebra – This is happy song 1972

Eren de l’Illa de Mallorca i en Zebra trobem un joveníssim Joan Bibiloni a la guitarra, un amic de Un Toc de Rock. És una cançó feliç que era la cara A d'un single publicat per Novola-Zafiro el 1972 que va ser la seva presentació musical. Només van publicar set singles, un LP i un altre que va quedar inèdit, produït per Jon Anderson, però eren una bona banda que no va tenir continuïtat. Si bé cada un dels seus components va tenir després el seu moment de brillantor, destacant Joan, un dels grans guitarres dels Païssos Catalans. També estava Miquel Vicens que va tocar amb Mike And The Runaways, al costat del bateria dels Z-66 Manolo Marí, el cantant Anthony Anderson (germà gran de Jon Anderson, líder de Yes), amb un vell amic d'aquest nouvingut a Espanya , David Walmsley (guitarra) que acabaven d'abandonar l'última formació de Los Bravos. Pel grup també va passar el pianista Agustí Fernández, avui un referent en el camp del jazz.

                                                                  Joan Bibiloni es el primero por la izquierda

Z-66 – Despierta el amor 1970

I parlant de les Balears, de mallorquins i dels Z-66, dons aquí estan. Van ser una de les millors bandes de R & B espanyoles de l'època. Es van crear el 1966 i estaven integrats per Vicenç Caldentey (guitarra), Manolo Ness (saxo), Leopoldo González (baix) i Manolo Mari a la bateria. Se'ls va unir el cantant Llorenç Rosselló Horrach (Santa Maria del Camí, Mallorca, 21 de febrer de 1946) que quan va començar en solitari va adoptar el nomde Lorenzo Santamaría. El seu gran hit va ser la versió que van realitzar del "Nits de blanc setí" dels Moody Blues. Tenien un avantatge, el seu mànager ho era també d'Eric Burdon i de Jimi Hendrix i era el propietari del Club Gomila, a El Terreno, un barri de Palma de Mallorca i això va fer que beguessin de les fonts originals i van realitzar JAMM sessions amb músics que només eren imatge llunyana idolatrada per altres artistes espanyols del seu temps. "Despierta el amor" és una bona versió del tema "Love grows" dels britànics Edison Lighthouse, tot i que aquests la van titular “Love Grows (Where My Rosemary Goes)”. Els Zeta van haver de trobar-lo massa llarg i el van escurçar.

Pep Sala y la Banda del Bar – Mardi Gras 1997

Guitarra, cantant, productor, compositor i bon amic, va ser el 50% de SAU i a la mort de Carles Sabater va abandonar el projecte per seguir amb un altre que ja estava funcionant paral.lelament des de 1993, la Banda del Bar. Pep Sala va néixa a Vic el 17 de juliol de 1960. Aquest tema formava part d'un doble CD publicat el 1997 i titulat "paranys de la memòria". És un gran col.leccionista de llibres antics i jo he estat convidat en dues ocasions a fer cors en enregistraments seus, encara que per respecte a aquest bon amic que és Pep, sempre he declinat la invitació. Per cert que quan i van tancar les casernes de l'Avda Catalunya, a Tarragona, Sau va realitzar el concert de tancament dels locals, va ser una cosa molt anecdòtic ja que un dels principals hits de SAU era "No he nascut per militar".

Retall de premsa del Diari de Tarragona on vaig escriure

anunciant  un  concert,  dels molts que  SAU  va  realitzar

a la província de Tarragona.

Los Secretos – El blues del autobús 2009

Aquesta podria considerar la nostra curiositat d'avui, el grup madrileny Los Secretos versionant "El blues del autobús" de Miguel Ríos, des del disc "Tributo a Miguel Ríos" que es va publicar el març del 2009. Per cert que el tema va ser composat per l’asturià Víctor Manuel.

