Un Toc de Rock programa 29-12-2010

Nota del Productor, realitzador i director: 
Tots els programes tractats en aquest blog,
disposen d'un enllaç  per  descarregar-sels, 
sempre situat a peu de pàgina.

Un  altre  imatge  interesant   del  campanà  de 

Constantí quan cau el dia (Foto: Mario Prades)

Fa uns quants programes escoltarem als britànics Badfinger interpretant el "Without you", avui tornarem amb aquesta bona banda que va ser considerada per molts com els successors de The Beatles. Comencem Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Benvinguts a Un Toc de Rock

Badfinger – No matter what 1970

Va ser un altre dels èxits d'aquesta banda liderada pel cantant i guitarra Peter Ham. Badfinger pertanyien a l'escuderia Apple, el segell de The Beatles i van tenir una bona trajectòria, però també van patir molts problemes legals que van impedir la sortida de més d'un dels seus àlbums, tot i que en algun moment se'ls va considerar successors dels de Liverpool. El grup en els seus inicis es va anomenar The Iveys, i va ser format a Gales, pel teclista i guitarra Peter Ham. Al seu costat hi havia el baixista Joey Molland, Mike Gibbins a la bateria i Tom Evans amb la guitarra. El tema que escoltem estava inclòs en el seu segon LP titulat "No dice" de 1970. El 23 abril 1975 Peter Ham es va suïcidar en el seu garatge i Tom Evans es va penjar el 19 de novembre de 1983. El tema "No importa què" que escoltem es trobava en l'àlbum "No dice" de 1970 i va ser compost per Pete Ham amb producció de Mal Evans.

Badfinger

Caràtula complerta (frontal i envers) del LP "No Dice" dels Badfinger

The Hunters – Russian spy and I

Es tracta d'un grup holandès liderat pel guitarra Jan Akkerman (Àmsterdam, 1946) que més tard s'uniria a This Van Lleer (Àmsterdam, 1948) per crear Focus. Akkerman va néixa el 1946 a Àmsterdam i toca guitarra, teclats, acordió i saxo, entre molts altres instruments. Va ser membre de The Friendship Sextet, The Shaking Hearts i Johnny and The Cellar Rockers que després es canviarien a Johnny and The Hunters i finalment a The Hunters. El tema és de 1965 i a Espanya hi ha una gran versió a càrrec de Tony Ronald i els seus Kroners i el sol continuat de guitarra, en la versió espanyola està a càrrec de Max Sunyer i la veritat és que és més agressiva i potent que la de Akkerman, sense desmerèixer a aquest gran instrumentista amb una brillant carrera en solitari. Ah! Aquí a aquesta cançó li dèiem "L'espia rus".

The Hunters

Jan Akkerman

Van Morrison & Linda Gail Lewis – Jambalaya 2000

Van Morrison i Linda Gail Lewis van publicà un LP conjunt que va sortir l'any 2000, per obrir el segle. Titulat "You Win Again", dell extraiem aquest bon tema on Linda, germana del Killer, Jerry Lee Lewis, demostra que si el seu germà era una fera al piano, ella no li va a la saga i està plena de ritme. La peça es de Fats Domino y ha sigut un d’aquest temas convirtits en clàsics. Conec a Linda, hem compartit camerinos i back-stage en diversos concerts i recordo un festival de Rock and Roll que va organitzar l’amic Alfons Cito de Welcome Productions, a Balaguer, Lleida, ons ens trobarem que l'ajuntament no havia col.locat lavabos a la zona de Back-Stage i Linda necessitava fer "aigües menors", finalment les meues nebodes i una amiga li van fer "barraca" i va poder desfogarse al descampat que hi havia al darrera. Quan després, ja finalitzat el concert, parlàvem d'això no parava de descollonarse, això si vermella com un tomàquet. Aquell acte el vaig cobrir per al Diari de Tarragona i també per a la revista RPM. La cantant i pianista va néixer el 18 de juliol de 1947 a Ferriday, Louisiana i Van Morrison ho va fer a Irlanda, a Belfast, el 31 d'agost de 1945. Si be em sembla que aixó ya os ho avia explicat. I ara anem de viatge en tren.

 Van Morrison

 

Linda Gail Lewis i el seu germa Jerry Lee Lewis "The Killer". 

La  veritat es  que  la  foto  te mes anys  que  el  "carajillo"

Aquesta foto de Linda Gail Lewis ja es més propera

ELO – Last train to London 1979

La Electric Light Orchestra liderada pel cantant i guitarrista Jeff Lynne (Birmingham, 30 de desembre de 1947) arriba a Un Toc de Rock per portar-nos a Londres amb l'últim tren. Una bona cançó que es va editar en single i va ser un supervendes. Recordo que eren les dues o potser les tres de la matinada, jo estava a casa llegint i escoltant la ràdio i vaig sentir la cançó per primera vegada. Em va agradar i com no tenia son, em vaig aixecar, em vaig vestir i vaig anar al Drugstore del Passeig de Gràcia i a la botiga de discos em vaig comprar el single. El Drugstore no tancava en tota la nit i havia botigues i bars on gairebé trobaves de tot, als voltants de les galeries comercials havien també els xaperos esperant als seus clients i un dia potser us explicaré que ens va passar amb Elton John al Drugstore de Madrid. "Last train to London" estava originalment inclosa en el disc "Discovery", editat el 1979 per Jet Records, distribuït a Espanya per CBS. Aquí os deixo la portada original espanyola del single, amb el títol en castellà.

Jeff Lynne, líder de la ELO

Supertramp – Cannonball 1985

Van ser la gran banda del simfonisme britànic amb Roger Hodgson al capdavant. El disc més venedor de Supertramp ha estat "Breakfast in America" que va aconseguir el lloc 3 en les llistes. Aquesta cançó es trobava en el LP "Brother Where You Bound" de 1985 i en aquesta època Roger Hodgson els havie deixat i el grup l'integraven Rick Davies veu, piano, harmònica i teclats, al costat de Dougie Thomson al baix, Bob Siebenberg que tocava bateria i percussió i John Helliwell al saxofon, teclats, guitarra i cors. L'àlbum va aconseguir el lloc 21 en les llistes de Billboard i va ser Disc d'Or. Després de patir canvis en dues ocasions, la banda es va dissoldre el 2002.

Supertramp

Chicago – Another rainy day in New York City 1976

Us he portat a Un Toc de Rock de nou als Chicago. Aquest fantàstic tema es trobava en el seu LP "Chicago X", un dels seus millors discs, de 1976 i va ser composta per Robert Lamm, teclista i cantant del grup. El single va ser número 2 a les llistes del Billboard i el LP també incloïa el gran hit "If You Leave Me Now" que escoltarem un altre dia. La banda va estar integrada inicialment per Lee Loughnane (trompeta), James Pankow (trombó), Walter Parazaider (saxos, flauta), Robert Lamm (veu, piano, òrgan), Terry Kath (guitarra, veu), Peter Cetera (baix, veu) i Danny Seraphine (bateria, percussió). Al contrari que Blood Sweet & Tears, Chicago va mantenir aquesta formació bastant estable, al llarg de la seva història. El grup es va formar a l'hivern de 1967 i es deien The Missing Links. Durant una jam session a la Universitat DePaul a la qual van unir alguns nous músics es creà Chicago Transit Authority. Encara es troben en actiu.

 Chicago

Paul Simon – Mother and child reunion 1972

Va sé el primer sencill en solitari de Paul Simon (Newark, Nueva Jersey, el 13 de octubre de 1941), despres d’haberse separat del seu company Art Garfunkel i ens arriba a ritme de reggae, des de Altafulla Ràdio i Ona Latorre. Escoltas Un Toc de Rock, tots els dimarts y dimecres a les cinc de la tarda. La veritat es que no va ser el seu primer disc en solitari, ja havía publicat un a principis dels seixanta, mentres formaba part del duet. Simon and Garfunkel van ser el duet mes important de la música americana i van funcionar de 1957 a 1970. Quan van començar es feien di Tom i Jerry, coms els dibuixos animats.