Los Secretos

El Dúo Dinámico – Tu vacilándome y yo… esperándote 1987

Tal i com us vaig prometre, aquí tenim una altra de les noves cançons que es van incloure en el disc de retorn del Dúo Dinámico. És una gran cançó que mereix sonar a Un Toc de Rock. Ramón Arcusa i Manolo de la Calva, dos artistes que van canviar els conceptes musicals de la joventut dels seixanta. Per cert que el 21 de setembre de 2007 es s'estrena al Teatro Nuevo Apolo de Madrid el musical "Quisiera ser" amb una banda sonora basada en 24 èxits del Dúo Dinámico.

Laura Pausini – La soledad 1993

És una cantant italiana que ha guanyat tres premis Grammy Llatins i un Grammy americà. Va guanyar el Festival de San Remo93 amb aquest tema i amb ell la vam descobrir al nostre país. És una gran balada que a mi sempre em recorda a dues persones estimades l’Eva i Marcos, es coneixien gairebé des de petits i estaven molt enamorats. Un dia Marcos va marxar a treballar als Estats Units i ella es va quedar. Per això sempre que l’Eva escoltava aquest tema, les llàgrimes amaraven seus ulls. Avui, molts anys després, tot ha acabat entre ells, Eva és metge aquí i Marcos enginyer en una fàbrica d'automòbils a Tampa, Florida. Laura Pausini va néixa el 16 maig 1974 a Solarolo i ha gravat en espanyol, portuguès, anglès i francès.

Rosa León y Amaya Uranga – Blowind in the wind 1986

El 6 de maig de 1986 la cantautora madrilenya Rosa León va gravar un doble LP en directe al teatre Alcalá Palace de Madrid. Es títol "Amigas mías" i van col.laborar Massiel, l'advocada Cristina Almeida, María Dolores Pradera i Los Gemelos, Ana Diosdado, María Asquerino, Ángeles Caso, Rosa Maria Mateo, Maruja Torres, Merche González, Pilar Trenas, Ana García Rivas, Lolo Rico, Marina Rossell, Mari Carmen amb els seus Ninots i l’Amaya Uranga, tot dones, per aixó el titol. Amb aquesta última interpreta un clàssic de Bob Dylan, "La resposta està en el vent". El disc el va publicar Fonomusic el mateix any 1986. Rosa va néixa a Madrid el 4 de setembre de 1951.

Juan Antonio Muriel – No seas julai 1987

És un bon cantautor, nascut a Màlaga, el 1949. Seva és la cançó "Princesa" que interpretaba Joaquín Sabina. Us he portat aquest tema “No seas Julai” que sempre ha estat el meu favorit a la discografia d'aquest home motivat socialment i preocupat per les coses que succeeixen al seu voltant. Estava inclòs en el LP "La Luna vigila" que va publicar a principis de 1987 el segell Zafiro. La producció va ser dirigida per l'ex-guitarrista del grup Guadalquivir, Luis Cobos "Manglis" i es va gravar entre gener i febrer del mateix any, en els estudis Kirios de Madrid. Per cert que Luis Cobos "Manglis" està que trina amb la Societat d'Autors.

Miguel Oñate – Mientras 2007

Va ser el cantant d'Asfalto un parell d'anys i amb ells va gravar dos dels seus bons discs, "Más que una intención" i "Cronophobia". Va néixer a Madrid el 1955 i va militar en els grups Los Ecos i Trafalgar, però va rebutjar l'oferta de Salvador Domínguez per entrar en Banzai i en el seu lloc ha va fer el català José Antonio Manzano, Oñate es va decidir per Asfalto. Fins a finals de 1985 quan decideix deixar-los. Va trigar, però el 2007 surt el seu primer treball en solitari i únic fins ara "Muy personal", amb temes rockers, però altres com el que escoltem avui a Un Toc de Rock, en la línia de cantautor urbà. Per cert, Asfalto va tindre també un altre cantant solista que deixà el grup despres de grabar un sol disc. No recordo el seu nom, peró era de Mallorca i els deixà per que deia que a Madrid i desde la seva finestra... no veia el mar.

                                                                    "Cronophobia" fue el segundo y último disco 
                                                                     que Miguel Oñate grabó con Asfalto.