 

Simon & Garfunkel

Elliott Murphy – Making friends with the death

El novaiorquès va publicar el 2007 l'àlbum "Coming Home Again" del que us extrec aquest tema “Fent bones amistats amb la mort” que escoltem avui a Altafulla Ràdio i Ona La Torre des de Un Toc de Rock. Elliott James Murphy va néixa el 16 de març de 1949 a Long Island, New York, és compositor i cantautor de rock, novel.lista, productor i periodista i des de ja fa anys resideix a París. Sovint ha col.laborat amb artistes importants com Bruce Springsteen i és un assidu al nostre país cada vegada que emprèn una gira europea. Té publicats 25 discos d'estudi, 3 recopilacions, 4 directes i ha col.laborat en molts discos d'altres artistes.

 Retall del Diari de Tarragona on anunciaba el  concert  d'Elliott  Murphy
  a  Valls.  Si  l'amplieu  clican  dues vegades al obrirlo,  veureu  a  la dreta 
un  article sobre  els  Gra  Fort,  un  bon  grup  del  Priorat

Elliott Murphy

Elvis Presley – Don’t cry Daddy 1969

Era una composició de Scott Davis que Elvis va gravar entre els dies l5 i 21 de gener de 1969. El single va arribar a número 6 als Estats Units i al lloc 8 a Anglaterra. Es va posar a la venda el 11 de novembre, 1969. Elvis Aaron Presley, El Rei, va néixa a Tupelo, Mississippi, el 8 de gener de 1935 i va morir a la seva casa de Memphis, el 16 d'agost de 1977. Durant la seva carrera, va protagonitzar 31 pel lícules, gairebé totes elles musicals, va gravar un total de 150 àlbums i va obtenir 14 nominacions als Grammy.  Elvis és un dels artistes morts que més beneficis genera, és el negoci de la mort, uns se'n van, però els que queden intenten consolar-se recaptant diners i com més millor. RCA i BMG, asseguren que ha superat els 1.000 milions de discos venuts des de 1980.

Elvis Presley fent la "mili" a Alemanya

Carole King – You’ve got a friend

Gravació en directe de la novaiorquesa Carole King, cantant, pianista i compositora nascuda el 9 de febrer de 1942 i que ha guanyat quatre Grammy i està inclosa en el Rock and Roll Hall of Fame. Aquest és el seu gran hit i es trobava en el seu primer LP "Tapestry" publicat el 1971, tot i que aquest és un enregistrament en directe que us porto, a més de per la qualitat del tema i la seva intèrpret, perquè els cors que escoltareu acaronan la Carole King són, ni més ni menys que Bonnie Raitt, Celine Dion, Gloria Estefan i Shania Twain ... "aquí és na lo del ojo i el portava a la butxaca".

Carole King

 Gloria Estefan

Bonnie Raitt

Roxy Music – Jealous guy 1981

Saltem a Anglaterra i ens trobem de cara amb els Roxy Music de Brian Ferry, originalment al costat de Andy McKay, Phil Manzanera, Paul Thompson, Brian Eno (que els va deixar el 1973), Graham Simpson i Eddie Jobson. Aquesta cançó era una composició de John Lennon que els Roxy van saber versionar així de bé. El single va sortir al febrer del 81 i va arribar a la primera posició a Anglaterra, si bé no es va classificar en Estats Units i es trobava en el LP "Flesh And Blood" publicat el 1980. L'àlbum si es va classificar als USA, on va arribar al lloc 35. Quan Roxy Music es va desfer el 1983, Brian Ferry es va llançar en solitari i Phil Manzanera i Andy van crear The Explorers i van actuar a Reus en certa ocasió, al costat de Level 42, però aquesta és una altra història, us la explicaré en un altre programa i escoltarem a The Explorers, paraula de Mario Prades.

 Roxy Music ja sense Brian Eno

Brian Eno, un dels músics mes carismàtics del panorama

britànic,  si  be  a mi la  seva obra  no  me  ha  interesant 

mai massa

The Fleetwoods - Come sofly to me 1958

Eren un tercet integrat per Gary Troxel, Gretchen Christopher i Barbara Ellis que es van crear a Olympia, estat de Washington, el 1958, si be es van desfer el 1983 i que originalment es van cridar Two Girls and A Guy, tot i que això de que eren dos noies i un  noi era tan notori que la discogràfica va decidir canviar-les el nom. La cançó va arribar al més alt de les llistes a poc de publicar-se, el 1958 i va ser una de les primeres o possiblement la primera cançó pop a acappella que va arribar a tan alta posició, jo no recordo cap altra abans d'aquesta. Ha estat versionada per diversos artistes tot i que ha quedat com a cançó de referència per a The Fleetwoods.

 

The Fleetwoods

The Flying Pickets – Only you 1983

The Flying Pickets van ser una de les grans formacions a acappella de la música britànica. El tema que va ser sens dubte el seu gran hit, era un cover de la cançó dels Yazoo que ells versionaren fent-la seva. Es van fundar el 1982 i van tenir diverses formacions, però els membres originals eren Brian Hibbard, Ken Gregson, David Brett, Red Stripe, Rick Lloyd, Gareth Williams, Ron Donachie i Christopher Ryan. Actualment segueixen en actiu, però sense cap dels components originals.

The Flying Pickets

I acabarem el programa d'avui amb La Veu.

Frank Sinatra – Strangers in the night 1966

Tots deien que La Veu estava acabat, que havia de retirar-se dignament abans que l’obliguessin a fer-ho i de sobte es va despenjar amb aquest tema que el va catapultar al més alt de les llistes demostrant que Sinatra era viu i molt viu i a més li va valdre un Grammy. Si és que els crítics ha vegades són uns "lumbreras" que perden meravelloses oportunitats per quedar-se callats i que quan no fiquen la pota és perquè l'estan canviant de lloc. L'àlbum amb el mateix títol que la cançó es va gravar entre el 11 d'abril i el 16 de maig de 1966.

Frank Sinatra

Bé, per avui ja hem tingut prou que no vull cansar-vos. En el proper programa us espero per compartir més música i històries no em falleu que passaré llista i us posaré "falta d'assistència". Ens veiem, des Altafulla Ràdio i Ona La Torre. Ha estat Un Toc de Rock.

I si voleu la frase del dia, podria ser la del “slogan” propagandistic dels Amplificadors domestics Scott als anys 80: 

"Only silense is better (Solsament el silenci es millor)"

A reveure i Fins l'Any Que Ve

BON ANY NOU

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program

Un Toc de Rock programa 28-12-2010

Nota del Productor, realitzador i director:
Tots els programes tractats en aquest blog,
disposen  d'un  enllaç per descarregar-sels,
sempre situat a peu de pàgina.

L'Escenari buit espera als músics per omplir

  la  sala  de  música  (Foto:  Mario  Prades)

Després d'uns quants programes allunyats de la pell de toro, tornarem al país, encara que ho farem escoltant a un guitarrista mexicà que compta en el seu primer disc en solitari amb la col.laboració de Raquel del Rosario. Es tracta de Sergio Vallín, guitarra del grup Maná.

Sergio Vallín & Raquel del Rosario - Solo tú 2010

“Bendito entre las mujeres” és el títol del primer disc en solitari de Sergio Vallín, guitarra del grup Maná i ve al conte ja que està ple de col.laboracions i totes són de dones. No és llest el nano. Sergio néix el 26 de maig de 1972 a Ciutat de Mèxic i l’any 1994 va entrar a formar part de Maná substituint a César "Vampiro" López. Compte en el seu disc de debut amb l’Ana Torroja, Rosana, Joy Horta (de Jesse & Joy), Natalia Jiménez ex-cantant de la 5 ª Estación, Ely Guerra, Raquel del Rosario de El Sueño de Morfeo, María José ex-Kabah, Paulina Rubio i Janette Chao, entre altres. Vallín va compondre i arreglar tots els temes del disc pensant, per aquest projecte personal, en cadascuna de les noies convidades que configuren el repertori de l'àlbum.