Mónica Molina – Amar en tiempos revueltos 2005

És la sintonia de la sèrie de TVE del mateix títol que s'emet a la sobretaula diàriament i que a mi, malgrat les seves crítiques positives, no m'agrada gens. Les poques vegades que m'he aturat am mirar-la, he trobat els diàlegs rancis i ensucrats, lluny del llenguatge dels anys cinquanta i encara més allunyat del llenguatge de carrer actual. Està parcialment inspirada en un altre culebró de TV3 "Temps de Silenci", produïda també per Diagonal TV. El tema m'ha estat demanat per una bona oient d'Un Toc de Rock i clar, aquí està sonant. La interpreta Mónica, una de les components de la saga Molina, d'actors i cantants. La així mateix actriu i cantant Mónica Molina Tejedor va néixa a Madrid, el 24 de gener de 1968 i va treballar en la sèrie durant vint capítols.

 

Mónica Molina 

Carmen Cuesta y Chuck Loeb – La Paz 2007

La madrilenya Carmen Cuesta, establerta a New York amb el seu marit, el guitarrista nord-americà Chuck Loeb, és una de les principals veus del moment pel que fa a Smoot-jazz. El 2007 van publicar l'àlbum "You Still Your say Know Me" on trobem aquest tema "La Paz". Els músics que toquen en aquesta gravació són Carme Cuesta a la veu i percussió, Chuck Loeb a la guitarra, teclats i percussions, Will Lee s'encarrega del baix, el mateix que Brian Killeen. El bateria és Wolfgang Haffner, mentre que Michael Brecker toca l’EWI (un instrument electrònic de vent), al piano està Matt King i Till Brynner utilitza trompeta i flugelhorn, Amb David Charles també a la percussió i Lizzy Loeb als cors. Es un bon disc.

Carmen Cuesta

Los Pop Tops – Mamy Blue 1971

Amb producció d'Alain Milhaud, els Pop Tops van gravar el 1971 el que seria el seu major hit, el tema "Mamy Blue", compost pel francès Hubert Giraud per a la seva dona Nicoletta. Amb aquesta cançó el grup espanyol amb Phil Trim a la veu i co-compositor de la lletra, es van col.locar en el lloc 42 de les llistes americanes. Es versionar a diversos idiomes interpretada per cantants de cada país, entre ells la van gravar Nicoletta, Roger Whittaker, Horace Andy, Demis Roussos, Stories, Charisma, Dalida i Ricky Shayne. Els Pop Tops van començar anomenantse Los Tifones, però després de la marxa del seu cantant i guitarra Luis Fierro i l'arribada des de Trinitat Tobago de Phil, van passar a ser Els Pop Tops. Anys més tard Fierro tornaria al grup com a guitarra i segona veu. Per cert que un dels components del grup Alfonso Arteseros, és actualment presentador del programa "España en la memoria" al canal Intereconomia.

I arriba el moment de dir-vos adéu, però tornarem amb molt més i espero que millor. Que sigueu bons i bones. Des Un Toc de Rock, una salutació a tots els oidors d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre, a reveure.


Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program

Un Toc de Rock programa 20-10-2010

Quan en música parlem d'una veritable fàbrica de fer diners, un dels noms que ens vindran de seguida al cap és el dels Beatles, però desprésarribarà el grup suec ABBA.  

Benvinguts a Un Toc de Rock.

ABBA – I have a dream 1979

Van tenir un somni i el van aconseguir per mèrits propis. Les seves cançons van omplir les llistes d'èxits de tot el món, eren ABBA. Amb "Waterloo" triomfaren a Eurovisió 74 i van estar en actiu de 1972 a 1982. Eren dos matrimonis: Benny Andersson amb Anni-Frid Lyngstad (coneguda com Frida) i Björn Ulvaeus amb Agnetha Fältskog. Després del seu divorci encara van seguir junts un temps, recollint hits, però finalment tot es va anar en orris i van seguir en solitari. Per cert que "ABBA" és un acrònim format per les primeres lletres del nom de cada un d'ells. "I have a dream", inclosa en el disc "Voulez-Vous" es va editar en single l'1 de desembre de 1979, en anglès i en castellà es va gravar el 7 de gener de 1980.