Sergio Vallín i Raquel del Rosario

Duncan Dhu – Cien gaviotas 1986

Els de Sant Sebastià es van donar a conèixa popularment amb aquest tema que estava inclòs en el seu LP "Canciones". Eren el veneçolà d'ascendència espanyola Mikel Erentxun Acosta que havia estat cantant del grup Aristogatos, Diego Vasallo Barruso cantant i baix de Los Dalton i Juan Ramón Viles Mitxelena guitarra i bateria també dels Dalton. El 1 febrer 1985 signen el seu primer contracte amb la companyia Grabaciones Accidentales, segell creat per membres del grup Esclarecidos, contribuint amb dues cançons al disc recopilatori "La única alternativa" que no compta dins de la seva discografia oficial, però que avui és peça de col.leccionistes. "Canciones", el seu segon disc va ser produït per Paco Trinidad i el single "Cien gaviotas" va ser declarat single de l'any per moltes emissores de ràdio. Encara que ja sabem malauradament com funciona això, qüestió de money. Però el que ningú els pot negar és que del LP van vendre 175.000 còpies, una cosa a tenir en compte. Juan Ramón Viles els déixa el 1989 i la ruptura és dramàtica i acaba als jutjats. Tant Mikel com Diego van mantenir el grup en marxa, però amb alts i baixos i projectes paral.lels, Diego va crear Cabaret Pop i Mikel va començar en solitari . Però van ser un dels grups més importants durant els 80 i això no l'hi treu ningú.

Mario Prades i Mikel Erentxun

Duncan Dhu quan eren un tercet

Paco Trinidad va ser un dels grans productors
espanyols en els 80 i la dècada següent.

Antonio Flores – Pongamos que hablo de Madrid 1982

Mai es va treure de sobre el fet de ser fill de qui era. Va tenir problemes amb les drogues i molts, es va trencar el seu matrimoni i quan semblava recuperat, no va poder superar la mort de la seva mare. Accident, suïcidi ... deixem-ho així. Va néixa a Madrid, el 14 de novembre de 1961 i va morir per sobredosis el 31 de maig de 1995. Cantava rock, va treballar en diverses pel.lícules i amb la seva mort Antonio González Flores va entrar a les pàgines de la història del rock. Aquest tema era de Joaquín Sabina, però jo sempre he preferit la versió més bruta, visceral i carregada de desig d'Antonio. El trobem en el LP "Al caer el sol" de 1982 i la producció va estar a càrrec de Jorge Álvarez. Reconec que el seu disc més venedor va ser "Cosas mias" del 94, però jo em quedo amb aquest.

Antonio Flores

Barón Rojo – Hijos de Caín

Van ser la millor banda de heavy metal de l'estat i ara han tornat amb la seva primera formació, la més sòlida i que va escriure pàgines d'or en la història musical espanyola. Els germans de Castro, Carlos i Armando, al costat del baixista José Luis Campuzano "Sherpa" i el bateria uruguaià Hermes Calabria. Són els mateixos que van gravar el LP "En un lugar de la Marcha" on es trobava aquest extraordinari tema "Hijos de Caín" amb lletra de Carolina Cortés, la millor lletrista del rock nacional i dona, si més no ho era, de Sherpa. Precisament es van conèixa quan tots dos treballaven en l'obra musical "Hair". Barón Rojo es creà després del desmembrament de Coz on estaven els de Castro, José Luis havia estat baixista de Los Módulos. Van debutar el 1981 amb "Larga vida al Rock'n Roll" i van gravar "Volumen Brutal" en els estudis d'Ian Gillan, de Deep Purple que després de veure'ls tocar, al.lucinà i els va convidar a realitzar una gira conjunta amb els Purple per Anglaterra, això si, els van anomenar "Red Baron". També van versionà a l'anglès aquest LP i avui és pesa de col.lecció, per cert, jo el tinc. L'àlbum "En un lugar de la marcha" és l'últim disc que van gravar junts els quatre músics que ara sembla que tornen a fer una gira. La veritat és que les coses estaven molt malament, jo recordo un concert en el qual vaix col.laborar, al Palau d'Esports de Barcelona., el cartell eren Barón Rojo, Goliath i Santa Arribaren Hermes i Sherpa d'una banda i els De Castro de l'altra, hotels diferents , camerinos diferents, vols diferents, no estaben mai junts, Sherpa i Hermes a un lloc i els de Castro en un altre costat, l'únic que van fer juntets va ser tocar, però jo diria que ni es van saludar. Inclus a l'hora de seleccionar les cançons per cada disc, eran a parts iguales, caben vuit, dons dos de cadascun d'ells. La cosa no podia seguir i va acabar amb el trencament. Barón Rojo va seguir, però no era el mateix. Aquesta va ser i sembla que torna a ser-ho, la millor formació del grup.