Alejandro Fuentes – Hell if I

Malgrat el seu nom resulta que no és espanyol, és noruec. Si senyor, noruec, encara que això si, va néixa a Xile. Va sortir d'un tipus d'Operación Triunfo que es realitza a Noruega, l’any 2005. Avui és un dels ferms valors del país gràcies a temes com aquest i les seves col.laboracions amb Askil Holm, Espen Lind i Kurt Nilsen. Va néixa el 5 de novembre de 1987 i el seu nom complet és Alejandro Javier Fuentes Riff.

Alizee – Moi… Lolita 2001

El seu nom complet és Alizée Jacotey i va néixa el 21 d'agost de 1984 a Ajaccio, Còrsega. Va ser descoberta per la polèmica Mylène Farmer. El seu primer àlbum es va titular "Gourmandises" i va ser Disc de Platí als tres mesos del seu llançament, el 2001. D'ell es va extreure el gran hit d'aquesta aparentment ingènua Lolita francesa, "Moi... Lolita "que va ser número 1 en les llistes de vendes a Europa i Àsia. Per cert que en els seus inicis va explotar i molt la seva propia imatge de “Lolita”.

 

Alizee – Moi… Lolita

Domenico Modugno – Come stai

Domenico Modugno era la millor veu del pop italià de tots els temps. Seves són cançons avui considerades clàssics, com "Volare", "Il telèfon plora" o “Vechio Frak". Aquesta és una preciosa cançó que parla del retrobament entre una parella que creia que tot estava perdut entre ells, cadascun te la seva pròpia vida, però per pura casualitat, tornen a trobar-se. Però al final de tot, es donen conta de que a la fi, les cendres han de romandre apagats. Una temàtica semblant a "Las cuatro y diez" d'Aute. Modugno va néixa a Polignano a Mare el 9 de gener de 1928 i va morir a la reserva natural de Lampedusa, el 6 d'agost de 1994.

Domenico Modugno

Juan Luis Guerra – Caribean Blues 2010

Quasi amb tota seguretat, avui no va a ploure cafè al camp ni se'ns mourà la bolirrubina, però tindrem blues caribeny. Nou treball del cantant i músic dominicà Juan Luis Guerra titulat "A Son De Guerra" publicat al setembre passat. D’ell us trec aquest cançó, plena de sons que barregen blues i salsa, interpretat en anglès i en el qual crec que col.labora Carlos Santana, però no em feu gaire cas. Juan Luis Guerra va néixa a Santo Domingo, el 7 de juny de 1957 i ara sona a Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre..

Aphrodite’s Child – Rain & Tears 1968

Va ser una de les grans cançons d'aquest tercet grec integrat per Vangelis Papathanassiou als teclats, Demis Roussos tocant el baix i cantant i Loukas Sideras en la percussió i cors. Van comptar amb la col.laboració de Anargyros “Silver” Koulouris a la guitarra. Funcionaren de 1968 a 1972, fins que cada un dels components es va llançar en solitari. "Rain and Tears", una adaptació del "Cànon en re major" del segle XVII del músic alemany Johann Pachelbel, va ser el seu primer senzill i sona a Un Toc de Rock, des Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Bread – Make it with you 1970

Els nord-americans Bread també van començar el 1968 i estan considerats els pares del soft pop. El seu segon LP "On the Waters", de 1970, contenia la balada "Make it with you", un tema avui clàssic del grup i que els va portar al número 1. Al principi van ser un trio integrat per David Gates, Jimmy Griffin i Robb Royer, precisament en aquest disc incloure al bateria Mike Botts. L’any 1971 Royer va ser reemplaçat per Larry Knechtel. Es van desfer el 1976, si bé han tornat per curtes temporades, en dues ocasions.