Mario Prades amb José Luis Campuzano "Sherpa"

 

Barón Rojo. La formació original i la millor. 

Tornen a estar juntos després de 25 anys

Los Puntos – Llorando por Granada 1974

Los Puntos eren de Cuevas de Almanzora a Almeria i a finals dels 60 i durant gairebé tota la dècada següent es van inflar de vendre discos, aquest va ser el seu gran hit i es va publicà com single el 1974, encara que van començar a gravar en el 69. El seu últim disc és de 1979, però amb l'arribada del nou segle semblen haver tornat. Estaven liderats per José González Grano de Oro a la guitarra i que va ser la seva alma mater, compositor i creador d'unes lletres sempre interessants. Els seus components, originaris de les províncies d'Almeria (Cuevas de Almanzora) i Múrcia, van ser, a més de José González: José Belmonte al baix, Agustín "Tato" Flores a la bateria (va morir d'un infart el 15 de juliol de 2007), José Antonio Martínez Meca, a l'òrgan (mort el 19 de maig de 2009) i Alfonso González Grano de Oro com a cantant. En aquest any està previst, com a celebració dels seus 40 anys en la música, publicar un nou àlbum "Los Puntos, 40 años" que ha d'estar a PUNT de sortir. Em van demanar aquest tema mitjançant un correu, un emilio i aquí està, sonant per a tots vosaltres des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, a Un Toc de Rock.

Los Puntos

Dani Flaco – Entre la nit i l’aurora 2006

Una altra cançó d'aquest cantautor nascut a Bellvitge que anava per operari especialitzat de la SEAT, com els Estopa, però va guanyar la música. Aquest tema estava contingut en el seu disc "Xarnego" que va gravar en català. És una bona cançó i comprovareu alguna cosa que us repeteixo sempre que escoltem a Dani Flaco. Les seves lletres són dures, molt dures. Sembla que té nou disc o està a punt de sortir es titula "Secretos de sumario" i està cantat en castellà. Recorda, escoltes Un Toc de Rock, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

Dani Flaco

Duble Buble – Clava’t 1987

Donava títol al segon disc del grup català Duble Buble. La lletra d'aquesta cançó és de l'escriptora Maria Jaén, però en el disc trobem també textos de Quim Monzó i Ramon Barnils. Aquesta banda mixta era d'Osona i va ser el millor LP de la seva curta carrera. Van gravar tres discos i un recopilatori i formaven la banda Mari Martínez (veu), Ramon Ferrer (guitarra), Jaume Coromina "Met" (veu), Lluïsa Latorre (teclats), Francesc Latorre (baix), Leonci Coromina "Fonso" (bateria ) i un jove Pep Poblet (saxòfon i clarinet) que te una interesant carrera en solitari i a acompanyat a molts dels gran cantants i músics catalans els darrers anys. Es va crear a principis dels 80 i es van desfer el 1989, si bé en 2007 regrabaron les seves cançons i van tornar a la carretera, encara que no us podria dir si eren els mateixos components. Van ser un dels grups que a finals dels 80 van participar en aquella gira per petites sales patrocinada i subvencionada per la Generalitat de la qual ja us vaig parlar en programes anteriors.

Double Buble

Sau i Luz Casal – Boig per tu 1990-1992

Des de el seu doble àlbum "Concert de mitjanit", Us porto aquesta bona cançó de Sau, el que va ser el millor grup de pop-rock en català de la història. Ells i Sopa de Cabra consolidar la potència i qualitat de la música que es feia des de Catalunya i per a Catalunya. La revàlida va arribar amb el macro concert celebrat el 14 de juny de 1991 en el Palau Sant Jordi on també van estar Els Pets i els ja desapareguts Sangtraït. Ningú s'esperava el resultat, però el recinte es va omplir de gom a gom. Aquest tema correspon al disc gravat en directe per Sau a la plaça de toros La Monumental de Barcelona sota el títol "Concert de mitjanit" en el què a més de Luz Casal, a la que trobem en aquest tema que ella també va gravar en castellà en la seva pròpia discografia, el canadenc Robbie Robertson, Phil Manzanera i Carlos Segarra i Dani Nel-Lo, membres de Los Rebeldes. La banda que els va acompanyar la integraven Ramon Altimir, Pep Sánchez. Quim "Benítez" Vilaplana, Jordi Mena i Gerry Duffy. La cançó es va gravar inicialment i va ser un dels seus millors èxits, en l'àlbum "Quina nit", de 1990. Si bé el primer Disc d'Or ho van aconseguir amb el doble "El més gran dels pecadors", de 1991. Eren Pep Sala i Carles Sabater Hernández que va néixa el 21 de setembre de 1962 a Barcelona i va morir el 13 de febrer del 1999 a Vilafranca del Penedès a causa d'una aturada cardiorespiratòria, després d'un concert. Tant ell com Pep eren bons amics meus i avui recordem a Sau i a Carles a Un Toc de Rock amb aquesta cançó, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre.

 Carles Sabaté i Pep Sala

 Retall del Diari de Tarragona amb un 

article que vaix escriure sobre SAU

"Vida Tóxica" va representar la tornada de Luz Casal

despres  de  la  seva  enfermetat

Manzanita – Fuego en mi sangre 1983

Des del llarga durada "Cuando la noche te envuelve" publicat el 1983, us porto aquest tema que no sé perquè, però sempre ha tingut per a mi un encant especial. Ens vam conèixa al  Polvorí, una part de Barcelona al costat de la Zona Franca, a Barcelona, quan encara estava negociant el seu primer disc en solitari, ja que avui pocs recorden que va ser component del grup Los Chorbos. Ens vam retrobà a Reus, molts anys després, quan anava de promoció del nou disc "En voz baja a las flores" i al vaix entrevistar per Diari de Tarragona. Vam dinar junts al Celler del Raïm i després ens vem fer la foto a la plaça Prim. Ja havia superat els molts problemes que va tenir amb les drogues i també amb la religió si bé ell mai va perdre la seva fe en el Veí del Sobreátic. Va néixa a Madrid el 7 de febrer de 1956 i va morir a Alhaurín de la Torre un 6 de desembre de 2004. Va triomfar gràcies a la seva habilitat en realitzar versions de temes clàssics del pop, donant-li el seu caire particular. Una cosa que jo havia vist fer en els seixanta a un amic argentí d'ètnia gitana que va arribar des del país germà i que era cosí de Moncho, ell ens va presentar. D’aquest no me'n recordo del seu nom i no és cap conya. Una cosa si recordo, només prenia la guitarra quan estava bastant borratxo.