Blue Rodeo – Montreal 2001

Aquesta és la nostra curiositat avui. Una banda de country-rock creada a Ontario, Canadà, el 1984 i anomenats Blue Rodeo. Pràcticament desconeguts al nostre país, no són nous en el seu. Els únics components de la banda original que es mantenen són Jim Cuddy (guitarra /veu), Greg Keelor (guitarra/veu) i Bazil Donovan (baix), van haver noves incorporacions, entre ells Glenn Milchem (bateria) i el multi-instrumentista Bob Egan que venia de Wilco. El tema l'he extret del recopilatori "Greatest Hits" publicat el 2001 i que va arribar a Doble Platí als Estats Units, el 2004.

The Kelly Family – House of the ocean 1993

Des d'un altre recopilatori d'una bona banda vocal, us porto aquesta "Casa del Oceà" dels Kelly Family, tot una tropa: germans, pare, mare, tots canten i toquen en perfecta harmonia. Són un clan familiar transhumant, un grup de nou germans i germanes nascuts als Estats Units, Espanya, Irlanda i Alemanya. Tenen una àmplia discografia, en la majoria dels casos editats per ells mateixos i venuts així mateix per ells mateixos, aixó en un principi, fins que van signar distribució a través d'EMI, entrant en el món de la realitat. No tots són els mateixos en cada disc i a més alguns dels germans com Paddy, Angelo, John, Maite i Kathy han gravat en solitari. El LP es titulava "The Very Best Over Ten Years" i és de 1993. Aquím els tenim, sonan avui a Un Toc de Rock.

 

 The Kelly Family 

Brian Wilson – Summertime 2010

Des del nou treball de l'ex-cantant i líder de The Beach Boys, arriba el tema "Summertime", tot un clàssic de swing, ben versionat per aquest veterà, nascut a Hawthorne, Califòrnia, el 20 de juny de 1942. El nou disc, publicat l'agost o setembre passat porta per títol "Brian Wilson reimaginar Gershwin" i com podreu donaros compta, són temes compostos pel gran compositor George Gershwin, nascut a Brooklyn, Nova York, el 26 de setembre de 1898 i mort a Beverly Hills, Califòrnia , l'11 de juliol de 1937 i que curiosament està considerat un compositor de música clàssica, en aquest cas vistos i escoltats baix la manera de entendrels del Brian. "Summertime" formava part de la primera òpera moderna de la història, "Porgy and Bess" i va estar interpretada originalment per Billy Holliday i Louie Armstrong.

Joss Stone 4& 20 2010

I ja que escoltem swing, passem al jazz, però jazz actual, amb una de les joves veus del gènere... i és blanca. Es tracta de l'anglesa Joss Stone, de nom real Joscelyn Eve Stoker, nascuda l'11 d'abril de 1987 a Dover, Kent. Cantant, compositora i també actriu, ha venut més de deu milions de discos a tot el món i aconseguit dos Brit Awards i un Grammy. Aquest tema l’he extret de la banda sonora del film "Valentine's day".

Patti Labelle – Not right but real-21st 2004

Des del disc "Timeless Journey" de la cantante de color Patti Labelle amb el que va arribar a la posició 14 en les llistes USA, us porto en aquest Un Toc de Rock d'avui un extraordinari tema, una balada de rajola, sofà i apaga la llum. Va ser la líder del grup Labelle i el seu "Lady Marmalade" (1974) es va convertir en part de la història musical dels 70. Però és molt més que aquest tema i ho demostra aquí. Considerada una de les millors veus del soul des de fa anys, va néixa a Filadèlfia, el 24 de maig de 1944. Va començar a gravar el 1962 amb el grup the Bluebell. Al 71 va sorgir Labelle i a partir del 1977 es va llançar en solitari.

Alondra Bentley – Star for Mummy 2009

El pop ple de suavitat i dolçó d'aquesta cantautora espanyola d'origen britànic, nascuda a Lancaster, el 25 de gener de 1983, però resident a Múrcia, arriba a Un Toc de Rock. La cançó ha estat extreta del seu primer i únic àlbum fins ara, "Ashfield Avenue" publicat el març de 2009 i produït por César Verdú. Va formar part del grup First Aid i ja en solitari es va presentar a tot el concurs que podia. Alondra és una ferma promesa, ara només resta que es consolidi. Des d'aquí, des de Un Toc de Rock, apostem per ella.

Bo Bice - Lonely, Broke & Wasted 2010

Nou treball, tercer disc de la seva carrera i el títol de l'àlbum... simple, clar i concís "Tres". D’ell extraiem aquest bon tema que tancarà el Un Toc de Rock d'avui. Bo Bice va sortir del programa "American Idol", el 2005, on va quedar en segon lloc. Va néixa a Huntsville, Alabama, l'1 de novembre de 1975. Amb aquest bon tema a càrrec d'aquest bon cantant, us deixo en bona companyia. Això ha estat tot per avui a Un Toc de Rock, des de la sintonia d’Altafulla Ràdio i Ona La Torre, en el pròxim programa més i millor. Que sigueu bons i bonas.

A reveure

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program

Un Toc de Rock programa 19-10-2010

El dia 31 de desembre de 1977, durant un concert, i després d'una discussió entre José Carlos Molina i Rosendo Mercado, membres del grup Ñu, Rosendo decideix deixar el grup i amb ell es va el bateria Chiqui Mariscal. Comença la carrera de Leño, una de les bandes mítiques del rock urbà espanyol. Benvinguts a Un Toc de Rock.

                                          Mario Prades amb Rosendo Mercado a casa meva

Leño – Maneras de vivir 1981

El 12 de febrer de 1978, Leño, integrat en aquell moment per Rosendo Mercado (guitarra i veu), Chiqui Mariscal (baix) i Ramiro Penas (bateria), debuten a la sala Alcalá Palace de Madrid, com teloners d'Asfalto. Després del primer disc Mariscal deixa el grup i serà substituït pel tarragoní Tony Urbano. Ramiro també era de Tarragona i tots dos havien tocat en Coz, dels que després sortiria Barón Rojo. És una de les seves millors cançons i està extreta de l'àlbum "En directe" que es va gravar el 25, 26 i 27 de març de 1981 a la sala Carolina, a prop del seu local d'assaig. Col.laborar Manolo Morales al saxo i una quasi desconeguda Luz Casal als cors. Quan Leño es va desfer l'octubre de 1983, Rosendo va seguir en solitari, Ramiro es va integrar al grup Llámalo X i després li vaig perdre la pista i Tony, amb el seu germà Àngel, van crear el grup Ausentes. Rosendo va estar en diverses ocasions a casa meva, a Cambrils, entre Salou i Vilafortuny. La primera vegada que va venir, assegut al sofà i no veient a través del finestral res més que mar Mediterrani em va comentar que estava flipant. S'acabava de comprar un pis a Madrid, planta 22. I em va dir textualment "Desde mi casa veo todo un mar de antenas, pero este es un Mar de Verdad".

                                                         Mario Prades entrevistant al baixista tarragoní Tony Urbano per 
                                                         al Diari  de Tarragona i Cadena 13, a la desapareguda  sala Va 
                                                         Com  Va, anteriorment Quick Sala Platea. Quan militaba amb el
                                                          grup Ausentes.


Mermelada – Coge el tren 1979

Van començar dient.se Mermelada de Lentejas i estaven integrats per Javier Teixidor (guitarra), Daniel Montemayor (baix), Antonio Iens (bateria) i Javier Encinas que despres marxaria amb mama y mes tard tocaria amb Desperados, al saxo tenor. Amb aquest nom van debutar el 1978, amb un single editat per Chapa Discos, subsegell de Zafiro i que incloïa els temes " Dame la botella" i "Marta" ', compostos per Javier. El 1979 redueixen el seu nom i es publica "Coge el tren", una de les seves millors cançons i que també va donar títol al primer LP. A mitjans dels 80 comencen els canvis de components i finalment el 1988 Javier Teixidor, al costat de Montemayor i Melgar, decideix funcionar a partir d'aquest moment sota el nom de J. Teixi Band.