Manzanita i Mario Prades a la plaça Prim, a Reus

Orquesta Mondragón – Lolita

La banda liderada per Javier Gurruchaga va ser una bona fàbrica de fer bitllets gràcies al "Rock and roll Circus". Està considerada una de les formacions musicals pioneres en la fusió de música i teatre a Espanya. Un dels components del grup va ser Eduardo Haro Ibars, avui ja mort. Aquest és un dels millors temes de l'Orquestra, encara que possiblement avui el text no seria políticament correcte. Si be d’aquest tema de les menors dins del mon de la música, parlarem i de llarc un altre dia, tinc l'intensió de fer un programa especial sobre aixó. Aquesta és una composició de Joaquín Sabina, Antonio Carmona i Javier Gurruchaga. La cançó era al disc "Música pera camaleones" de 1990, però no estic segur del tot ja que tinc el single traspaperat des que vaix escanejà caràtulas i no us puc dir amb exactitud any i àlbum. Javier Gurruchaga va néixa a Sant Sebastià, el 12 de febrer de 1958.

En aquest disc i a la gira pertinent de la Mondragón,  el teclista

va  ser el català  Josep  Mas "Kitflus",  membre de  Pegasus

Pegasus emulant als Beatles. Arisa, Escoté, Kitflus i Max

Falcons – Estoy aquí porque te quiero 1979

Eren mallorquins, concretament de Manacor, i es van crear quan es va desfer una de les formacions versioneras clàssiques dels seixanta, el Grupo 15. Aquest tema us ho extrec del que va ser el seu àlbum més comercial "Terciopelo y Fuego" que van publicà el 1979. Per cert que el single amb la cançó que dóna títol va ser tot un supervendes i l'àlbum oferia peces molt progressives, encara que la comercialitat va ser el que va triar la discogràfica quan de seleccionar singles es va tractar. Tot i que Falcons van treure un altre disc amb una cançó preciosa "Date por vencido" que escoltarem en una altra ocasió, poc mes van fer i als 80, adeu.

Víctor y Diego – El Parque 1973

Qualsevol de les nostres ciutats té o ha tingut un parc com el que ens descriuen els madrilenys Víctor y Diego en la seva cançó, un tema preciós que ara sona a Un Toc de Rock. Els seus noms complets són Víctor Manuel Martín Rubio i Jesús de Diego Nieto i van néixa al costat del Rastro de Madrid. Van formar un bon tàndem intèrprets-compositors i funcionaren molt bé en els 70. Ramón Arcusa component del Dúo Dinámico i que allavors era director artístic d'EMI va ser el seu descobridor i van gravar el seu gran hit "La Mujer de Cristal", produït per Ramón Arcusa i gravat en els estudis de l'EMI de Barcelona, l'àlbum "Semblanzas" és un dels discos més barats de l'època. Amb totes les guitarres gravades en directe, el duo va registrar els 12 temes en 2 dies. El temps de gravació total, inclosos els arranjaments d'Arcusa no va passar de la setmana. En aquest LP trobem "El Parque", al meu parer seu millor cançó. A mitjans dels 80 es desfan, encara que crec que anys més tard i seguint la moda dels retorns ... ells també van tornar.

Boz Scaggs – Sierra

Vaig descobrir aquest tema amb el qual tancarem el programa d'avui d'Un Toc de Rock, en un recopilatori de blues publicat pel segell Universal i em va cridar l'atenció al adonar-me que estava interpretat en castellà. És l'únic tema que el guitarra i cantant nord-americà ha gravat en el nostre idioma i la veritat és que també tinc el LP on s'inclou la versió original en anglès, però em quedo amb aquesta. Amb Boz Scaggs (Canton, Ohio, 08-06-1944), el que va ser guitarra de la Steve Miller Band i va tocar amb Toto, a més de tenir una brillant carrera en solitari, us deixo en bona companyia, des de Altafulla Ràdio i Ona La Torre, ha estat per avui Un Toc de Rock, fins al pròxim programa, a reveure.

¿La frase a tindre en compta? Dons aquí la tenium:

La va di John Fritzgeral Kennedy, peró la va escriure Ted Sorensen:

"No et preguntis que pot fer el teu pais per tú, preguntat que pots fer tú per al teu pais"

Bon Any Nou

Mario Prades

Enllaç per descarregar el programa

Link to download the program