Tapiman – Rock del furgón 1979

Seguim el nostre recorregut pel segell Chapa Discos amb un dels millors bateries catalans de la història del rock Josep Maria Vilaseca, conegut com Tapi perquè vivia al carrer Tapioles de Barcelona. Hi havia tocat amb Màquina i despres amb Lone Star i va crear Tapiman amb Miguel Ángel Núñez i al baix Pepe Fernández, tots dos venien de un altre grup, Vértice, on també va tocar Tapi. Va tenir molts problemes amb la beguda i va morir d'una cirrosi a Platja d'Aro, Girona, el 1994. "Rock del furgón" és un tema ple de bon humor i que estava en el seu disc "En Ruta" de 1979 i també en el recopilatori historic del segell Chapa. El primer va ser editat per Edigsa el 1972. Entre tots dos discs hi va haver un versions que alguns no inclouen en la seva discografia oficial. Recorda: Ens escoltes des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

 

Seis que cantan – Cualquier tiempo pasado fue peor 1987

Es tracta d'un maxi-single d'aquests altruistes, a benefici del Comité Ciudadano de la Lucha Anti-Sida de Madrid. Amb lletra de Joaquín Sabina i música de Pancho Varona que també va ser el productor. Intervenen Miguel Ríos, Rosa León, Ana Belén, Amaya Uranga, Víctor Manuel i el mateix Joaquín Sabina. Una de les coses curioses pel que fa a la lletra és que cadascuna de les estrofes que canten individualment tracta sobre textos de cançons dels propis cantants, escolteu amb atenció i jutgen si realment "Cualquier tiempo pasado fue peor"... o no. A Un Toc de Rock no jutgem, només escoltem.

Gossos – Tens un amic 2006

Venim a Catalunya i ho fem amb la música de la nord-americana Carole King i que és un veritable himne a l'amistat sense condicions, versionada pels manresans Gossos, una de les millors bandes de rock vocal catalanes, dins del disc de “La Marató de TV3” 2006. Van començar interpretant rock acústic, molt en la línia de Crosby, Still & Nash, però amb el temps es van electrificar totalment i incorporar percussió. Es van crear el 1993 i són: Oriol Farré, Juanjo Muñoz, Natxo Tarrés i Roger Farré, comptant amb el bateria Santi Serratosa des de 2002. L'any 2000 decideixen fer un disc en català, "De viaje", gravat a Madrid i que va ser molt criticat pels seus seguidors. Després d'aquest àlbum van tornar a gravar en català. I és que aquí, una minoria que clama impedint deixar sentir la seva veu a la immensa majoria, no perdona una cosa que és vital per a la majoria de músics, volen fer arribar la seva música com a mes gent millor, no quedar.se com una cosa marginal i limitat a una sola comunitat autònoma. Per això mai s'ha de criticar ni censurar que algú vulgui fer arribar la seva obra en català, anglès, francès, rus o pakistanes (Urdú en aquest cas), cal lloar en lloc de enclausarse.

Raimon – Jo vinc d’un silenci 1977

El del carrer Blanc ens porta una de les seves bones cançons amb missatge reivindicatiu molt en la seva línia. A mi la introducció em recorda "massa" l'inici de la cançó "Rojo sobre negro" d’Aute. Aquest tema està dedicat a l'amic Manolo que utilitzava una de les seves frases en la careta d'entrada del programa "Cafè per tothom" que s'emetia des de Constantí Ràdio en els seus bons temps. Raimon va néixa a Xàtiva, el dos de desembre de 1940, el seu nom real és Ramón Pelegero Sanchís i va ser component del grupo Los Milos, als seus principis. Per cert que mai va voler ser part dels Setze Jutges. Aquest tema es va incloure en el LP "Lliurament del cant", publicat el 1977.

Dani Flaco – Desapareció 2006

Daniel Sánchez García, un nen prim que seria conegut anys més tard com Dani Flaco, va néixa al barri de Bellvitge, L'Hospitalet de Llobregat, el 1977. Les seves cançons tenen bones lletres i aquesta tracta d'un tema que dia a dia es converteix en habitual, cada vegada hi ha més casos de noies desaparegudes, algunes apareixen més tard ... vives, però de la gran majoria només es troben, quan es troben, els seus restes. Tristes notícies que omplen pàgines de diaris i capçaleres d'informatius. Des Un Toc de Rock, sabent que és clamar en el desert, només em resta ser un il.lús optimista que espera de la justícia que canviï algunes de les seves lleis i apliqui amb tot el seu rigor el càstig adequat a gent d'aquesta casta. No és admissible casos com el del Rafitas !

Dani Flaco

Santabárbara – Charly 1973

Quan en els 70 van començar a funcionar els solista, també ho van fer diversos trios que es van convertir en grans venedors de discos. Un d'ells va ser els catalans Santabarbara i "Charly" va ser el seu primer gran hit. Eren Mario Balaguer a les guitarres i veus, Alberto López que tocaba la bateria i també feia veus i Enrique Milián al contrabaix, guitarres i cantant. El 1979 va morir en accident de trànsit, crec que va ser aquí a Tarragona, Alberto López. A partir de 1980 es van reforçar amb Primi Sancho, Santi Picó, Esteban Castañer i Jordi Colomer. Mario i Alberto havien format part de la banda de Georgie Dann i Enrique acompanyava Tony Ronald que va ser qui els va produir els seus primers discs. "Charly" es va gravar a finals de 1972 i dels arranjaments es va encarregar Alfredo Domenech. La producció va ser de Rafael Gil que va canviar algunes parts de la lletra i per això, generós que era el noi, es va quedar la meitat dels drets d'autor. Per cert que "Charlie" es tracta d'un ocell, no d'una dona.

Joan Manuel Serrat – Niño silvestre 1994

És una de les millors lletres del "Noi del Poble Sec". Una lletra molt dura i per a la qual es va inspirar en els nens de les faveles de Rio de Janeiro. A mi particularment, el tros que em posa la pell de gallina és aquell on parla del "Niño Silvestre, limpiabotas y ratero, se vende a piezas o entero, como onza de chocolate". Una onza es el que nosaltres li deiam “Una presa” i que antigament compraves soltes, segons el teu pressupost. Aquesta inclosa en el LP "Nadie es perfecto", una de les seves millors disc, publicat el 1994. La curiositat avui serà la presentació del tema, en veu del propi Serrat.

Revolver – Calle Mayor 1996

Revolver és Carlos Goñi, nascut a Madrid el 8 d'octubre de 1961. Va formar part, primer del grup Garage i després es va incorporar a Comité Cisne per finalment començar en solitari utilitzant el nom de Revolver. Recordo quan va venir a casa meva perquè el entrevistés arran del seu primer disc en solitari. Jo coneixia el seu treball amb Comité Cisne i li vaig comentar que s'havia aprimat moltíssim, la seva explicació va ser diàfana: "O m’aprimava o la discogràfica no publicava el disc. Argumentaven que no tenia Imatge". Calle Mayor és una bona cançons tot i que jo discrepo de moltes de les coses que comenta a la lletra i és que quan un regateja, el que ven mai perdrà diners. A més de que en segons que països, si no regates arriben fins a ofendres. Que consti que jo estic completament en contra del racisme... pero en ambdues direccions.

Mediterráneo – Tabarca 1979

"Tabarca" donaba títol al primer LP d'aquest bon grup de la costa llevantina, Mediterráneo, als que gràcies a temes com "Número Uno en USA" es va acusar de ser excessivament comercials, però cançons com aquesta que acomiada avui Un Toc de Rock, ens demostren la seva gran qualitat. És un cant ecologista a una illa paradisíaca que es troba a uns 22 quilòmetres de la ciutat d'Alacant i de la que us recomano busqueu informació i fotos a internet ja que encara avui segueix en el mateix estat de bona conservació. Es un bon consell i aixó que jo no acostumo a donarlos.

L'Illa de Tabarca

I ara tenim que acomiadar el programa, per avui s’acaba Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

A reveure

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa
Link to download the program